Llibertat de premsa

Roger Palà, impulsor i director de Crític.
Crític és un mitjà digital cooperatiu creat el 2014 per Sergi Picazo, Joan Vila i Roger Palà. Actualment, la redacció la formen deu periodistes i compten amb el suport de 1.800 subscriptors

Com valores l’estat de la llibertat de premsa al nostre país?
La llibertat de premsa s’ha de treballar cada dia. És un dret formal que està reconegut, però això no vol dir que sigui real. Joan Fuster deia “la llibertat és un hàbit que resulta difícil d’adquirir i només s’adquireix amb la pràctica”, i amb la llibertat d’expressió passa una mica el mateix: si mai poses en qüestió el discurs oficial, tindràs menys problemes. Nosaltres, que de tant en tant publiquem articles que qüestionen el gran poder econòmic, tenim més afectació. Ara bé, moltes vegades aquestes limitacions a la llibertat d’expressió se les troben sobretot els periodistes que treballen en els àmbits més locals.

És el que té la proximitat…
Per mi el periodisme local és dels més complicats que existeix. Pots escriure un article molt radical contra el règim polític de qualsevol país, però si fas un reportatge molt crític amb l’alcalde o el regidor d’urbanisme del teu poble és molt més complicat, perquè probablement te’l trobaràs pel carrer, o esperant els fills a l’escola. Això ho fa molt més difícil.

Com a mitjà que fa periodisme d’investigació, a Crític de topades amb tota mena de poders n’heu tingut unes quantes.
Les pressions existeixen en tots els mitjans de comunicació. Et pressionen en la mesura que ets important i jugues un paper. De pressions n’hi ha de moltes menes, no només polítiques o econòmiques, n’hi ha que arriben en forma de campanyes a les xarxes socials i que no són inòcues, t’has de blindar perquè no t’afectin a l’hora de fer la feina. De vegades les campanyes d’assetjament de Twitter són el cap de premsa de la nostra era.

Les pressions us han portat també als tribunals?
Sí, hem tingut diversos episodis d’àmbit judicial. Ara treballem molt amb el dret d’accés a la informació pública (llei de la transparència) per aconseguir dades i ens trobem que quan fem peticions a les administracions públiques, algunes empreses privades se senten amenaçades i impugnen perquè no se’ns faciliti la informació. Aquesta judicialització potser no té una conseqüència directa contra nosaltres, però sí que posa pals a la roda a la nostra feina i fa que els processos es dilatin.

Això és justament el que us va passar a l’hora de publicar el reportatge sobre els grans tenidors d’habitatges?
Exacte. Volíem investigar qui són les grans empreses, bancs i fons d’inversió que tenen més pisos en propietat a Catalunya. A través d’una petició de transparència davant de l’Incasol, vam descobrir que hi ha deu empreses que concentren 25.000 pisos de lloguer. Però la Cambra de la Propietat Urbana, una de les entitats que representa els propietaris de pisos, es va oposar que la Generalitat ens facilités els noms d’aquestes empreses, tot i que la Comissió de Garantia pel Dret d’Accés a la Informació Pública (GAIP) i l’Agència de Protecció de Dades avalaven la nostra petició. Per impedir la difusió de la informació, la Cambra va presentar un contenciós administratiu davant del TSJC. Fa poc ens ha passat una cosa similar amb Amazon, el Departament d’Empresa i Treball ens ha de facilitar les sancions que els han imposat i ara Amazon ho ha impugnat. Tot això al final alenteix els procediments i, si volem estar presents als tribunals, són recursos.

D’aquí el Verkami per poder fer front a la denúncia de la Cambra de la Propietat Urbana.
Va ser un èxit i ens va permetre recaptar diners per personar-nos a la causa. Però, amb el cas d’Amazon no ho farem. El professor de periodisme Xavi Giró sempre deia que quan feies periodisme crític amb el poder havies de ser molt més concís, fidedigne i fer molt més bé la teva feina que si fiscalitzaves els pobres. Fiscalitzar els rics requereix un plus de rigorositat.

