Llengua mil·lenària

És impossible precisar la data exacta dels seus orígens perquè, com tota llengua, és fruit d’una evolució. I en el nostre cas, fruit de l’evolució del llatí vulgar –popular– que van portar els romans a la part nord-oriental de la península Ibèrica el segle II aC. Altres llengües romàniques que tenen el mateix origen són el castellà, el francès, el gallec, l’italià (és clar) o el romanès. El primer referent escrit de què tenim testimoni són els Greuges de Guitard Isarn (1080-1095), que combinen el llatí i fragments d’un incipient català medieval. Si del segle XI ens arriben els primers textos, no és forassenyat pensar que la parla devia ser bastant anterior. Tal vegada dels segles VII-VIII (mil anys després de l’arribada dels romans)? Suposicions a banda, el XII trobem el primer document 100% escrit en català, la traducció del Liber Iudicum (1150), i a principis del XIII el primer text literari en català, el recull de sermons Homilies d’Organyà.

D’aquells temps sabem que la poesia trobadoresca va convertir el català en llengua literària (oral) a la Cort. Amb la derrota de Muret (1213), que atura l’expansió catalano-aragonesa cap al nord, es precipita l’emancipació del català de l’occità. No cal dir que en aquells temps el català és la llengua d’ús corrent entre la població del territori, i que el mateix segle XIII s’expandiria per tot el domini lingüístic actual amb la conquesta, per part de Jaume I el Conqueridor, de Mallorca (1229), repoblada amb gent de l’Empordà, i del Regne de València (1238), repoblat al litoral per catalans i a l’interior per aragonesos. El mapa actual del domini lingüístic del català encara n’és deutor. També del segle XIII són el pacte entre el Bisbe d’Urgell i el comte de Foix per compartir el domini d’Andorra (1278) i la conversió del català en llengua de cultura gràcies a Ramon Llull (1232-1316) i a les cròniques de Jaume I i Bernat Desclot. El XIV els seguirien Vicent Ferrer, Bernat Metge, Francesc Eiximenis i els cronistes Ramon Muntaner i Pere el Cerimoniós, i el XV, Ausiàs March i el Tirant lo Blanc de Joanot Martorell. Tanmateix, el llatí segueix sent la llengua de cultura i de relacions internacionals.

A principis del segle XV, Martí l’Humà mor sense descendència i el compromís de Casp (1412) fa entrar per primer cop la dinastia castellana al país, els Trastàmara, que porten el castellà a la Cort. Va ser, amb tot, als segles XV i XVI que el català va viure la seva màxima expansió territorial, amb la seva presència als regnes de Nàpols i Sicília, i també amb els papes Borja a Roma. I paradoxalment, amb el casament de Ferran II i Isabel I de Castella, tot i que “amb separació de béns”, es fa el primer pas cap a la subordinació de la corona catalano-aragonesa a la castellana. El castellà es converteix del tot en la llengua de la cort, la noblesa l’adopta com a llengua de cultura, baixa la producció escrita en català, que ha perdut prestigi en les altes esferes de poder, i comença la supeditació al castellà. Això provoca un empobriment de la llengua literària, certament, però val a dir que la pressió castellanitzadora no té conseqüències fins segles més tard per a una massa eminentment analfabeta. El català es ruralitza i el llegat que ens queda són els goigs, els rodolins, les nadales, la cançó popular i altres formes de transmissió oral, que mantenen tota la vigència.

Els Decrets de Nova Planta (1707 al País Valencià, 1715 a les Balears i 1716 a Catalunya) van suposar un abans i un després per a la nostra llengua. Per primer cop, el català deixa de ser oficial i s’intenta imposar el castellà en tots els àmbits públics. A efectes pràctics, però, només afecta els àmbits més arranats al poder, ja que en l’ús privat persisteix plenament el català com a llengua de convivència. De fet, el català era l’única llengua que seguia coneixent la població, i si bé la voluntat castellanitzadora és persistent i sistemàtica –fins als nostres dies, ja hi arribarem–, al XVIII encara té poc calat social. I és que encara que el 1768 s’ordeni l’ús del castellà en l’educació, l’alfabetització podia rondar entre el 5% i el 10% de la població. Així, l’administració i la justícia es castellanitzen, la burgesia adopta la llengua imposada com a pròpia; militars, funcionaris, aristòcrates i alt clergat vingut de fora tenen el castellà com a llengua d’ús (no pas els eclesiàstics de la terra, que són els que mantenen el contacte diari amb la gent). El 1773 es prohibeix l’edició de llibres en català a la Universitat de Cervera, el 1799 es prohibeix el teatre en català… i comencen a sorgir els primers barbarismes. Xispa, arrastrar, bodega, vivenda o embustero venen d’aquella època.

