foto de portada, la saxofonista Muriel Grossmann (foto: Laura Gonzalez Guerra)
Aquest cap de setmana Vilafranca es converteix durant tres dies en la capital catalana del jazz. L’Acadèmia de Tastavins del Penedès organitza entre divendres i diumenge la tretzena edició del festival Vijazz Penedès, que atreu cada estiu més de 50.000 persones, seduïdes per un cartell jazzístic de primer nivell mundial, amb concerts gratuïts i en el marc incomparable com és la plaça Jaume I, amb les façanes de la basílica de Santa Maria i del Vinseum com a testimonis de luxe.
En aquestes dotze edicions anteriors, els amants del jazz han pogut comprovar que de jazz no n’hi ha un, ni dos, ni tres, sinó infinits. Perquè darrere d’aquesta paraula hi ha amagats desenes de referents musicals, variants estilístics, fusions i evolucions que demostren que, malgrat la seva història més que centenària, el jazz és un gènere viu, en constant evolució i que frueix deixant-se influir per altres estils. No disposem d’espai per fer-ne una cronologia exacta, altrament ben complexa, però sí una aproximació als principals subgèneres que pengen de la paraula jazz i als sons dels quals és hereu.
El jazz neix al tombant del segle XX, de manera espontània, a la ciutat de Nova Orleans (Louisiana), en una zona d’alta concentració d’afroamericans, tan sols tres dècades després que s’hi hagués abolit l’esclavitud (1865). El seu naixement se situa en una data inconcreta entre els anys 1895 i 1917, quan a la sudista desembocadura del Mississipí, a la riba del golf de Mèxic, hi ha un esclat de nous sons al carrer, que neixen fruit de la improvisació i que tenen com a referents les músiques que entonaven els descendents dels antics esclaus vinguts de la costa occidental africana. Música negra, molt lliure, sense grans pautes, que poden ser cançons de bressol, espirituals (de lament, en processons de funeral) o entonades durant la jornada laboral al camp, en la recol·lecta de cotó.
El jazz no neix com un bolet. Un dels trets més importants dels principis del jazz és que és la suma de moltes influències (del ragtime, del blues, del gòspel, del swing) i també de la influència de la “música clàssica europea”, que hi aporta aspectes harmònics. És, doncs, una música popular amb una molt forta influència de la música “culta”.
Un referent previ al jazz és el ragtime. Una música de finals del segle XIX, que té com a base el piano –però no només–, tocat a un ritme àgil, vivaç, que no té res a veure amb la improvisació, sinó amb la música de ball importada d’Europa. És, doncs, un bon punt de partida per al futur jazz interpretat amb piano. Com el jazz posterior, és música popular amb influències de música “culta”, que tocaven principalment criolls descendents de matrimonis mixtos. Scott Joplin, James Price Johnson i també The Original Dixieland Jazz Band (formada per cinc blancs que van gosar “copiar” la música afro i van publicar el disc The creators of jazz) són dos dels principals noms vinculats als primers rags.
El blues també forma part del principalíssim grup d’influències que va rebre el primer jazz. Els seus ritmes sincopats, repetitius, genuïnament afroamericans, amb gran varietat de registres, són una de les bases indiscutibles del jazz. Neix abans, però evoluciona en paral·lel al jazz, i ha arribat fins als nostres dies com a estil propi però que hi està molt vinculat. A diferència del jazz, que s’adreçava a tots els públics, també hi ha originalment un blues rural més aspre, de grups reduïts, d’autoconsum entre la comunitat negra marginada de Nova Orleans, i apareix el blues clàssic, de companyies itinerants més professionalitzades, amb músics formats musicalment. B.B. King, tota una llegenda, és considerat el rei del blues.
El gòspel, tan en voga avui dia, és una música espiritual força anterior al jazz, cantada de manera coral, que s’entonava a les esglésies baptistes negres un cop acabada la Guerra de Secessió; que permetia picar de mans, esgargamellar-se, permetia la improvisació i que de mica en mica va anar incorporant instruments, de manera que la va començar a acostar a la música que es feia al carrer. El gòspel és un dels molts estils musicals que rep i aporta influència a molts altres estils.
El swing és considerat un estil de jazz amb influència europea, interpretat per una orquestra o big band. La paraula swing vol dir moure’s d’una banda a l’altra, gronxar-se, balancejar-se. Era, com etimològicament ja s’intueix, una música de ball, que convida a ballar. I la gent el ballava perquè era l’època de les big bands.
D’altra banda, quan els músics parlen de swing, es refereixen a una manera de tocar. I el jazz pot estar tocat amb swing o sense swing. El seu precursor és el cornetista i trompetista Louis Amstrong (que va ajudar molt a fer evolucionar el jazz), però té també referents que han passat a la història de la música en majúscules, com el pianista Duke Ellington, l’instrumentista Glenn Miller, el clarinetista Benny Goodman i la cantant Billie Holiday.