Aquesta manera de torpedinar l’accés a les fonts és simptomàtic d’una manca de qualitat democràtica?
És símptoma que alguna cosa grinyola en aquestes democràcies nostres. Si les lleis s’acaben utilitzant per entorpir l’exercici de la llibertat d’expressió i del dret a la informació, que és un dret fonamental, vol dir que alguna cosa no funciona. La justícia sembla que és l’última baula de protecció del gran poder econòmic i polític. I davant d’això, què poden fer els mitjans? La millor garantia és que aquest periodisme que fem estigui sustentat per aportacions populars, subscripcions…, és a dir, que hi hagi una comunitat al darrere que doni suport i avali les iniciatives periodístiques que volen anar una mica més enllà i posar en qüestió el gran poder econòmic i que treballin per fer efectiu el dret a la informació. El futur implica articular comunitats crítiques que puguin validar i fer possibles aquests projectes i en la mesura que aquestes comunitats siguin sòlides i fortes, el periodisme que tindrem tindrà més o menys qualitat.

La precarietat que des de fa anys viu la professió periodística influeix en el fet que els mitjans cada vegada facin menys investigació o periodisme de denúncia?
Que el periodisme sigui un ofici precari fa que moltes vegades els i les periodistes se sentin poc protegits i s’ho pensin dues vegades abans de buscar les pessigolles a depèn qui. En aquest sentit, soc crític amb els mitjans de comunicació públics perquè crec que amb els recursos, les eines i la capacitat que tenen per arribar a molta gent no fan prou aquesta mena de periodisme de denúncia.

Anna Vallhonesta Espinosa
És redactora a El món a RAC1 i ha treballat al Via lliure, a Penedès Televisió i Ràdio Vilafranca i a la Xarxa de Televisions Locals

Durant la trajectòria professional t’has endut algun desengany en relació amb el que esperaves i el que t’has trobat?
Quan surts de la universitat ets més idealista, però de seguida que comences a treballar t’adones de com és la realitat. Jo he tingut molta sort per haver treballat del que m’agradava des que estudiava, i treballant durant set anys en mitjans locals, on els recursos són els que són, aprens a fer de tot: pensar programes, fer guions, anar a gravar… Els mitjans locals són una escola. Ara ja fa sis anys que treballo a RAC1: el Via lliure, amb un equip reduït, va ser una gran experiència d’aprenentatge, i ara treballar al programa amb més audiència de Catalunya em dona una perspectiva de les coses que a la meva edat no hauria imaginat mai. Tot i així, a vegades trobo a faltar el contacte directe amb les persones, i quan puc parlar directament amb les persones i fer un periodisme que no sigui tant “de despatx” gaudeixo molt, perquè és quan veus que pots ajudar més. El periodisme de denúncia i de donar veu a la gent també és part de la nostra obligació; no hem d’explicar només què passa, la part política o el que està predeterminat a ser explicat, sinó que també hem de donar veu a la gent i buscar temes propis.

En el periodisme és fàcil viure tensions o pressions polítiques per publicar o no segons quines informacions?
No recordo situacions concretes de censura, però sí que penso que tots els periodistes sabem on treballem, per a quin mitjà publiquem i on estan els límits; imposant-nos una autocensura. Crec que sovint evitem tocar alguns temes automàticament, i abans com a mínim hauríem de reflexionar sobre si estem fent bé la nostra feina i si parlar d’algun tema afavoreix o perjudica alguna part, sense passar-nos en aquesta autocensura. Sempre anem amb més cura amb determinades notícies perquè la responsabilitat és gran, però també hem de pensar si algunes coses no les fem per no perjudicar els nostres superiors o si no ho fem per responsabilitat. Si algú diu que treballa per a un mitjà lliure i que no té cap compromís amb ningú, és mentida, tothom tenim un biaix i ideologia i els mitjans també. I per molt objectius que intentem ser, tot plegat hi té influència. Jo no he viscut una censura directa, però sí que a vegades hem rebut trucades d’algú que ens deia que certa informació no li acabava d’agradar, i crec que l’important és que tu, com a periodista, et puguis quedar amb la consciència tranquil·la.

