O d’abans-d’ahir, accelerat i esdevenint feixuc, aspre, difícil, tant a nivell global com personal. Un any d’autocrítica i treball terapèutic, de reajustament familiar per reescriure els espais personals. Un any, malgrat tot, creatiu amb la fusta, el dibuix i cançons que parlen des del reconeixement i l’agraïment pels temps viscuts. I, com sempre, el consol de la filosofia amb la petjada de l’estoïcisme o la del savi peripatètic al peu del Partenó: Virgencita, que me quede como estoy. Però la fletxa del temps avança implacable, com les notícies: el secretari general de l’ONU denuncia una epidèmia global d’impunitat, entre els reptes de l’emergència climàtica i els de les desigualtats.
Manca l’equitat, com recordava aquella cançó de Leon Gieco en la veu de Mercedes Sosa, entre dictadures militars i del proletariat: “Solo le pido a Dios, que el dolor no me sea indiferente…“. Ni la música, que harmonitza, humanitza i dona sentit. Ho comprovem a la coral del poble amb una directora, la Carolina, oïda absoluta i ofici, animant-nos a superar limitacions i escoltar-nos més, aportar alguna petita composició. Una coral que, com tantes, pot viure moments difícils i moments per celebrar i compartir l’alegria de la Dolors, una de les sopranos. La seva filla, la Txell, ha rebut el Premi Nacional de Periodisme per donar veu a dones valentes: “l’únic antídot davant la barbàrie”. L’equitat. I també: “He aprés a no jutjar, a escoltar abans de parlar, a no etiquetar”. Ara sí, la saviesa…
Lluís Díaz Ruiz
Vilafranca del Penedès
