text i fotos: Eva Moreno Robles
Cada 28 de juny se celebra el Dia Internacional de l’Orgull LGTBIQ+, en commemoració dels disturbis d’Stonewall que van tenir lloc el 1969. El que va començar com una simple inspecció rutinària, va derivar en uns altercats que passarien a la història com l’inici de la lluita dels drets de la comunitat LGTB. Cinquanta anys després, la lluita continua.
Més de mig segle després dels disturbis d’Stonewall, el col·lectiu continua lluitant per aconseguir els seus drets, que actualment falten en diversos llocs del món. Mantenir relacions sexuals amb algú del mateix sexe està tipificat com a delicte en més de 69 països, segons l’Informe sobre homofòbia d’estat publicat el 2020 per l’Associació Internacional de Lesbianes, Gais, Bisexuals, Transsexuals i Intersexuals (ILGA). Així mateix, dels 193 països que conformen l’ONU, aquest delicte està tipificat amb vuit anys de presó a trenta estats; entre deu anys i cadena perpètua a 27 països, i amb pena de mort en sis estats. La situació, a més, s’ha agreujat en l’últim any a causa de la pandèmia de la covid-19, que ha reduït de manera considerable els espais segurs per a la comunitat LGTBIQ+. Aquesta situació ha estat aprofitada per diversos governs, en la seva majoria de països asiàtics i africans, per perseguir i oprimir les persones que pertanyen al col·lectiu.
En el terreny legislatiu, en canvi, els països de la Unió Europea són els que majoritàriament recullen més lleis de protecció contra la discriminació per orientació sexual, segons publica l’ILGA. També atorguen un major reconeixement legítim a la unió familiar i un altre tipus d’unions entre persones del mateix sexe. Quant a l’àmbit estatal, l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE) col·loca Espanya com el cinquè país que més bé protegeix els drets i la integració de la comunitat LGTBIQ+, i també com un en què més s’ha avançat en les dues últimes dècades. L’OCDE, a més, detalla que les lleis i normes espanyoles compleixen el 69% dels estàndards internacionals marcats el 2019, de cara a la igualtat i la integració d’aquestes persones.
1. Signes de desigualtat
Malgrat aquestes dades, Espanya continua mostrant signes de desigualtat i rebuig al col·lectiu LGTBIQ+, quant a l’àmbit social. Segons recull l’Agència de Drets Fonamentals de la Unió Europea (FRA) a l’Estudi sobre els delictes d’odi i la discriminació contra les persones LGTBIQ+ 2020, la comunitat continua enfrontant-se a alts nivells de discriminació i exclusió. Per exemple, el 48% de les parelles homosexuals eviten agafar de la mà la seva parella en públic per por d’amenaces o agressions; amb el 47%, els espais públics són els llocs on més es neguen a mostrar-se tal com són per temor a la reacció dels altres; el 34% dels estudiants LGTBIQ+ afirmen haver estat ridiculitzats en l’àmbit escolar per la seva condició o identitat sexual. A més, segons l’Informe sobre l’evolució dels delictes d’odi a Espanya 2019 del Ministeri de l’Interior, el grup comprès entre 18 i 25 anys és el perfil de víctimes més amenaçades a causa de la seva orientació sexual o identitat de gènere. Amb 121 delictes d’odi, la majoria han estat per lesions i amenaces, aquestes últimes sobretot via xarxes socials i internet.
2. Parella lèsbica
Totes les xifres estan sostingudes per una sèrie de testimoniatges. En primer lloc, tenim una parella lèsbica protagonitzada per Nadia Cañero i Claudia Sánchez, de 21 i 22 anys, respectivament. Amb una relació estable de més de tres anys, no conviuen en la mateixa casa, però comparteixen la majoria del seu temps gràcies al treball i les diferents amistats en comú. Els seus inicis van estar marcats per diverses dificultats pel fet que Claudia mai havia estat abans amb una persona del seu mateix sexe. “Adonar-me que no sols m’agradaven els homes va ser complicat per a mi, mai m’ho havia plantejat”, afirma Claudia. Destaca que, tot i que fa bastant de temps que estan juntes, encara no exterioritza del tot la seva condició sexual. Al contrari, si pot ocultar-ho, ho fa: “A mi em pregunten si tinc nòvia i dic que no, el que diran pot fer-te molt mal i prefereixo evitar-lo”. Quant a situacions incòmodes viscudes, Nadia explica que fa quatre anys aproximadament estava en el transport públic amb la seva anterior parella i un home se’ls va acostar per increpar-les amb expressions com “em poseu malalt, però no en el mal sentit”.