La relació entre poder i periodisme pot ser equidistant?
Hem de tendir el màxim possible cap a l’equidistància i ha de ser el nostre objectiu com a periodistes, però una equidistància plena és molt complicada. Ha de ser el nostre ideal; però la relació entre el poder i els mitjans de comunicació no pot ser equidistant, com tot a la vida. Tots estem mínimament influenciats personalment i empresarialment, perquè si som equidistants, des del punt de vista de qui ho som? Hem de tendir al que ens sembli just.

La pandèmia ha servit per posar més límits?
La ràdio precisament és un mitjà molt accessible i només et cal un telèfon, aconseguim una proximitat que amb la televisió pot ser més complicada. Durant la pandèmia podíem entrevistar persones que estaven ingressades a l’UCI perquè només calia fer una trucada. Però perdre el contacte directe per mi sempre vol dir que es perd part de la informació, perquè quan parlem cara a cara amb algú o quan ho fem mitjançant trucada o per escrit dista molt la proximitat que hi tenim.

Ricard Vinyals
és director d’El 3 de Vuit. Ha estat corresponsal al Baix Penedès de Ser Tarragona, Catalunya Ràdio i La Vanguardia

Has rebut mai pressions com a periodista?
Pressions no, però sí que de vegades tens la sensació que t’intenten colar un gol. Que veus que hi ha un interès que focalitzis la notícia d’una determinada manera.

En quina mena de notícies?
Sobretot en política, però també en temes de successos de vegades saps que si dius segons què, no sé fins a quin punt alteres la investigació o canvia la percepció pública. De vegades saps algun detall i et demanen que no ho expliquis, que quan sigui el moment ja ho diràs. Llavors, si no t’ho diuen o ho veus en un altre mitjà, et sap greu.

Pots arribar a fer autocensura?
Intento no fer-ho. És pitjor l’autocensura que la censura pura. Ara, si una font que sempre t’ha anat bé et demana que “això no ho diguis”, no ho diguis, perquè demà la tornaràs a necessitar i potser aleshores ja no t’és de tanta utilitat. T’has de saber posar al lloc de l’altre.

I pressions econòmiques?
Aquestes són més subtils. Però el que és notícia, és notícia, i encara que hi hagi pressions, s’ha de treure. Això sí, les notícies poden sortir més o menys grans.

Amb els anys, has notat una evolució en aquest aspecte?
El que he notat molt és que les empreses, els ajuntaments, els partits polítics, ara cuiden molt la imatge que donen. Tenen un equip de comunicació i assessors al darrere que ho vetllen molt. Abans tot era més a raig i sincer, sense tants filtres.

Gemma Sánchez
redactora de l’ACN al Penedès-Garraf i vocal de la Junta de Govern del Col·legi de Periodistes de Catalunya

Has rebut mai pressions per publicar una noticia?
Sí. En més d’una ocasió. I val a dir que han estat molt diferents les possibilitats que he tingut de defensar-me en funció del mitjà on s’ha produït aquesta situació. He treballat en alguna empresa privada on sovint prevalien els convenis o contractes publicitaris per damunt del criteri periodístic. I quasi sempre els redactors acabàvem lluitant una batalla perduda. Els darrers anys, en canvi, també he viscut algun cas de certes pressions que he pogut rebatre fermament. Per exemple, m’he trobat que he anat a cobrir una roda de premsa convocada per algun tema, però el titular ha acabat sent sobre una altra qüestió que no era del grat dels convocants, tot i estar basat en declaracions fetes en aquella mateixa roda de premsa. I he rebut trucades posteriors recriminant-me el criteri a l’hora d’enfocar la informació. Em sembla gravíssim que els gabinets de comunicació considerin normal aquestes situacions.

