No hi ha dret. El que va passar dilluns a la tarda/vespre a l’avinguda de Cubelles, de Vilanova, és un dels fets més ignominiosos que hom pugui recordar a les nostres contrades. Vilment es va segar de soca-rel la vida d’una persona, d’una nena. Tota una vida al davant, estroncada perquè l’atzar va voler que es creués a l’escala de casa dels avis amb un individu menyspreable, roí, que no hauria hagut d’estar vivint en societat, que va cometre el pitjor dels crims possibles, si és que es pot establir una jerarquia de la barbàrie.
No és just. No, no ho és. Ni ella ni ningú es mereix un final així. Malaguanyada Laia. La vida és un regal que no es pot avortar d’aquesta manera.
La indignació, la ràbia, la impotència, el dolor, i sí, també, la set de venjança, van aflorar dimarts pels carrers de la ciutat, davant de l’edifici fatídic. No n’hi ha per menys. La gent projectava la mort de la Laia en les seves famílies. No es volien imaginar com estarien en la seva situació; i els de sang més calenta estaven disposats a deixar anar els seus instints més baixos contra el detingut (els veïns que coneixien el detingut se’n feien creus, del que havia fet). Encomiable va ser la tasca duta a terme pels Mossos d’Esquadra per evitar, amb professionalitat, que hi acabés manant la llei de la selva. Per més empatia que poguessin tenir amb els veïns.
I ara, què ens queda? Ara és l’hora de la solidaritat amb la família de la Laia, amb els seus companys i companyes de l’escola Pia, amb els amics i veïns. Temps d’acompanyar-los per omplir un buit que mai es podrà tornar a omplir. Les primeres mostres de suport públic van arribar de seguida, dimarts per partida doble, a la plaça de la Vila, com també en altres ciutats. La família haurà de seguir sentint l’escalf dels seus éssers més propers, de manera més íntima. Col·lectivitzar el patiment no l’alleugereix, però ajuda. I la Justícia haurà de fer justícia. Encara que sigui impossible que la faci plenament. Encara que no pugui fer marxa enrere en el temps, que seria el més just.
