La sort de la llar

Cada any, uns 140.000 animals de companyia són abandonats arreu de l’Estat espanyol, segons indica la Fundació Affinity. La majoria d’aquests abandonaments es deuen al fet que els propietaris no esterilitzen les seves mascotes i, quan es troben amb una camada de cadells, decideixen abandonar-los al carrer, dins un contenidor o en una gossera o protectora de la zona.

En general, el nombre d’abandonaments d’animals de companyia es manté força igualat durant totes les èpoques de l’any, però hi pot haver alguns factors que ho agreugin en moments concrets: un 13% dels abandonaments al nostre territori, per exemple, coincideix amb la finalització de la temporada de caça, durant la qual molts caçadors opten per o bé sacrificar els seus animals o bé abandonar-los a la seva sort.

Aquest 2020, però, ha aparegut un nou motiu que utilitzen alguns propietaris d’animals com a excusa per desfer-se dels seus companys peluts: el coronavirus. Aquest virus, conegut com a Covid-19 i que està propagant una pandèmia mundial amb centenars de morts diàries, no es pot transmetre d’animals a persones, ni a l’inrevés.Així i tot, en països on la propagació del virus ha estat especialment greu, com a la Xina o a Itàlia, associacions animalistes han denunciat un augment excepcional dels abandonaments. A la Xina s’han sacrificat centenars de gossos i gats i a Itàlia la primera setmana de confinament es tancava amb més de 2.000 gossos abandonats. A Espanya encara no es disposa de dades significatives, però les associacions animalistes del país han notat un augment dels abandonaments que suggereix una situació molt similar a la italiana. Els animals abandonats passen a ser víctimes d’atropellaments i maltractaments, baralles, desnutrició, enverinament o tràfic d’animals.

Al Centre d’Acollida d’Animals de Companyia (CAAD) de la mancomunitat Penedès-Garraf, que malgrat el confinament segueix tenint cura dels animals que hi resideixen i continua oferint atenció cada matí a través del seu telèfon i telemàticament, s’han notat alguns canvis a causa de les conseqüències del confinament. “Hem vist un augment de les acollides temporals dels animals que més ho necessiten”, comenta la directora veterinària del centre, Ana Martínez. “La ciutadania, davant aquesta incertesa i amb repercussions econòmiques i de salut de llarg abast, s’atura i reflexiona ara més que mai sobre la idoneïtat de l’adquisició d’un animal. Per nosaltres, l’acollida també és una bona oportunitat davant aquesta situació, ja que els animals continuen arribant, i si no hi ha suficients adopcions, es pot saturar el centre. L’acollida temporal ajuda a alleugerir l’estada als nostres animals residents, sobretot ara que l’estat d’alarma no permet  l’entrada de voluntaris al centre”.

“Els animals tenen els seus virus, però no poden reproduir ni transmetre el Covid-19. Així i tot, poden actuar com a vector, és a dir, que si una persona positiva en coronavirus es passa el dia fent petons i acariciant la seva mascota, i algú que no està contagiat també ho fa, pot ser que també agafi el coronavirus; és com una superfície de contagi més” explica Bernat Gumà, veterinari de Torrelles de Foix. Pel Bernat, el confinament ha d’afectar com menys millor la rutina que tenim amb la nostra mascota: “hem de seguir fent el que fèiem cada dia i, sobretot, ser conscients que normalment passen algunes hores sense nosaltres i que, per tant, necessiten tenir el seu espai i les seves estones a soles per fer la seva”.

L’Organització Mundial de la Salut aclareix a través de la seva pàgina web que no hi ha cap evidència científica que afirmi que les mascotes poden contagiar-nos del virus, però sí que recomanen extremar les mesures de neteja i protecció. Pel que fa a les mesures que han de prendre els propietaris de mascotes, la mateixa Direcció General dels Drets dels Animals del govern espanyol recomana algunes accions, com rentar-se les mans després d’haver tocat l’animal i netejar-los els coixinets i la cua amb gel desinfectant després de sortir a passejar. En el cas que una persona hagi donat positiu per coronavirus i es trobi en aïllament a casa, és millor deixar la mascota a la cura d’algú altre (rentant i desinfectant tot el material) i, si no és possible, es recomana rentar-se les mans més sovint i utilitzar la mascareta quan s’ha d’estar en contacte molt proper amb la mascota.

Els propietaris d’animals de companyia han de complir un seguit de normes i requisits per assegurar una bona acollida i convivència de l’animal amb el seu entorn. És per això que cada municipi disposa d’una normativa de tinença responsable d’animals de companyia, amb les seves respectives directrius i sancions en cas d’incompliment, que oscil·len entre els 100 i els 20.000 euros.