Al XIX, a la política lingüicida de l’Estat cal sumar-hi el trasllat de la gent del camp a la ciutat i el progressiu abandó de l’ús públic del català, que no tenia cap mena de prestigi. Qui volia escalar socialment, canviava de llengua. Al País Valencià és on la castellanització era més vigorosa. Però, a la segona meitat del XIX sorgeix un fenomen que dona autoestima a la llengua: la Renaixença. De primer, Milà i Fontanals comença l’estudi de la perduda tradició literària en català, es recuperen els Jocs Florals i apareixen autors de primer nivell que restauren la llengua catalana literària i la posen al dia, com són principalment Verdaguer (poesia), Guimerà (teatre) i Narcís Oller (narrativa).

A principis del XX el Noucentisme n’agafa el relleu i, amb Eugeni d’Ors, planteja la construcció d’una cultura nacional catalana. És temps de la Mancomunitat de Catalunya (la primera institució política amb visió de país), de Fabra i les seves normes ortogràfiques, de la premsa en català. Però el XX és un segle tràgic per a l’ús social de la llengua catalana. Fins al XIX, la població no en coneixia altra, però amb la universalització de l’educació –majoritàriament en castellà, no cal dir-ho–, el servei militar obligatori (que ve del XIX), les dictadures, l’onada migratòria del sud peninsular dels anys 60 i l’aclaparador domini dels mitjans de comunicació de masses en castellà, el català ha passat de ser la llengua del 90% dels catalans a ser la llengua habitual de tan sols el 36,1% (dades de l’Idescat del 2018). I a la resta dels territoris de parla catalana, encara pitjor.

El XX és també un segle d’alts i baixos. A la ingent tasca de la Mancomunitat (1914-1923) per projectar el català va seguir la prohibició de l’ús del català de la dictadura de Primo de Rivera (1923-1930); amb la República i l’Estatut de Núria (1932), el català es converteix per primer cop des de 1714 en cooficial, hi ha una progressiva catalanització de l’escola i es crea per primer cop un mercat literari català. Encara el 90% de la població parla català. Però la diglòssia no tenia aturador. El franquisme (1939-1975) fa una persecució implacable de la llengua pròpia de Catalunya, amb uns furibunds intents anihiladors en la primera època que la releguen als àmbits privats.

Han estat claus per a la seva supervivència, amb la recuperació de la democràcia, l’escolarització en català i TV3, que han fet entrar el català a totes les llars i li han atorgat un estatus de normalitat. Hi ha premsa (sobretot local), hi ha ràdios, hi ha un mercat literari important, traduccions, però el domini lingüístic és cada cop més estret. El cine en català és testimonial; els canals privats de televisió han inundat l’oferta audiovisual de la llengua castellana; als jutjats, res de res; el veto de l’Estat a permetre’n l’ús oficial al Congrés o a la Unió Europea és sistemàtic; i les onades migratòries, aquest cop procedents d’altres països, des del tombant de segle, tampoc hi han ajudat. Tot això fa que avui el català sigui una llengua amenaçada. A comarques com les del Penedès o de l’interior es percep menys; desplaçar-se per la costa, per Barcelona i la seva àrea metropolitana –per on la campa el turisme de masses, en definitiva– o més enllà del Principat (País Valencià, les illes, Catalunya Nord) és donar-se un bany de realitat.

Els penedesencs tenen un coneixement del català entre tres i cinc punts per sobre de la mitjana catalana, segons es desprèn de l’enquesta d’usos lingüístics 2018 que impulsa la Direcció General de Política Lingüística de la Generalitat. Els coneixements de la llengua pròpia de Catalunya han crescut en els darrers cinc anys, per bé que segueix amb clara inferioritat amb relació al castellà (vegeu quadre superior). Aquesta és la segona onada de l’enquesta en què les dades es territorialitzen amb l’especificat del Penedès (Alt Penedès, Baix Penedès, Garraf i Anoia, llevat dels vuit municipis de l’Alta Anoia). Actualment al Penedès hi ha 193.000 persones que saben parlar el català, de les quals 136.900 el tenen com a primera llengua (el castellà és primera llengua de 214.000). Segons la sociòloga Anna Torrijos, “el Penedès és una de les zones on la millora en els coneixements del català es noten més, sobretot en l’habilitat de parlar i escriure”. Altres dades de l’enquesta són que el 34,7% de penedesencs tenen el català com a llengua inicial en les converses; el 38,9, com a llengua d’ús habitual; i el 40,2%, com a llengua d’identificació. Quatre de cada cinc penedesencs afirma que el fa servir cada dia (davant del 95,2% d’ús diari del castellà). Ara bé, tan sols el 18,5% el fan servir molt i el 23,6% no ho fa mai. Els sectors amb major predomini de l’ús del català són l’administració local (el 41,5% el fan servir d’entrada) i la Generalitat (40,7%); als bancs, el percentatge baixa al 30,8%; i amb el personal mèdic, al 25,2%. Al sector comercial el més corrent és l’ús combinat de català i castellà; a les botigues, el català és primera llengua del 18,7% dels penedesencs i en les grans superfícies, del 16,3%.

