L’1 de novembre farà cent anys de la inauguració del funicular de Gelida, que connecta la població amb la zona industrial (llavors bàsicament paperera) i l’estació ferroviària. Declarat bé cultural d’interès local i aturat des de fa més d’un any, una plataforma de veïns i veïnes ha recollit més de mil signatures i s’ha manifestat per a la seva reobertura. I tot seguit, la Generalitat s’ha compromès (juntament amb l’Ajuntament) a recuperar-lo i a la seva reobertura.
A inicis dels anys 60, en una de les trobades anyals d’escolans de pobles del Penedès, va ser escollida Gelida com a seu. Amb mossèn Aragonès (rector desterrat de Barcelona a Torrelavit arran del cas Galinsoga i les misses en català), vam anar de Sant Sadurní a Gelida amb tren tota una colla d’escolans. En guardo un parell de fotos en blanc i negre: en una, asseguts al terra de la vorera o andana, entre aquesta i l’estació del funi, cruspint-nos un entrepà; i en l’altra, jo, amb una mà a la butxaca i en l’altra aguantant i llegint un full (foto que no sabia que m’estessin fent), entre les rialles d’altres sis escolans al darrere, a tocar dels xiprerets que hi havia i l’estació del funi. El mossèn m’havia encarregat de llegir uns textos a dins l’església de Sant Pere. I al peu del funi estava assajant. Anàvem quasi tots amb pantalons curts, nicky, sabates (encara no hi havia esportives) i mitjons blancs; detall de tota una època.
Comptades vegades he pujat amb el funi, tot un símbol de Gelida. Forma part de la història i la idiosincràsia de Gelida, una icona que hi va estretament lligada. L’abril del 2021, en plena pandèmia, quan anàvem tots abillats amb les maleïdes mascaretes, se’m va ocórrer un diumenge d’anar a Gelida i pujar amb el funi a la vila, fer un tomb matinal per masos i fonts, visitar el pedagògic Centre d’Interpretació del Funi (inaugurat el 2016) i fer un vermut en un dels bars a tocar de l’estació superior, amb les magnífiques vistes als penyals de conglomerat montserratins de rerefons. I tornar a baixar; sols pel plaer de redescobrir aquest mitjà de transport. I va ser un encert. La pujada des de l’estació de rodalies a la vila la vam fer la meva parella, jo, i el xòfer. Ningú més. Un viatge exclusiu, en el qual es feia estrany el gran espai buit (hi caben cinquanta persones) per a nosaltres sols; i fins i tot ens vam permetre el luxe d’intercanviar conversa (des del darrere de les mascaretes) amb el jove xòfer en el curt temps (8 minuts) de la pujada al poble.
L’1 de novembre vinent (centenari del funi) ben segur que continuarà parat. Però segur que hi haurà festa. Bé, en tot cas diré que estarà en letargia, per poder renéixer ben aviat. Que la represa sigui fecunda: llarga vida al funi!
Pere Rovira
Sant Sadurní/Torrelavit
