L’estampa de Sant Fèlix d’enguany, feta per la il·lustradora Cristina Gallardo, és un homenatge a la pagesia. L’obra reprodueix un Sant Fèlix envoltat de ceps, vestit de pagès, amb camisa, espardenyes de set vetes i barret de palla. El patró canvia la tradicional palma que du a la mà per una branca d’olivera, una llicència que l’autora s’ha permès per recordar el poble palestí i denunciar el genocidi que pateix.
L’acte de presentació de l’estampa va tenir lloc a l’encreuament del Balcó de les Clotes amb el camí de Sant Pau, un espai envoltat de vinyes i molt d’acord amb la imatge del sant d’aquest 2024. Gallardo confessa que, des del moment en què li van fer aquest encàrrec, va tenir molt clara la temàtica: “Volia parlar de la realitat de la pagesia al Penedès. Volia parlar d’identitat”. Inicialment, va preguntar-se què significa Sant Fèlix per ella i per la gent que l’envolta: “Hi ha un públic més jove que no veu el sant com una figura religiosa, sinó com un element que forma part de la identitat de Vilafranca. Buscava parlar d’aquesta identitat”. En aquest sentit, la il·lustradora ha subratllat que “la identitat del Penedès va molt lligada a la vinya. Ens agrada molt ensenyar-la, convidar-hi a la gent, treure’n profit… i, a vegades, ens oblidem de quines mans la treballen i en quines condicions ho estan fent”. El seu objectiu, explica que és “fer valdre la feina de les persones que treballen a la vinya. És una professió precaritzada i que sovint no se li dona el valor que té, al mateix temps que s’enfronta a problemàtiques molt diverses”.
Pagesia diversa
Respecte al procés creatiu, Cristina Gallardo explica que parlar amb diverses persones per copsar la seva visió sobre la pagesia penedesenca en diferents èpoques. Aquest procés de recerca li ha permès adonar-se que “la pagesia és un col·lectiu molt divers i complex. Hi ha temporers que venen només durant la verema, rabassaires que treballen en una parcel·la llogada o propietaris de vinyes que no elaboren el seu vi i es veuen obligats a malvendre el raïm”. Afegeix que “tots configuren una unió de pagesos que no acaba de ser una unió, perquè cadascun d’ells pateix formes d’opressió diferents”.
Pel que fa a la imatge del sant, l’artista es va preguntar com havia de ser el seu Fèlix. En una visita al Centre de Documentació de Vinseum, que conserva bona part de les estampes, va descobrir que abans del 1959, que és quan es va fer la figura tal com la coneixem, totes eren diferents interpretacions del sant. “Això em va interessar molt”, explica. “Jo, que soc dissenyadora de personatges, m’he imaginat un personatge que em servís per explicar la història que volia.” Amb el breviari sota el braç, una branca d’olivera en lloc de la palma i un barret de palla que representa la corona, enguany Gallardo presenta “un Sant Fèlix acalorat que s’ha passat tot el dia a la vinya sota el sol. Està acompanyat d’altres figures que, com ell, representen a la classe treballadora de l’agricultura penedesenca”.
Trobar la paleta de colors adequada ha estat tot un repte per a la il·lustradora: “Com a artista, tinc una tendència a l’optimisme en general i faig servir colors molt brillants, però aquesta vegada volia reflectir austeritat, explicar la realitat tal com és i no anar-me’n a la fantasia que sempre em caracteritza”. Tot i això, explica que “no són colors tristos. He trobat un punt intermedi”. Aquesta part, reconeix, és una de les que li ha portat més maldecaps i li ha fet plantejar “qui soc, què vull explicar i què s’espera de mi”. Malgrat els dilemes, creu que ha sabut mantenir-se fidel a la seva idea inicial, fet que la fa sentir molt orgullosa de la feina feta.
Les administradores i administradors expliquen que els agrada molt, perquè “és un Sant Fèlix que toca de peus a terra. Deixa el vestuari de prevere i el veiem com un treballador”. Afegeixen que els encanta “el fet que hagi fet una interpretació del sant i no pas la imatge que tots coneixem”. Pensen que “és trencadora al mateix temps que és respectuosa”.
