Aquesta setmana hem tingut el primer incendi de cert calat de l’estiu, que ens ha tocat a les portes de casa, a Martorell i a Castellví de Rosanes. Més de 200 hectàrees calcinades. Benvinguts a l’estiu. Un estiu calent. Calent en tots els sentits. Nosaltres, la ciutadania, hem d’extremar les precaucions amb el foc (sembla que el de Martorell podria ser per una negligència humana, una guspira) i també hem d’agafar poc el cotxe, no posar l’aire condicionat massa alt i tot un reguitzell de mesures per no ajudar a escalfar el planeta, ara que ja hem fet el mal i que ja no hi som a temps per aturar el canvi climàtic. Com a molt, amortir-lo. Perquè se’ns escalfa el planeta. I les conseqüències són de gran abast.
Però el Govern (el d’aquí i el d’allà), que ens fa de pare protector i ens dona bons consells, té entre cella i cella ampliar l’aeroport perquè puguin aterrar-hi i enlairar-s’hi més i més avions, perquè 55 milions de passatgers a l’any encara no en són prou. Coneixeu cap ambientòleg que digui que això seria bo per a l’aire que respirem? Cada vegada farem servir menys dièsel per als nostres vehicles, però el querosè, que no falti.
I ja que hi estem posats en el canvi climàtic, del qual ningú amb una mica de senderi en dubta, què n’hem de pensar, de la decisió de l’Executiu català de tirar endavant la candidatura dels Jocs Olímpics d’Hivern 2030 als Pirineus? De debò? Si la meitat de les estacions d’esquí catalanes ja són en mans de la Generalitat perquè no són rendibles, perquè les empreses han fet fallida i es mantenen amb diners públics per no perjudicar l’economia de la muntanya; si cada cop costa més que hi hagi prou neu per obrir-les. Ja tindrem neu, el 2030? I quant ens hi gastarem, en aquests jocs tronats?
Però, és clar, ja sabem que les escalfors, o les calentures, van per barris. A ple estiu també hi ha gerros d’aigua freda. Com el que ha rebut Iceta, que no ha durat com a ministre de rang important ni el temps d’una quarantena llarga; també hem de veure si actua amb sang freda o és de sang calenta l’exalcaldessa de Gavà –fins ara reticent a l’ampliació del Prat–, ara que com a ministra té la paella pel mànec; per no parlar de la fredorada que deu haver agafat el Govern en conèixer la inconstitucionalitat de l’estat d’alarma. I és que mai valorarem prou el fet de tenir una alta magistratura que sap de tot, i més que ningú.