El criteri periodístic està en perill?
Sempre que hi hagi pressions externes sobre alguns periodistes, estarem davant d’una premsa volguda o involgudament condicionada. Per tant, mai serà una informació lliure. Però també m’agradaria precisar que, molt sovint, els redactors que reben aquestes pressions no tenen marge per superar-les, ja que formen part d’esferes superiors que van més enllà del text o contingut signat. Els periodistes sempre, sempre, sempre hem d’exercir de forma lliure. Però, malauradament, no tots els mitjans ho permeten. Per sort, aquestes pressions no són iguals a totes les escales mediàtiques ni a tots els mitjans, ni tots els periodistes acaben sent influenciats per aquestes ingerències. Jo he treballat en empreses on he tingut males experiències. Ara no és el cas.

La situació és, per tant, molt delicada.
Crec que l’estat de salut de la llibertat de premsa mai deixa de ser delicat. Tot i que, òbviament, hi ha hagut dècades passades en què la llibertat de premsa ha estat durament arraconada, considero que el dia d’avui continua havent-hi diverses situacions que traven el lliure exercici de la professió periodística. Probablement, és impossible aspirar a una societat on la llibertat de premsa sigui plena, però sempre s’ha de lluitar per aquest objectiu. És un dels pilars que dona sentit a la nostra feina.

Com hem d’afrontar periodistes i ciutadania el futur de la llibertat de premsa?
Amb rigor. És bàsic que els periodistes mai perdem el rigor, el criteri informatiu i la defensa del lliure exercici de la professió. Però també és fonamental que la ciutadania sigui rigorosa a l’hora de consumir informació i, especialment, a l’hora de compartir-la. Perquè, actualment, ja no només és important allò que es llegeix, s’escolta o es veu a la televisió, sinó que pren encara més rellevància allò que es comparteix i que circula de consumidor en consumidor. L’educació en el consum de les famoses fake news és una de les qüestions que cal afrontar de forma imminent. De fet, un dels nombrosos objectius del nou mandat de la Junta del Col·legi de Periodistes treballa en aquesta direcció. És molt necessari que la societat sàpiga consumir informació i destriar-la, i una de les maneres de fer aquest aprenentatge és oferir formació a les escoles i instituts. Però no s’ha d’oblidar la població adulta, i en això cal que hi treballem tots.

Mita Casas Servat
periodista a Canal Blau Televisió, la televisió pública de la comarca del Garraf. La periodista vilafranquina fa més de vint-i-cinc anys que es dedica al món de la televisió de proximitat i les ha vist de tots els colors. Tot i que l’escenari no és massa optimista, creu que cal lluitar per la veracitat informativa, l’única eina possible per combatre la precarietat del sector

Quin és l’estat de salut de la llibertat de premsa al nostre país?
El recent i vigent conflicte bèl·lic a Ucraïna ens ha fet adonar que, segurament, la salut de la llibertat de premsa en el nostre context europeu no és tan bona com crèiem. Hem vist com s’utilitza la premsa com a part de la maquinària de guerra i com la informació esdevé propaganda d’una manera poc imaginable en ple segle XXI. Des d’aquí, avui, a relatius pocs quilòmetres i amb tota la tecnologia i capacitat de contrast, encara tenim problemes per confirmar que les informacions que ens arriben són veraces. I la veracitat és l’únic que ens permet contrarestar la propaganda.

Però no cal anar tan lluny…
En societats que acceptem com democràtiques –com la nostra– també continuem trobant exemples de mitjans partidistes i d’un periodisme no sempre prou plural. Els últims anys hem viscut situacions de vulneració del dret a la informació i de la llibertat de premsa. De vegades, barroeres. De vegades, articulades des d’entramats profunds i foscos. I també de més subtils. Tot just abans de la pandèmia, els últims informes de l’observatori Mèdia.cat (Grup de Periodistes Ramon Barnils) va situar el 2019 com un any molt negatiu per a la llibertat d’expressió a Catalunya, amb més de 200 episodis recollits on es va posar en risc el dret fonamental a la informació.

