Dimarts va ser notícia arreu del món la manifestació de dones que va paralitzar Islàndia i que, només a Arnarhóll, prop de Reykjavík, va congregar entre 70.000 i 100.000 persones. Una xifra astronòmica, si tenim en compte que la població total del país és de 372.520 habitants.
Les islandeses van fer vaga per denunciar la bretxa salarial de gènere i en contra de la violència masclista. I ho van fer el dia 24 d’octubre, coincidint amb l’aniversari de la gran protesta feminista de 1975. Ja llavors no van esperar al 8 de març per manifestar-se, com tampoc ho han fet ara. I és que, malauradament, no ens calen dies internacionals per clamar pels nostres drets. De motius ens en sobren i en tindríem per cridar cada dia.
Per al 30 de novembre, per exemple, Denon Bizitzak Erdigunean, el Moviment Feminista d’Euskal Herria, ha convocat una vaga general feminista. Sortiran al carrer per reclamar un sistema de cures públic o comunitari, en contra de la privatització i la mercantilització del sector de les cures, en defensa dels drets de les dones que viuen en condicions inacceptables realitzant les tasques de cura i en sectors feminitzats i per exigir responsabilitat als qui mantenen el sistema actual. Faran vaga, en definitiva, per lluitar per unes vides dignes.
L’àmbit de les cures és el paradigma de feminització i precarització: dones treballant totalment invisibilitzades, desprotegides, mal pagades –quan ho estan–… Totes (i tots!) hauríem d’aturar-nos el dia 30 com fan a Euskadi, és hora de fer valdre les aportacions dutes a terme des dels treballs domèstics, reproductius i de cures per al sosteniment de la vida i de la societat. És hora de denunciar, alhora, la desigualtat i discriminació que vivim per haver d’assumir aquestes tasques. Unes tasques sense les quals difícilment se sostindria la vida. Perquè, com diu aquest leitmotiv del moviment feminista: les dones sostenim el món!