Les premisses bàsiques són que tots els animals ha d’estar vacunats, esterilitzats i censats, i cal que vagin identificats amb un microxip, que es col·loca a la clínica veterinària. El maltractament i l’abandonament estan, evidentment, prohibits, i si una mascota es perd, és obligatori notificar-ho a l’Ajuntament.

També cal netejar els residus que causi l’animal en l’espai públic i passejar-lo amb una corretja. A més, en alguns casos concrets cal ser encara més curosos: els propietaris de gossos potencialment perillosos (aquells que, per la seva raça, constitució, mandíbula, força, pes, mida i caràcter es consideren més perillosos que la resta, com els akita inu, terrier de straffordshire americà, bullmastiff, pit bull terrier, dòberman, rottweiler, dog argentí, dog de bordeus, mastí napolità, american bully, dog canari, tosa inu, villano de las encartaciones, cane corso, staffordshire bull terrier…) cal que tinguin una llicència que acrediti que poden tenir un d’aquests animals, que contractin una assegurança, que siguin majors de 18 anys i que passegin el seu gos amb una corretja no extensible de menys de dos metres i morrió de cistella.

Sovint, aquestes normes i el fet de necessitar més documentació suposa que la majoria de gossos dels centres d’adopció siguin d’aquestes races: “actualment els gossos GPP representen el 70% dels residents al CAAD, mentre que el 2018 representaven el 30%. Creiem que això es deu a dos factors: l’augment de l’adquisició i abandonament d’aquests tipus de races i també al menor índex d’adopció respecte d’altres races de gossos”, comenta l’Ana Martínez. La majoria de centres d’acollida també tenen uns altres residents que tenen dificultats a l’hora de trobar una família: “els animals sèniors són els que gestionen pitjor la vida al refugi, ja que la seva salut i les seves energies no són les mateixes de quan eren joves, i s’hi suma l’estrès afegit d’haver de conviure amb altres animals i la pèrdua d’atencions abans rebudes, cosa que pot fer perillar molt el seu benestar. El millor d’adoptar un animal gran o fins i tot vellet, és que evites aquell pic energètic tan característic dels cadells. El gos vellet somia en el seu llitet calentó, les carícies que li van caient i els passeigs tranquils, la seva artrosi no està per grans maratons! Així, adoptar un gos sènior dona una opció més tranquil·la, si vols afegir un company pelut a casa” explica Martínez.

A l’hora d’adoptar i tenir cura d’una mascota cal tenir en compte que són éssers vius amb les seves necessitats i caràcters, i cal facilitar al màxim la seva adaptació. “Quan adoptem un animal és important que siguem pacients i comprensius: l’animal necessitarà un temps per fer la seva, explorar i adaptar-se a la nova casa”, comenta el veterinari Bernat Gumà. “També hem de ser conscients de marcar-los els límits des del primer dia; no pot ser que quan arriba a casa deixem que dormi al llit amb nosaltres o pugi a la taula o al sofà i que al cap d’unes setmanes el renyem quan ho fa, hem de saber què li permetrem i què no des del principi. Pot ser que la mascota tingui diarrees o algun problema els primers dies, i això és normal: està canviant d’aigua, de pinso, del lloc on dorm… Normalment això no vol dir res, i com a molt potser caldrà que es prengui algun probiòtic”.

Una mascota es defineix com un animal, persona o cosa que es considera que porta sort. Quan això s’aplica a un animal de companyia, vol dir que aquest animal porta la felicitat i bona sort a la llar on viu. I és que un animal de companyia té molts beneficis… i no només emocionals!

Un estudi de l’Eunice Kennedy Shriver National Institute of Child Health and Human Development dels Estats Units va demostrar, fa cinc anys, que tenir un animal de companyia és bo per la salut i que disminueix el risc de patir algunes malalties, sobretot malalties cardíaques o hipertensió, tenir una elevada pressió sanguínia o el colesterol alt, i patir estrès i depressió.

El mateix estudi assegura que els propietaris de mascotes van menys sovint al metge, prenen menys medicació, i acostumen a fer més exercici que les persones que no tenen cap animal a casa. A més, algunes teràpies amb animals ajuden moltes persones de la tercera edat i infants, adults i adolescents amb alguna patologia o trastorn, com la hiperactivitat o l’autisme. Pel que fa als infants, tenir una mascota potencia el seu sentit de la responsabilitat i els reforça les funcions immunitàries, i promou valors que fomenten el seu desenvolupament personal.

“Les persones que viuen soles, o persones grans o que tenen una depressió, o gent que se sent sola o té una baixa autoestima, agraeixen molt tenir una mascota”, assegura el Bernat Gumà, “perquè els aporta una rutina i responsabilitat que els fa sentir-se útils i fa que s’activin i s’aixequin del llit per cuidar-los”.

