Dissabte va començar l’Any de Mir Geribert, el noble penedesenc que es va intitular príncep d’Olèrdola i que va desafiar la casa comtal de Barcelona, a cavall dels segles XI i XII. La recuperació de la seva memòria esdevé imperativament necessària perquè Mir és tot un símbol del passat, però també del present i del futur d’aquesta terra.
La conferència del doctor en Història Medieval Jose Enrique Ruiz-Domènech va ser una lliçó magistral, que no només ens introduïa la figura de Mir sinó que connectava el present amb el passat. Ruiz-Domenèch va parlar del Geribert com a geògraf, com a visionari del que havia de ser el Penedès, com a defensor a ultrança d’aquesta terra respecte a la concepció erràtica, segons ell, que es tenia del Penedès per part de Barcelona i els seus comtes. Mir entenia el Penedès com un territori d’oportunitats, dinàmic i amb una inèrcia pròpia que havia de ser la clau del futur de Catalunya. En canvi, des de Barcelona s’entenia com un territori de frontera, una perifèria que només servia per parar els cops de les ràtzies musulmanes, sense cap tipus de concepció pròpia ni respecte a la seva idiosincràsia. També explicava com gràcies a la seva empenta, el Penedès va ser el cap de pont per acabar la reconquesta catalana: el que va passar al Penedès va servir per conquerir amb rapidesa el territori entre el Gaià i l’Ebre, es va recuperar la independència eclesiàstica i es van posar les bases del que hauria de ser la Corona d’Aragó, entesa com a imperi mediterrani.
La lluita per la dignitat penedesenca, doncs, ve de lluny; la confrontació envers un model barceloní del Penedès i allunyat de les voluntats dels penedesencs continua vigent avui dia. La lluita per una vegueria pròpia no és res més que continuar amb la tasca de Mir Geribert de lluitar per una penedesitat.
Jaume Casañas
Cunit