Creus que la pandèmia ha empitjorat la situació?
La pandèmia ens ha posat a prova en molts sentits. També als periodistes i als mitjans de comunicació. En una mirada positiva, m’agrada pensar que hem estat capaços de salvar una situació inèdita, d’entendre l’excepcionalitat del moment i d’articular solucions tecnològiques que ens han permès poder treballar en un moment en què hem estat més essencials que mai. Sobretot, els primers mesos de la crisi de la covid. Informar d’una pandèmia des d’un confinament gairebé planetari era un escenari que mai haguéssim imaginat. Hem hagut de parlar cada dia de qüestions mèdiques i científiques molt complexes, canviants, contradictòries o incoherents…, sense massa capacitat de contrast ni, en un primer moment, sense massa opcions d’incorporar un discurs alternatiu.

Com va ser en el cas d’un mitjà públic com el vostre?
Vam esdevenir pràcticament un canal d’informació oficial. Era un discurs únic del qual nosaltres fèiem d’altaveu. En aquell moment era necessari. La població tenia una gran dependència de totes les informacions que s’anaven succeint: confinaments, protocols mèdics, informes diaris de contagis, símptomes, vacunes, riscos de rebrot, cribratges, hospitalitzacions… Amb el temps, segurament, aquest paper d’oficialitat se’ns va girar en contra i va comprometre la llibertat d’informació. Hi ha hagut limitacions a l’hora de fer preguntes a les rodes de premsa, de concedir entrevistes, i s’ha limitat o prohibit l’accés a alguns mitjans, especialment gràfics. La pandèmia ens ha portat aquesta paradoxa: ens ha validat com a servei “essencial’” però també ha provat de justificar algunes limitacions en el lliure exercici dels periodistes.

Diuen que “la premsa és lliure, els periodistes no”. Què en penses?
La llibertat de premsa no deixa de ser un concepte molt eteri. I correm el risc d’idealitzar-lo, d’omplir-nos-en la boca i buidar-lo de contingut. La llibertat de premsa no és possible sense la llibertat del periodista. I un periodista no és lliure si està en precari i ha d’acceptar feines i propostes per una qüestió de supervivència. O si ha d’evitar determinats temes, o prioritzar altres aspectes. Si en comptes de ser eines per fiscalitzar la gestió dels governs ens convertim en còmplices, acabem manipulant.

Els periodistes més joves, però, de vegades no tenen una altra opció.
Molts periodistes joves han començat a exercir després d’una idealització romàntica de la professió. Després, topen amb la realitat del mercat laboral, que no sempre fa possible desenvolupar un periodisme digne. Per tant, és important parlar de la llibertat de premsa, de la persecució que pateixen periodistes a tot el món i de la dependència dels mitjans dels poders polítics i econòmics…, però també ho és lluitar contra aquesta precarietat generalitzada del sector que segurament ens ha fet perdre molts periodistes. I sense periodistes, no hi ha periodisme. I sense periodisme no hi ha democràcia.

Has viscut alguna experiència que hagi posat en dubte el concepte de llibertat de premsa?
Treballo en un mitjà públic. Sovint –també des de la proximitat– es tendeix a confondre un mitjà de comunicació públic amb un mitjà institucional. I malgrat que tenim molts anys de trajectòria, encara hi ha qui no entén una diferència que per mi és essencial i que ens parla molt del concepte que encara tenen la majoria de formacions polítiques del que és un mitjà. Perquè la temptació de veure’l i utilitzar-lo com una eina de govern o com una pota més de la seva comunicació institucional és molt gran. Fa més de 25 anys que em dedico a aquest món de la televisió de proximitat. Hem treballat amb governs de tots colors i amb tots ells tenim experiències de govern i oposició. És obvi que hi ha hagut intents d’ingerència i que hem tingut desavinences sobre algunes informacions.