“L’adopció aporta grans beneficis a molts nivells, primer perquè estàs salvant la vida d’un animal i segon, perquè a nivell familiar representa un gran benefici, ja que t’assegures un company fidel que promou una activitat diària i social, augmenta els nivells d’energia i, en definitiva, aporta molta felicitat”, assegura l’Ana Martínez del CAAD Penedès-Garraf. “Els animals poden ser un bon suport en moments emocionals complicats com l’adolescència o en casos de bullying. També hi ha programes de millora social que inclouen l’adopció d’animals, com en casos de dones que han estat maltractes o programes de rehabilitació en presons. El que tenim comprovat és que tothom qui decideix incloure un membre pelut a la seva vida, obté beneficis i alegries!”.

Quan ens decidim a incorporar un animal de companyia a la nostra família, un dels debats més grans és on l’anirem a buscar: el comprarem o anirem a algun centre d’acollida a adoptar-lo? Totes les associacions animalistes i els grups de rescat i cura d’animals abandonats ho tenen clar: la millor opció és adoptar i no comprar.

“Quan adoptem un animal estem salvant una vida i, a més, a les botigues sovint importen mascotes d’altres països sense tenir en compte que s’abandonen milers d’animals a Espanya cada any”, comenta Martínez. “A altres països, com a Holanda, la compra d’animals s’ha prohibit durant un període de temps per combatre l’abandonament, i de fet adopten animals abandonats d’altres països com el nostre. És millor no fomentar el negoci de compra de cadells perquè als refugis cada dia entren caixes de cadellades abandonades, i sobretot cal ser conscients de la necessitat de l’esterilització”, afegeix.

A més, adoptar un animal a un refugi o centre d’acollida té molts avantatges: els treballadors i voluntaris dels centres coneixen el caràcter dels animals, i en espais com al CAAD els animals s’entreguen identificats, vacunats, desparasitats, testats de leishmània en gossos i leucèmia i immunodeficiència en gats, esterilitzats i amb la corresponent cartilla sanitària actualitzada. A més, garanteixen un període de prova per tal de comprovar si l’animal en qüestió encaixa bé amb la família.

“No tots els gossos o gats són per a tothom, sempre hem de fer de cupidos per intentar encertar al màxim, tant per als adoptants com per als animals, ja que la nostra prioritat és evitar que tornin a la gàbia, una situació molt dura i frustrant. Nosaltres sempre animem la gent que adopti, que conegui tot aquest amor que els animals tenen reprimit quan estan a les gàbies i els donin l’oportunitat de manifestar-se com són: uns animals que no et deixaran mai, passi el que passi”.

Quan adoptem o adquirim un animal cal garantir que serem responsables i en tindrem cura com es mereix, perquè com tot ésser viu necessitarà dedicació i amor. Sobretot, cal tenir en compte:

· Dedicar-li temps. Com qualsevol persona, un animal de companyia necessita que li dediquem estones cada dia, que el tinguem en compte i que pugui compartir molts moments acompanyat; ja sigui per cuidar-lo, jugar-hi, acariciar-lo, passejar o donar-li menjar.

· Posar-li el xip i tenir tota la documentació actualitzada: un animal de companyia ha de dur un xip activat amb les dades de contacte del propietari, que permeti que, si mai es perd, pugui tornar a casa o eviti un abandonament impune. Cal que l’animal s’esterilitzi per evitar camades indesitjades i tingui tota la vacunació al dia. També s’ha de censar al municipi on viu, i en alguns casos, com les races considerades potencialment perilloses, aconseguir tota la documentació legal necessària.

· Assegurar-se que rep l’alimentació que necessita, que variarà en funció de l’edat, la raça, les possibles patologies que pugui tenir…

· Garantir que cada dia pot fer exercici, l’ideal seria una hora diària, sobretot en el cas dels gossos més grans, musculosos i actius.

· Tornar-los l’amor que ens donen.

· Disposar d’un ambient i espai de convivència net i adequat, que s’adapti a les seves necessitats.

Què és l’etologia i com ens pot servir?

L’etologia és l’estudi del comportament animal, que analitza què fan i per què es comporten com es comporten, per detectar quines necessitats tenen per poder aportar-los benestar. A més, també ens permet saber quines conductes no són normals i poden ser indici d’alguna patologia o problema de comportament.

Què suposa tenir un animal de companyia en termes de responsabilitats i beneficis?