Òscar Escuder de la Torre, president de la Plataforma per la Llengua

L’InformeCAT 2020 presentat per la Plataforma per la Llengua té dades positives i dades negatives. Com veus el got, mig ple o mig buit?

Jo crec que la conclusió, més que si hem tret un 4,5 o un 5,5, que no varia molt d’un aprovat pelat, és que en les pròximes avaluacions ho hem de fer millor.

Sempre és millorable.

Si ho comparem amb l’emergència climàtica, estem en una emergència lingüística.

Així, no ets gaire optimista.

No estem a punt d’extingir-nos, de ser un desert, però en la justícia, en l’audiovisual, estem extingits. Si vols anar al cine en català, has de fer unes excursions, en hores intempestives, en sales que estan molt lluny. L’informeCAT 2018 deia que els jutjats de les Balears trigaven dos anys a traduir la documentació al català. Aquí estem extingits.

L’enquesta d’usos lingüístics indica que hi ha transmissió intergeneracional. Hi ha esperança.

Però una cosa és saber-lo parlar i l’altra, parlar-lo. Hi ha dades per l’optimisme, però cal fer un gir, si no, podem anar de victòria en victòria fins a la derrota final.

Als patis d’escola, domina el castellà fins i tot en entorns molt favorables al català.

Moltes vegades té a veure amb els referents culturals que tenen, amb els dibuixos. Aquest és un dels camps on estem fotuts. El maig de 2019 la Plataforma va fer un estudi sociolingüístic als patis d’escoles de zones urbanes de Catalunya, i enlloc el català arriba al 50% de les converses de secundària. Fins i tot en les zones on la presència del català és més forta, com Girona, el castellà és dominant, amb el 54%.

En un context de diglòssia, sense tenir l’estat al darrere que et dona suport, la normalització lingüística no és una quimera?

La Plataforma vam treure un eslògan fa uns anys que deia “Volem viure plenament en català”. Això ha de ser possible. Al Penedès, el 97% de la població entén el català. Anem prou bé! Però tu que no tens un interès especial en la llengua, que el català no et genera cap rebuig però tampoc una militància especial, poses la televisió i hi ha poquets canals en català; al cine, res; el youtube, poc. En certs àmbits estem molt malament.

Hi ha condicions objectives per revertir-ho?

Les hi han de posar les institucions pròpies, els ajuntaments, les comunitats autònomes, també els estats, perquè se suposa que la Constitució diu que les altres llengües de l’Estat han de ser objecte de respecte i de protecció. I no ho veiem per enlloc.

Als anys 80 del segle passat semblava que el català guanyava prestigi. Tens la sensació que en les darreres dècades l’ha perdut?

Sí, fa anys que ho veiem. A finals dels 90 hi va haver un tomb en la corba del prestigi del català.

Coincidint amb el primer govern Aznar.

Sí, i al cap d’uns anys va començar l’onada migratòria. No dic que sigui culpa seva, perquè els nouvinguts s’adapten, fan servir la llengua o les llengües que necessitin. Una dada que tenim recollida és que el 70% dels catalanoparlants de Catalunya i de les Illes, quan algú els contesta en castellà, canvia de llengua. I el risc que no t’entenguin si parles en català és molt baix. És un cúmul de circumstàncies que fa que la gent tingui inserit al disc dur que quan et parlen en castellà, has de respondre en castellà.

A les xarxes socials, relacionades més amb la gent jove, el català gaudeix de molt bona salut.

A les xarxes socials o a internet. No és només el factor edat, sinó perquè els estats no hi poden intervenir. La conclusió que traiem és que on els estats no poden intervenir, el català es desenvolupa raonablement bé. On els estats tenen capacitat normativa i de posar traves, ho fan a consciència i ho fan sempre.

article de Pere Martí i Bertran, professor i escriptor

Que les llengües són organismes vius que neixen, creixen, evolucionen, s’influencien les unes a les altres i que, finalment, també moren em sembla que no ho dubta gairebé ningú, almenys si és una mica llegit o s’ha interessat poc o molt per la seva, de llengua, o per les que coneix o té al voltant. No ho exemplificaré, però estic segur que gairebé tothom ho podria fer: el naixement de les llengües romàniques, la influència de les llengües ameríndies en les europees, la mort del darrer parlant del dàlmata…

