En els darrers dies hem encadenat dues de les pitjors notícies que podia rebre el Penedès. Primer va ser Saint Gobain i ara Robert Bosch, dues de les més grans indústries que tenim a la nostra zona (més enllà dels grans del sector del vi i el cava), que han anunciat la voluntat de tancar portes i, per tant, deixar sense feina centenars de persones. Centenars, que es convertiran en més d’un miler en els pròxims anys perquè hi ha molta petita indústria secundària, de suport, que treballa –si no exclusivament– amb un alt grau de dependència d’aquestes empreses mare. Talment com succeeix amb la Nissan.
La progressiva desindustrialització del nostre territori és nefasta per al mercat laboral. És quimèric pensar que tan gran quantitat de treballadors i de treballadores puguin trobar feina; ho faran les persones més joves, les més ben preparades, les que tinguin més formació i que siguin capaces de reciclar-se. I totes necessiten feina.
Catalunya necessita un pla industrial a mitjà i llarg termini. El sector secundari és essencial per què el PIB del país no s’ensorri en la misèria. No es pot confiar només en les divises que pugui deixar un turisme que no només és estacional, sinó que, ja ho hem vist enguany, també és el més afectat quan hi ha qualsevol mena de crisi. La indústria paga sous més alts, és feina més estable, és menys sensible als vaivens del temps, i si va arribar a casa nostra perquè hi havia els salaris més baixos que en altres països d’Europa, ara s’han de buscar altres al·licients. Perquè sempre hi haurà algun país disposat a treballar per menys.
La reconversió industrial és, o hauria de ser, un dels grans temes de país. I és urgent. De fet, anem tard. Fa anys que hi ha un degoteig d’empreses de menor volum que van marxant, i no s’ha passat del lament i de la necessària lluita sindical per intentar evitar-ho, però sense un pla executiu per intentar revertir una tendència que és global. Tal vegada les institucions no tinguin capacitat per a més. Si és així, que ho diguin clarament. Si no, que posin els experts a treballar i expliquin què faran per capgirar la situació. Partim d’una posició dèbil pel fet que no queda gran indústria pròpia. Els centres de decisió són a molts quilòmetres de distància, i ara, per postres, a CaixaBank li han posat la catifa de plata per també allunyar-se encara més. Ens queda la Idiada.
És gaudir del que s’ha votat, en la seva màxima expressió.
Inestabilitat política
Criminalització de la indústria de l’automòbil per part de polítics: Janet Sanz, va demanar públicament la NO reactivació.
Ara només queda aprendre, i en les properes eleccions continuar amb el progressisme esbiaixat, o buscar una progressió en competitivitat, afegir valor i alternatives atractives per la industria.