3. Parella gai
A continuació, ens trobem amb una parella gai formada per Joan Ramírez i Antonio Aguilera. Conviuen fa poc més de cinc mesos, gràcies al fet que Antonio, ballador de flamenc de 24 anys, va decidir traslladar-se de Sevilla a Barcelona. Antonio exposa que a causa de la seva professió ha hagut d’ocultar la seva condició sexual: “No m’he pogut fer petons amb la meva parella en les diferents sales on he treballat, per ordre del meu representant”. Joan, de 22 anys, és monitor infantil, professió que li ha provocat haver d’enfrontar-se a diverses situacions complicades. “Els nens i les nenes habitualment em pregunten si tinc xicota, a vegades no sé com explicar-los que no, que tinc xicot”, esmenta Joan. A més, subratlla que el problema quant al rebuig del col·lectiu LGTBIQ+ radica majoritàriament en l’educació que els pares ensenyen als seus fills, ja que les ments retrògrades dels pares i els seus ideals es continuen transmetent entre generacions.
4. Parella homosexual
En tercer lloc, tenim una altra parella homosexual integrada per María Puerto i Ainhoa Alegre. Les dues de 20 anys, exposen la difícil etapa escolar que van haver de viure. María recorda que quan tenia 12 anys al pati de l’institut sempre jugava amb els nens a futbol, i a causa d’això va patir comentaris despectius com “bollera o machorro” pel simple fet que li agradessin els esports o s’ajuntés més amb persones del sexe masculí. Ainhoa, per part seva, quan tenia 16 anys, va decidir explicar la seva condició sexual als seus companys de classe. A partir d’aquest moment i fins al final de la seva etapa educativa va patir bullying, arribant fins i tot a haver d’abandonar per un temps el col·legi. “De sobte, tothom va deixar de parlar-me, i si arribaven a dirigir-se cap a la meva persona era per a riure-se’n o insultar-me”, explica Ainhoa. També destaca que el paper del professorat va deixar molt a desitjar, perquè eren els únics que podien actuar per detenir l’assetjament, i en canvi van optar per mirar cap a un altre costat.
5. L’estètica, el problema
Finalment, ens trobem amb Raquel Hernández, una noia de 22 anys que, a causa de la seva condició sexual i la seva estètica, ha estat rebutjada per diferents sectors de la ciutadania. “Que una noia com jo no segueixi els estereotips marcats per la societat provoca un rebuig per part de les persones que comparteixen ideologies més conservadores”, afirma Raquel. També destaca que, davant la discriminació viscuda, actua de manera insegura. Així mateix, cal destacar la col·laboració de Samuel Medina, un jove de 23 anys que no ha volgut que el seu rostre sigui fotografiat perquè pot repercutir negativament en la seva persona.
Els diferents testimoniatges, juntament amb els informes citats, evidencien l’escassa acceptació social que la comunitat LGTBIQ+ té actualment a l’Estat espanyol. Que les lleis emparin les persones del col·lectiu no vol dir que aquestes estiguin íntegrament protegides del “veritable” perill, com és la normalització i aprovació de la societat. Per tant, és imprescindible sortir al carrer, el 28 de juny, a reivindicar tant pels problemes socials existents (la desigualtat, l’assetjament, la discriminació), com pels drets que escassegen en altres països del món.
Perquè, encara que en ulls aliens el Dia de l’Orgull LGTBIQ+ sigui una festa més on vas a “passar-ho bé”, en realitat és una reclamació dels drets que avui dia encara falten, d’una manera o altra, a tot el món.
