Recollim el testimoni d’una persona sense llar que explica les dificultats que suposa viure al carrer sent dona
Tot i que a Catalunya no hi ha dades actualitzades que permetin saber quantes persones dormen al carrer, les estimacions de les entitats socials indiquen que podrien ser fins a 18.000 les que viuen al ras o en centres residencials i albergs per a persones sense llar. Des de fa tres mesos la Mònica és una d’elles. Aquesta penedesenca té 49 anys i, malgrat haver treballat sempre fins fa un any i mig, actualment no té un sostre. Pateix una malaltia física que l’ha dut a patir-ne una altra de mental, no té cap relació amb la seva família, i per això fa tres mesos que volta per Vilafranca arrossegant una maleta de viatge amb una estora a sobre. “Sóc com un cargol, porto tota la meva vida dins d’aquesta maleta, sense ella no soc res”, diu.
La Mònica denuncia que a banda de les dificultats implícites que comporta el sensellarisme, el fet de ser dona fa que sigui encara més complicat poder tirar endavant: “Hi ha moltíssimes més opcions d’ajudes i alternatives al carrer pels homes que per les dones, i la vida sense un sostre és molt més complicada per nosaltres. Jo em trobo amb moltes portes tancades pel fet de ser dona”.
Al Centre d’Acollida Abraham, per exemple, només hi poden accedir homes i d’altres espais com l’alberg situat al carrer d’Amàlia Soler es consideren mixtes, però no hi ha cap habitació exclusiva per a dones: “Des dels Serveis Socials de l’Ajuntament de Vilafranca em van oferir l’accés durant tres dies en aquest alberg; el que em vaig trobar és que, tot i que diuen que és mixt, les habitacions són de vuit i jo dormia amb set homes. No em sentia segura”, comenta.
La Mònica va arribar a Vilafranca quan tenia quinze anys, però està empadronada a Torrelles de Foix. Aquest fet fa que encara li sigui més complicat poder accedir a les ajudes municipals: “Els Serveis Socials s’hi esforcen i els estic agraïda, però arriben fins on arriben i la burocràcia és molt lenta. L’administració no sap cap on tirar quan es troba una dona sense sostre que li demana ajuda. Em sento atrapada: m’he trobat sense recursos, sense família, sense sostre, amb la malaltia… Soc una dona en exclusió total”.
Invisible entre els invisibles
Excepte dies puntuals, la Mònica des del mes de juliol que passa els dies i les nits a la intempèrie. “He dormit molts dies davant l’entrada del CAP Nord, perquè és una zona amb càmeres de vídeo i té els Mossos al costat”, explica. Ella no se sent igual de segura que els homes que es troben en la seva situació: “Cada vegada hi ha més dones sense sostre, però som poques i no ens veiem. Ells fan més grup, nosaltres estem soles i molt més desprotegides. Som les invisibles dins dels invisibles”. Explica que quan no tens una llar els dies es fan llargs i augmenta la sensació d’aïllament i solitud: “No tinc rellotge, m’han robat el mòbil, no sé gairebé ni en quin dia estem. Has de fer gestions per trobar solucions a la situació i no pots ni trucar. És el peix que es mossega la cua”, conclou.