Què s’ha de fer en aquests casos?
En aquest cas és clau tenir molt clar quin és el nostre paper i la nostra aposta per la qualitat informativa. Sabem que en la nostra feina cal trobar equilibris. Però mai hem rebut una pressió externa per emetre o ometre un contingut als nostres informatius. Treballem molt per fer entendre quina és la nostra feina. I ho hem de continuar fent per ser encara més plurals, per ser una referència. I reclamar més recursos. Perquè els mitjans petits gestionem situacions precàries i això ens limita molt en les nostres funcions de servei públic.

Com afrontem periodistes i ciutadania el futur?
L’escenari no és massa optimista, però precisament per això hem de buscar la màxima proactivitat des de totes bandes. La ciutadania és clau per garantir la llibertat de premsa. Hem d’educar noves generacions crítiques, amb capacitat analítica i el criteri que els permet discernir les informacions amb base veraç de tot el soroll que genera una xarxa infinita de mitjans i de xarxes socials. Quan tothom és generador de continguts, però, és important que hi hagi qui ens garanteixi que aquelles informacions han tingut un tractament professional. És el que fem els periodistes. I ho hem de reivindicar. I lluitar contra l’intrusisme. La ciutadania ha de prendre aquest paper actiu de no acceptar qualsevol discurs com a vàlid.

Guillem Mercader
és periodista des de fa 37 anys. Ha treballat al Diari de Vilanova durant 31 anys, n’ha estat director, i ara és cap de continguts del Tothosap!

Abans de parlar de llibertat de premsa hauríem de parlar de com està la premsa perquè hi ha una crisi important als mitjans locals i al Garraf. Després del tancament del Diari de Vilanova, hi ha un buit important. I això es nota perquè els mitjans fan una funció de cohesió social, d’aglutinador d’opinions, de generar debat, que es troba a faltar. Hi ha la televisió local, però és un mitjà municipal, que té les limitacions que té.

Aquest problema va més enllà de la llibertat de premsa.
Sí, perquè no hi ha una oferta periodística que pugui exercir aquest paper. Crec que es necessiten més mitjans. L’empobriment del panorama comunicatiu de Vilanova perjudica la democràcia i el debat social.

Treballant al Diari de Vilanova, vas rebre coercions d’alguna mena?
En trenta anys van passar moltes coses. Aquí cal distingir entre periodistes i empreses periodístiques. Al Diari sempre havíem tingut molta llibertat per triar temes i escollir quins debats iniciàvem. Molt poques vegades, per no dir cap, ens van dir “això no ho toqueu”. Quant a les empreses, els anunciants en un moment determinat poden intentar condicionar que una notícia negativa no aparegui. Alguna vegada havien retirat campanyes, però no era habitual.

Quin tipus de pressions eren les més freqüents?
Les pressions polítiques eren gairebé setmanals, les vam patir força. Depenia una mica del tarannà del regidor i de l’alcalde del moment. N’hi havia que et feien comentaris subtils, altres et trucaven i t’esbroncaven. Per nosaltres això era inherent a la feina, va amb el sou.

Algun cas extrem?
Una regidora de govern va trucar al mitjà i em va vetar com a cronista dels plens. El mitjà s’hi va negar, evidentment. O un altre que intentava condicionar un titular de portada dies abans de les eleccions. També hi va haver un cas d’un regidor que en una roda de premsa va amenaçar de retirar-nos el conveni de publicitat.

La pressió hi va ser sempre igual, en qualsevol etapa del Diari?
Al final potser era més subtil, però continuava existint. Quan estàs en una posició de força com a mitjà, amb una penetració important al territori, tens una força diferent que quan estàs en crisi. Els obligàvem a mirar-s’ho i arreglar el que havia sortit. Era una gota malaia, cada setmana. Quan van començar a davallar les vendes i hi va haver la reducció de personal, la força va disminuir i ja no els cal pressionar tant. Hi havia… no autocensura, però sí menys força per resistir i fer una feina totalment independent. Avui els polítics viuen molt tranquils. Nosaltres marcàvem l’agenda. Quan sortia un tema important a primera pàgina, marcava molt. Ara això ha passat a la història. