Els estudis demogràfics i sociològics estableixen una relació clara entre economia i demografia. Almenys, a les nostres contrades. Quan ha estat època de bonança econòmica, de plena ocupació, d’atur estructural, la població creix. Ho fa perquè arriben més immigrants a la recerca de feina i perquè la població autòctona té més descendència. En canvi, quan la societat les passa magres, automàticament hi ha una disminució del nombre de naixements. Conscient o inconscient, però hi és.
Aquesta màxima ens permet comprendre la lectura dels gràfics que acompanyen aquest Tema de la Setmana, que dediquem a fer un retrat de la demografia penedesenca, amb l’ajut del demògraf del Centre d’Estudis Demogràfics de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i també sociòleg Pau Miret.
La piràmide d’edats (gràfica adjunt) ens mostra l’estructura de la societat per sexe i edats, i a primer cop d’ull ja hi destaquen els vèrtexs que formen la població de “quarantons”, que són els fills del baby boom que hi va haver als anys 70 del segle passat. El pic es troba en la població que ara té entre 42 i 46 anys; a partir d’aquí, va començar a caure la natalitat progressivament; i l’inici de la generació babyboomer el dona la que ara té 54 anys (l’escalat es veu més clarament en els homes).
Pau Miret explica que “el primer pic del baby boom està relacionat amb el desarrollisme franquista, quan els tecnòcrates (alguns d’ells vinculats a l’Opus) van donar per finalitzada l’autarquia, que calia obrir l’economia i va arribar el turisme”. Hi havia feina al camp, a les fàbriques, als serveis turístics… a tot arreu (fonamentalment accessible a homes i a dones solteres). El gràfic de les comarques de l’Alt Penedès, Baix Penedès i Garraf és molt similar al del conjunt de Catalunya.
Què va passar després d’aquesta primera etapa demogràficament expansiva? Doncs, tot el contrari. Hi va haver la crisi del petroli, d’abast mundial, que va ser els anys 1973 i 1974, però que a l’Estat va quedar inicialment tapada pel règim dictatorial, que subvencionava productes bàsics, controlava per llei que el preu dels lloguers no augmentés, etc. Fins aleshores no es coneixia el que era l’atur, perquè tots els homes treballaven i perquè les dones casades eren fora del mercat laboral. A l’Estat, les conseqüències d’aquella crisi van arribar amb tota la seva cruesa a partir de 1977, quan l’atur es dispara, hi ha la crisi de la pesseta, etc. Una crisi global, amb les particularitats de la transició democràtica, que porta l’atur a uns índexs que no es recordaven i quan l’anomenat estat del benestar no estava desenvolupat. Amb això, la natalitat decau en picat fins a uns mínims a finals del segle XX, i tenim “una de les generacions més buides”, en paraules de Pau Miret, fent referència al període de menor natalitat, de menys població.
A partir d’aquí comença una nova etapa, un segon baby boom, o mini baby boom, que coincideix amb un nou període d’expansió de l’economia gràcies a l’entrada de l’euro, al turisme, a la construcció i quan de les pedres en fèiem pans i lligàvem els gossos amb llonganisses. No fa tants anys. Els sociòlegs la coneixen com “la dècada prodigiosa”. De 1997 en endavant, la natalitat torna a créixer i hi ha un segon pic poblacional, que seria la de la generació que ara té entre 13 i 23 anys. És un temps en què l’atur és estructural (del 5-6%) i en què “fins i tot la gent amb menys formació troben feina i fins i tot munten empreses”, recorda Miret.
I després? El 2008 esclata la bombolla immobiliària, que deriva en una crisi econòmica i social que, altra vegada, té com a conseqüència demogràfica la contracció de la natalitat. Ja no ens n’hem recuperat.
Altres estats d’Europa amb un nivell de vida alt (llegeixi’s el Regne Unit, França i els països nòrdics, entre altres) tenen una estructura de la piràmide d’edats més homogènia que la nostra, més estable, i si bé les crisis econòmiques i els anys de creixement econòmic afecten en la demografia, no ho fan de manera tan extrema com aquí. En canvi, els països del sud d’Europa, la piràmide és molt similar (val a dir que Itàlia és a mig camí).
