Vam aguantar que no permetessin llegir els preàmbuls de les mocions, allà on es desplega la ideologia i s’argumenta el perquè es presenta una moció, amb l’excusa d’anar al gra, llegir el que es demana directament, descontextualitzat, votar ràpid i cap a casa.
No ens vam exclamar contra l’obsessió creixent de l’alcalde de reduir la durada dels plens el màxim possible, com si li fes mandra ser allà fent la seva feina, ni tampoc quan alguns dies no va haver-hi ple segons la periodicitat habitual i curiosament coincidia amb un partit del Barça de Champions.
Vam mirar cap a l’altre costat quan des de la cadira de l’alcalde (i la de la seva mà dreta) es tractava l’oposició amb menysteniment uns i amb paternalisme altres. Si en dubteu i teniu poc temps, només cal repassar qualsevol de les respostes amables que feia al regidor Pep Quelart en l’anterior legislatura.
No vam denunciar paraules com “si vol li aprovo la moció i després faré el que em doni la gana”. Està gravat, demaneu les imatges a Penedès TV. I no hem denunciat tampoc quan han estat més que paraules i han fet cas omís als acords de ple, reiterades vegades.
No ens vam escandalitzar prou quan van comprar un PSC zombi per fer tranquil·lament qualsevol ocurrència sense oposició, augmentant la despesa de govern vilafranquí.
No vam demanar-li humilitat i generositat cada cop que s’apropiava de la feina d’algun col·lectiu o persona individual, sortint a totes les fotos possibles com si qualsevol cosa que fa la societat civil l’hagués fet ell en persona. Tampoc no li vam demanar respecte als administradors ni Consell de la Festa Major, quan a tort i a dret saltant-se tots els protocols va pressionar per fer canvis a la Festa Major que afavorissin les actuacions castelleres a qualsevol preu.
No li vam demanar responsabilitat quan la feina a l’alcaldia de Vilafranca no la va considerar prou important i prioritària per dedicar-li el 100% del temps i es va buscar feina i sou, primer de diputat al parlament i després a la Diputació de Barcelona.
Ni tan sols vam demanar-li passar comptes quan feia de diputat. Ens va vendre que fer de diputat a Barcelona era el garant de millores per Vilafranca i el Penedès, i al final els trens estan igual, la N-340 encara en obres i la vegueria en què ell no creia (no sóc jo qui ho diu) , no s’ha assolit fins que ha marxat finalment del Parlament.
Probablement no vam investigar prou si les diverses requalificacions a la baixa de l’antic INCAVI per poder-lo cedir a una fundació es van ajustar a la llei. O si declarar bé d’interès unes pistes de pàdel al 5 Ponts per reduir els impostos al Casino Unió Comercial tenia cap sentit municipal. També ho vam deixar passar.

I potser en algun moment hem de dir prou, que el got va sobreeixir fa dies, que el darrer ple no va ser cap miratge i que no cal que ens freguem els ulls; l’Aureli Ruiz va defensar a capa i espasa no despenjar un quadre franquista del saló de plens i l’alcalde Regull va negar-se en rotund a debatre la petició de retirar la bandera espanyola que oneja des de fa uns dies al consistori.
Potser hem de dir prou a l’alcalde que no vol debatre coses com aquesta amb l’excusa més, surrealista: va afirmar que no permetria el debat sobre la bandera perquè no podia assegurar mantenir les formes. Unes formes que clarament no pot mantenir: minuts abans d’iniciar el ple, quan se li va demanar que fes pública l’ordre judicial que ningú no ha vist d’hissar la bandera espanyola, Regull va etzibar un ovípar “l’ensenyaré si em surt dels collons”.
Hem de dir prou ja.
Fa temps que penso que qualsevol que miri algun dels 20 darrers plens municipals no gosaria posar mai més una butlleta amb el nom Pere Regull en una urna. Però la realitat és que els vots l’acompanyen, de moment. Si no hi posem remei, a les properes eleccions em veig a venir l’efecte delfí. Regull es presentarà i com que se sap cremat, plegarà en quatre dies i posarà algú altre ben gris (fem una travessa: Joan Manel Monfort?).
L’única alternativa real passa per intentar imitar el que es va fer a Badalona. Només si la CUP, ERC i els comuns fan un sopar conjunt de gripaus, aconseguirem fer-hi el tomb. S’haurà de fer unint esforços, multiplicant il·lusions i vots, ja que, fins i tot sumant-los ara, perdem. Només units contra la prepotència i el caciquisme ranci de “pels meus ous” aconseguirem treure Vilafranca de les tenebres i la grisor.
Guanyem Vilafranca en comú o el nom que vulgueu, però diguem prou d’una vegada; el rellotge ja corre i un Monfort o altre escalfa a la banqueta. I no em feu treure la cita aquella ja gastada de Brecht (“Quan finalment van venir…”). A cada bugada, perdem democràcia. Guanyem-nos-ho ja.
Àlex Resta
Vilafranca del Penedès
