Fa poc, el secretari general d’una ONU llastada pel dret de veto s’ha referit a la intel·ligència artificial (IA) per demanar un codi de conducta davant la seva amenaça per la democràcia i els drets humans. També l’Eurocambra aprovarà una llei per regular una IA cada cop més “invasiva”, amb xatbots preparats per expressar creences i intencions a un cervell que, ara com ara, accepta metàfores deshumanitzadores en què la raó passa a ser substituïda per creences amb missatges d’odi. Tanmateix, les investigacions recorden que la ment humana seria inseparable de les accions i emocions d’un cos evolutiu i explorador, amb memòria i consciència de les seves limitacions, com recorden les paradoxes quàntiques. I entre l’Odissea del Hall 9000 i Blade Runner, trobo pel barri Telm Huguet, la intel·ligència natural amb 95 anys d’humanitat tornant de la tertúlia matinal. Encara viu sol, la dona i el fill van morir; l’acompanyen, doncs, la fragilitat, la sordesa, la diabetis i la lucidesa parlant de llistes d’espera a les residències, del “decalatge” entre el que diem i el que fem, entre promeses polítiques i resultats, entre evolució tecnològica i desigualtat. Subratlla una condició humana necessitada d’esperit crític, tant com del reconeixent de l’altre, emparaular… Els reptes de la IA, però també l’experiència i saviesa de gent gran com el Telm, irreemplaçables per fer memòria d’uns límits que van aclaparar el mateix Einstein: “Només hi ha dues coses infinites, l’univers i l’estupidesa humana”.
Lluís Díaz Ruiz
Vilafranca del Penedès