D’altra banda, les etapes de millora del mercat laboral han comportat, com hem dit, una major natalitat, i també l’arribada de població immigrant. En la dels anys 60 i 70, era sobretot població vinguda del sud d’Espanya, mentre que la del tombant de segle era principalment marroquina i llatinoamericana.
1. El mercat laboral i les pensions
Per a Pau Miret, és evident que “la natalitat està molt relacionada amb el mercat de treball”. En part, això es deu al fet que “hi ha poca política pública, poc estat del benestar, poques ajudes”, i la conseqüència és que els vaivens de la natalitat estan marcats per l’oferta laboral existent, pel descens de l’atur i per l’increment de sous. Segons el demògraf, “no hem gestionat gaire bé els increments de la natalitat”. Una conclusió a la qual arriba en constatar que actualment hi ha “la població activa més nombrosa de la història, perquè els babyboomers estan en el seu màxim volum”, i això hauria de comportar que l’anomenada guardiola de la Seguretat Social seguís creixent, però en canvi des de 2010 va a la baixa: l’atur s’ha enfilat i el sistema de pensions s’ha tornat insostenible. No per qüestions demogràfiques, sinó pel mercat laboral. Si l’atur fos zero, en tindríem prou i de sobres. Per tant, el sistema de pensions que ens ve, estarà determinat no per la demografia, sinó pels llocs de treball. Per la quantitat i per la qualitat.
“Hi ha el tòpic que amb més natalitat, el problema de les pensions s’arreglaria, i és fals”, assegura el demògraf i sociòleg, perquè la major longevitat fa que cada vegada hi hagi més gent amb edat d’accedir al sistema de pensions. A més a més, de la població activa actual, per una banda “molts joves han tingut forats importants en la vida laboral” perquè van estar anys a l’atur i sense cotitzar, i això els dificultarà arribar als 37 anys de cotització per obtenir una pensió plena; d’altra banda, per bé que va canviant de mica en mica, encara són majoria les dones que cobren pensió de viduïtat i no de jubilació, perquè no han cotitzat els quinze anys mínims. Però a més a més, actualment les dones segueixen cotitzant menys que els homes perquè a partir del primer fill i un cop superada la baixa de maternitat, o bé agafen jornada reduïda o bé es retiren del mercat de treball durant una dècada. I Pau Miret considera que “no hi ha perspectives de canvi” perquè “no hi ha un estat del benestar potent” que ajudi en polítiques d’habitatge i en polítiques familiars” de manera massiva. Com a exemple de política familiar efectiva, el sociòleg recorda que quan el govern Zapatero va establir la gratuïtat de l’educació de P3 a P5, en tan sols dos anys es va passar d’una escolarització d’aquesta franja d’edat del 40% a pràcticament el 100%. I això vol dir, principalment per a les mares, més temps lliure de cura infantil, fet que propicia la seva entrada al mercat de treball.
2. El 20% de parelles sense canalla
Una característica de la població actual en edat fèrtil és que té menys infants que la de generacions anteriors. Des del punt de vista demogràfic, per al manteniment de la població es considera que l’òptim serien 2,1 infants per dona. Doncs bé, a Catalunya, en el pic del baby boom es va arribar als 1,5. Si fos més alta, no costa d’imaginar que les taxes d’atur jove serien d’escàndol. Encara més que ara.
Així, el percentatge de parelles que tenen tres o més fills es manté estable, és des de fa diverses generacions reduït; també es manté estable el de parelles que tenen un únic fill o filla. El que ha canviat és que ha disminuït el percentatge de les que en tenen dos i que han passat a no tenir-ne cap. El percentatge de parelles infecundes és ja del 20%, i segueix augmentant.
3. Covid-19
Si bé encara no estan processades les dades definitives sobre mortalitat de l’any 2020, el demògraf Pau Miret ja avança que, com a conseqüència del coronavirus, l’any passat les taxes de mortalitat es veuran molt afectades, en la línia del que va passar en l’epidèmia de la grip de 1918 o durant la Guerra Civil (1936-1939). Amb tot, serà un augment de la mortalitat “conjuntural” perquè “quan tothom estigui vacunat, si les vacunes són efectives, es recuperarà immediatament”. Això sí, la covid-19 ens ha fet perdre més d’un any d’esperança de vida. I si augmenta els propers anys la mortalitat, serà conseqüència de la piràmide d’edats: perquè cada vegada hi ha més gent d’entre 80 i 100 anys. Llei de vida.