Quan tenim una mascota és important garantir-li una bona salut (tenir les vacunes al dia, que estiguin desparasitats, dur-los al veterinari…), complir les obligacions legals com la implantació del microxip, i assegurar-nos que cobrim les seves necessitats: que juguin, que facin exercici, que els fem carícies, que tinguin contacte social, que en les cases on hi ha gats cadascun tingui la seva safata de sorra i n’hi hagi una de més (i es netegi el seu espai cada dia), que també tinguin superfícies altes per poder-s’hi enfilar i llocs per amagar-se… En comparació, els beneficis són molt més grans que aquestes mesures, perquè un animal de companyia ens millora la salut i l’estat físic i emocional, aporta autoestima i sentit de responsabilitat a infants, gent gran i gent que viu sola, la seva companyia ens ajuda en moments durs i a afrontar situacions d’estrès com el confinament d’aquests dies, i molts estudis constaten que desprenem unes hormones que ens aporten benestar quan estem en contacte amb les nostres mascotes.

Com podem escollir l’animal més adequat?

Cal que tinguem en compte l’edat de la persona i la seva composició familiar, el nivell d’activitat i la capacitat de cobrir les necessitats de l’animal en qüestió. Un matrimoni gran, per exemple, seria millor que no adoptés gossos grans que necessitin fer molt d’exercici; millor que adoptin un gos tranquil o un gat. O una família amb nens potser no pot dedicar el temps que requereix a la socialització i educació d’un cadell però sí un animal més gran… Cal que tothom pensi si realment serà capaç de cobrir totes les necessitats i cuidar-los correctament.

Quins indicis del comportament ens fan veure que un animal està trist o malalt?

En el cas dels gossos, alguns senyals serien que sempre s’acoti o amagui la cua entre les cames, que fugi, que lladri molt o trenqui coses quan es queda sol, que no s’aguanti les seves necessitats fins a l’hora de passejar, o que ensenyi les dents o grunyi. També hem d’observar si té conductes repetitives, com fer moltes voltes en cercle o llepar-se molt una mateixa part del cos: si això passa, pot ser que hi hagi algun problema. En els gats no és tan evident, però si veiem que fa molt de temps que està inactiu, no hem de pensar que és perquè està més tranquil i prou, ja que potser està malalt. Si un gat és agressiu, és que té por, i si s’amaga o es fa clapes a la pell perquè es llepa massa, cal que consultem un veterinari perquè descarti problemes mèdics. En els gats també s’ha de tenir en compte quan orinen fora del lloc habitual, i sobretot si ho fan en llocs verticals com mobles o parets; perquè el més segur és que estiguin patint estrès.

Els problemes de comportament tenen solució?

La majoria dels problemes de comportament es tracten de manera satisfactòria, però és fonamental que els tractaments es comencin com més aviat millor: tan bon punt els propietaris observin algun canvi de la conducta habitual o un mínim incís d’agressivitat o por, cal que vagin al veterinari. És molt difícil tractar un animal que ja fa temps que presenta problemes. També és important no renyar-los.

La situació de confinament pot afectar les mascotes? Quines mesures hem de prendre?

El confinament ens afecta a tots, també a les mascotes. Els animals de companyia s’adapten molt a les rutines, i tal com els psicòlegs ens ho recomanen a nosaltres, ells també les necessiten aquests dies. Hem de garantir de donar-los menjar, netejar-los l’espai i passejar-los en els mateixos horaris d’abans de confinament, als que ells estiguin acostumats. A l’hora de passejar un gos, aniria bé treure’l amb una corretja no extensible de dos metres i anar cridant-los per atraure’ls i donar-los un premi, per evitar que s’acostin a algú que ens puguem creuar. També hem de respectar els seus moments de tranquil·litat, independència i soledat, sobretot en els gats, i deixar que tinguin un espai a la llar on poder dormir o jugar sense que ningú més els molesti i on no puguin accedir els infants.

Hi ha un moment en què les mascotes comencen a fer-se grans i tot canvia. Com ens hem d’adaptar nosaltres perquè tinguin una vida millor?            
A vegades detectem una baixada del nivell d’activitat en la nostra mascota i creiem que s’està fent gran, però cal que ho consultem primer al veterinari perquè potser es deu a una malaltia o problema sensorial o de disfunció cognitiva. Si això es descarta i realment el que passa és que ja s’està fent gran, haurem de prendre algunes mesures: mantenir els estímuls i l’exercici dins les possibilitats de l’animal, per assegurar que continuen activant la seva capacitat cognitiva i activant el cos. També hem d’adaptar la seva rutina a la situació i facilitar-los l’accés als seus recursos; fent que siguin menys elevats que abans o col·locant alfombretes a terra que els ajudin a orientar-se i situar les seves coses a través del tacte.

Si algú s’està plantejant adoptar un animal, què ha de saber?

Que els avantatges de tenir una mascota superen molt els desavantatges i les responsabilitats. I que a l’hora d’educar-los és important treballar amb premis i mai amb càstigs, perquè aquest és l’error principal que condueix l’animal a desenvolupar problemes de comportament.