Learning English

Els beneficis d’aprendre una llengua que no sigui la pròpia són molts. Segons el portal educatiu Educaweb, hi ha cinc motius principals pels quals és bo d’aprendre un altre idioma, més enllà de la competència intrínseca que et dona per poder-te comunicar en una altra llengua: perquè desenvolupa la capacitat de comprensió i tolerància amb les altres cultures; perquè està comprovat que parlar dues o més llengües des de la infància atorga majors facilitats d’adaptació en un context nou o imprevist, cosa que permet resoldre els problemes amb més rapidesa i eficàcia; perquè diversos estudis afirmen que les persones bilingües tenen una capacitat d’aprenentatge, anàlisi, matemàtica i creativa superior a la mitjana; perquè el coneixement de llengües està molt ben valorat en el mercat de treball i, per tant, poden contribuir a progressar en la carrera professional; i perquè t’ajudarà a la comprensió de pel·lícules en versió original, jocs, música, programes informàtics que només són en anglès, etc. És evident que aquestes cinc raons són molt parcials, però ja són prou arguments com per rumiar-s’ho.

En les últimes dècades, el nivell mitjà d’anglès de la població catalana no ha deixat d’augmentar. El fet que es comenci a aprendre ja als primers cursos de primària, i que es faci durant un temps prolongat de l’educació obligatòria, ha fet que l’espectre hagi canviat. A més, segons explica Pep Matamoros, director de l’Escola Oficial d’Idiomes (EOI) del Garraf, “hi ha hagut un canvi de paradigma” entre la població adolescent ja que actualment tenen “un anglès parlat i un accent magnífic, i molt de vocabulari”.

El motiu és que en el seu temps de lleure es fan un fart d’escoltar música en anglès, mirar sèries de televisió de Netflix en versió original, passen hores al youtube, jocs, aplicacions de mòbil… I tot això també fa que actualment hi hagi uns nivells molts desiguals en els coneixements d’uns i altres quant a llegir, escriure, parlar i entendre la llengua.

Tenir el domini complet d’una llengua estrangera sense immersió lingüística, és a dir, sense anar a viure una temporada plenament en anglès, és difícil, però no impossible. La clau és no limitar-se a seguir les classes i anar passant de curs, sinó dedicar-hi més hores i esforços, ja sigui veient pel·lícules en versió original, llegint diaris on-line, viatjar, llegir llibres en anglès, fins i tot quedar amb amics per parlar una estona només en anglès. És a dir, “crear una mena d’immersió pròpia dins d’aquest país”.

Ara bé, Matamoros admet que l’elevat temps d’estudi de l’anglès que es dedica al llarg de tota l’educació primària i secundària no té una correspondència amb un clar domini de la llengua. I el motiu és que, a diferència dels països nòrdics d’Europa (escandinaus, Islàndia, Holanda, però també Portugal), per decisió política, al carrer no hi ha “una presència normalitzada” d’aquesta llengua, en el sentit que al cinema i a la televisió es passin les pel·lícules en versió original (subtitulada o no), o que a l’escola, malgrat no ser la seva primera llengua, hi tingui una presència normalitzada des del minut zero: “en aquests països, de petits barregen el seu idioma i l’anglès a l’escola; tot el que veuen a la televisió és en anglès; o el lleure, la música, el cine, llegir blogs, jocs… hi ha un autoaprenentatge”.

De mètodes d’aprenentatge, n’hi ha molts. La universitat, la indústria de la llengua anglesa, destinen molts diners cada any a la seva investigació, amb participació d’experts de tota mena (lingüistes, sociolingüistes, docents, sociòlegs, etc.) que analitzen quins mètodes funcionen millor, i quins pitjor.

Pep Matamoros afirma que les tendències “són fluctuants, són com un pèndol; hi havia una època en què la gramàtica ho era tot, després hi va haver una època en què quasi no es tocava, i ara tenim un punt eclèctic que és bo, en què s’escolta molt, es parla i es dona una informació gramatical perquè la gent entengui els patrons de la llengua”. El director de l’EOI Garraf parla de flipped classroom, és a dir, donar la volta a la classe en la manera d’ensenyar, de manera que “el professor ja no dona tots els continguts”, que són fàcilment accessibles per a l’alumnat, sinó que “és un facilitador i s’adapta segons les necessitats de la classe, amb un punt d’ensenyament personalitzat a partir de fer una anàlisi de les necessitats”. S’ensenya, doncs, la temuda gramàtica, però d’una manera molt més amena que com es feia antany. Amb jocs, exercicis variats, etc.

Des de fa uns anys, el Departament d’Ensenyament de la Generalitat impulsa l’aprenentatge de la llengua anglesa no tan sols com a assignatura, sinó com a llengua vehicular per aprendre alguna altra matèria escolar. La idea és que la llengua estrangera entri fent-la servir. Se’n diu AICLE (Aprenentatge Integrat de Continguts i Llengües Estrangeres) i ja són moltes les escoles que el duen a terme, sobretot en els últims cursos de primària i en matèries “pràctiques” com la plàstica, l’educació física o la part experimental de les ciències.

Per fer-ho possible, des de fa anys acadèmies i escoles oficials d’idiomes ofereixen formació al professorat. El que seria convenient és que tinguessin un nivell alt, però molts no hi arriben i poden fer classe en anglès si tenen un nivell intermedi amb bona competència en la llengua.

El Marc Europeu Comú de Referència (MECR) per a les Llengües divideix les llengües en tres nivells: A (bàsic), B (intermedi) i C (avançat). Les escoles oficials d’idiomes, que són públiques, tenen el seu propi currículum i titulacions, homologades en l’àmbit estatal: el primer és equiparable a l’A1, el segon a l’A2, el tercer al B1, el quart al B2.1 i el cinquè al B2.2. També ofereixen cursos superiors, com són el C1 i, en alguns casos, el C2.

Les acadèmies d’anglès, que n’hi ha moltes, solen decantar-se per examinar en la titulació oficial de la Universitat de Cambridge, que malgrat ser privada, té un ampli reconeixement internacional i que expedeix titulacions com el First Certificate (nivell intermedi, equivalent al tercer de l’EOI i al B2), l’Advanced (C1) i en alguns casos el Proficiency (C2). També ensenyen nivells inicials previs (PET, KET, movers i staters). Aprendre anglès, doncs, és tan sols qüestió de voluntat. L’esforç s’ho val.