La llengua catalana, naturalment, no n’ha estat, n’és ni en serà cap excepció. Va néixer, com la resta de llengües romàniques, del llatí; va créixer amb moments d’esplendor tan primerencs com la prosa de Ramon Llull o la de la Cancelleria Reial; ha anat evolucionant, com demostren quantitat de textos, molts dels quals hem de llegir adaptats o en versions actualitzades per poder-los entendre bé, com és habitual en qualsevol llengua de cultura; n’ha influenciat d’altres, de llengües (només cal recordar el pes que ha tingut en el lèxic mariner de bona part del Mediterrani gràcies als Consolats de Mar, posem per cas), i n’ha rebudes de nombroses i d’allò més diverses (només cal fer un repàs als nou volums del Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana de Joan Coromines per quedar-ne més que convençut). I la mort?, ja es deu preguntar més d’un lector. Doncs també li haurà d’arribar, no siguem il·lusos, però hauríem de mirar, entre tots, que fos com més tard millor i que pogués continuar existint i evolucionant amb el màxim de dignitat i de naturalitat, si em permeteu els termes.

La llengua catalana, l’han donada per morta en més d’una ocasió, per causes i circumstàncies diverses. Qui no recorda el tan citat “El catalán es una lengua muerta para la república de las letras” de l’il·lustrat Antoni de Capmany (1742-1813)? Potser ja no hi ha tanta gent que recordi l’al·legoria de “la morta-viva”, un dels símbols de la Renaixença. Com també pot ser que sigui més minoritari el coneixement del llibre El futur de la llengua catalana, en què Modest Prats, Albert Rossich i August Rafanell, l’any 1990, li van augurar cinquanta anys de vida. Per no citar exemples dels nombrosos intel·lectuals i pseudointel·lectuals franquistes que també la van donar per morta, fent palès el seu desig no gens amagat.

Avui dia, per causes molt diverses, però majoritàriament extralingüístiques, hi torna a haver moltes veus que parlen d’una mort, lenta però mort al cap i a la fi, del català. No negaré pas que la situació és crítica, que la influència del castellà cada vegada n’elimina més trets distintius, tant morfosintàctics (els pronoms febles, sobretot en i hi, que el castellà no té, en poden ser un bon exemple), com fonètics (la diferenciació entre es i os obertes i tancades o la reculada de les apostrofacions i les elisions, posem per cas) i fins i tot lèxics, els menys abundants ara per ara, almenys en els textos impresos, tot i que cada vegada és més habitual de trobar-n’hi, malgrat els correctors: registrar en comptes d’escorcollar o regirar, caixa en comptes de capsa, innombrable per innominable, provar on hi hauria d’haver tastar, etc.

Què hi podem fer? Jo diria que en primer lloc no obsessionar-nos-hi, però en segon lloc fer tot el possible perquè els canvis, l’evolució, es produeixin amb el màxim de dignitat i naturalitat, com he apuntat suara. I què vol dir això de la dignitat i de la naturalitat? Doncs, senzillament que hem de mirar d’aconseguir que els canvis no siguin majoritàriament deguts a causes extralingüístiques, no siguin perquè encara hi ha un estat que ens prohibeix que els diversos organismes oficials dels territoris de parla catalana es comuniquin entre ells en català, perquè encara hi ha un estat que impedeix que la llengua catalana pugui ser oficial a Europa, perquè encara hi ha un estat que imposa uns models de justícia tan centralitzats i controlats que fan que els judicis en català a Catalunya no arribin al 10%, perquè encara hi ha un estat que permet que funcionaris seus humiliïn parlants de la llengua catalana per sol fet de fer-la servir en aeroports, comissaries, ambulatoris… I com es pot aconseguir, això? Doncs amb un estat propi, no n’hi ha d’altra. N’hi hauria prou? No, ni de bon tros, però seria un pas important. L’altre, és el compromís personal, és exigir tothora els nostres drets, no renunciar mai a l’ús habitual de la llengua, valorar-la com el que és: una llengua europea amb uns deu milions de parlants i amb un gran potencial humà, econòmic i intel·lectual. En definitiva, actuant com si el català fos la llengua normal d’un país normal, per difícil que ens pugui semblar, per traves que ens hi posin.

Només així, l’evolució del català serà digna. La naturalitat ja la marcarem nosaltres mateixos, adaptant anglicismes, castellanismes o qualsevol altre terme que necessitem, com sempre hem fet i haurem de continuar fent, perquè tot canvia, res no és immutable, i molt menys la llengua, que és un organisme viu, ja ho hem dit.