En els darrers temps ens trobem i ens preguntem si ja ens hem vacunat. Conversem sobre si anem per la primera o la segona dosi. Fins i tot fem broma sobre l’edat o la feina en funció d’això. I és que la gran majoria entenem la vacunació com a via col·lectiva per afrontar la pandèmia. Cal, però, encara, prudència i responsabilitat.
La vacunació és a Catalunya i a Espanya un exemple de resposta pública i federal davant d’un problema global. Les dosis les adquireix el govern d’Espanya en el marc d’una estratègia europea i s’administren a través dels sistemes públics de salut de les comunitats autònomes. Institucions a diferents nivells, amb defectes i particularitats, però donant resposta des de la cooperació, preservant graus d’autonomia i proximitat, i posant el focus en acords útils. Complex, simple i viable alhora. Recordo encara l’intent de desacreditació (de mofa fins i tot) d’alguns al ministre Illa quan va fixar l’estratègia de vacunació i la planificació temporal. Sovint ens caldria també més prudència i reconeixement. Per altra banda, l’estratègia de vacunació es basa en la cerca de més justícia social, cosa que faríem bé de no donar per fet, perquè no passa sempre, ni a tots els països. Aquí, afortunadament, no hem de preguntar-nos per les condicions econòmiques, socials o ideològiques de cadascú, perquè la vacuna és accessible a tothom amb criteris comuns.
Pensem dues vegades què hauria passat si no hagués existit aquest sistema públic. I siguem recíprocs: esperem de la resta un comportament que ens permeti viure millor, i fem el mateix nosaltres pensant en la resta. I que mai la crítica necessària ens eviti ser conscients d’allò mínim que hauríem de preservar. Ho hem vist amb el sistema públic de salut, quan no fa tant de les retallades que vam viure a Catalunya… Tant de bo n’aprenguem alguna cosa.
Albert Tort, secretari d’organització del PSC Alt Penedès-Garraf
Sant Martí Sarroca