El dixie (abrevació de dixieland), també anomenat estil Nova Orleans, és un dels ritmes més característics del jazz. Té el seu orígen, com el mateix jazz, a l’esmentada ciutat portuària, on rep influències tant de la música blanca com de la música negra que s’hi feia. De fet, és un retorn als orígens. Música criolla tocada per petites bandes, inicialment en festes com casaments, funerals, desfilades, etc., que creix gràcies a la indústria discogràfica fins a ser interpretada per grans orquestres i expandir-se cap a l’est (Nova York) i el nord (Chicago), amb estils evolucionats. El so del banjo –i de la trompeta– identifica clarament aquest estil alegre, de carrer, que convida a la ballaruga.
Ja als anys 40, quan el jazz era una música 100% comercial, n’apareix una evolució, com és el bebop (o bob) feta per músics negres. Té les seves arrels a Nova York, en dos clubs nocturns de Harlem que obrien portes quan els altres locals eren ja tancats i on sovintejaven músics que, cansats del swing repetitiu i imperant, es deixaven anar en unes jam session que no tenien la cotilla de la partitura, i que experimentaven amb improvisacions lliures sobre la base dels ritmes desiguals. Aquest canvi es produeix perquè l’època del swing i les orquestres pateix una crisi, ja no són contractades, la gent comença a ballar el rock&roll, i el jazz es torna una música de pocs músics (quartets, trios, etc.), que es toca als locals. El bebop bevia del jazz, també del swing, del blues, del gòspel. Això sí, amb un ritme més àgil. En són una característica els llargs solos instrumentals, però també la interacció entre els membres del grup. El trompetista Dizzy Gillespie, el saxofonista Charlie Parker i la vocalista Ella Fitzgerald en són tres exponents.
També als 40 el jazz té una nova ramificació en el jazz llatí, que rep influències de les músiques llatines, sobretot cubanes i brasileres, que temps a venir esdevindria referent de la bossa nova també brasilera. Entre els representants del latin jazz que han actuat al Vijazz hi ha el pianista porto-riqueny Eddie Palmieri (2007). El trompetista Dizzy Gillespie hi fa una gran aportació, tot i ser un músic del bebop.
Una dècada després, de les cendres del bebop neix el cool jazz (Dave Brubeck, Chet Baker…), que té uns tempos més pausats i que té el seu origen en el disc del trompetista Miles Davis Birth of the cool. També és hereu del bebop el hard-bop (o bob dur), resposta negra al que consideraven una usurpació per part dels blancs a les seves arrels musicals negres. Miles Davis també és un dels músics que van abanderar aquesta nova evolució jazzística.
Contemporàniament, a mitjan segle XX també neix un altre estil de jazz que té com a base la música de piano i que va esdevenir moda quasi universal en els entorns jazzístics negres dels Estats Units, el boogie-woogie. Es tracta d’una música de ball, de ritme frenètic, molt repetitiva i captivadora, però alhora senzilla, que s’abeura del swing. També a la dècada dels 50 apareix el rythm & blues, una barreja de jazz, gospel i blues, amb influències del boogie-woogie, que acabaria desembocant en el rock & roll, i d’aquí al pop. Cantant de rythm & blues, blues, jazz, gospel i d’altres que pengen del mestissatge jazzístic, que va destacar entre els 50s i 70s, és la cantant i compositora afroamericana Nina Simone.
També és a mitjan segle XX que apareix un nou estil de jazz, però que poc tenia a veure amb els citats anteriorment. El free jazz és una evolució natural cap a uns ritmes més lliures, descaradament lliures, allunyats de les essències puristes, però alhora tenint-les com a referent. Els seus intèrprets, que van ser focus de moltes crítiques –de fet, la història del jazz és la història de detractors i defensors dels nous estils que s’han anat creant–, tenien plena llibertat en els acords, fins al punt de sacrificar l’harmonia del conjunt, a benefici del lluïment personal dels instrumentistes i les seves improvisacions constants. I com a resultat, una melodia… antimelòdica. Ornette Coleman, amb The shape on jazz to come (1959), va obrir la porta de bat a bat a aquest nou estil de jazz.
Un altre subgènere jazzístic, que sorgeix entre finals dels 60 i principis dels 70, és el jazz rock. Més harmònic, alimentat per l’auge del rock, es tracta d’una fusió d’aquests dos estils i no està focalitzat als Estats Units sinó que també n’apareixen grups a Europa i Llatinoamèrica. El pianista Chick Corea, Miles Davis, Chucho Valdés i el grup Weather Report són alguns dels molts noms propis que ha donat aquest estil. Dels 70s és també el funk, com a evolució del soul i el jazz, que ha portat al Vijazz grans estrelles actuals com el saxofonista Maceo Parker (2007).
De la mateixa època originària és el jazz fusió, que és la barreja del jazz amb altres estils prou coneguts i recognoscibles, com el rock, el rap, el funk, el soul i altres. Sons híbrids que a casa nostra, ja als anys 80, es van poder escoltar amb un grup que ara està de gira de comiat, com és Pegasus.
En fi, un totum revolutum que ha arribat fins als nostres dies amb un excel·lent estat de salut, amb totes les seves variants i les que encara aniran sorgint d’un món viu, que té un públic minoritari –no residual– però fidelíssim, que combina el jazz alternatiu amb el comercial i que ha fet una contribució essencial a la història de la música del segle XX. Sense totes les cares del jazz no s’entendria la música tal com la coneixem avui dia.
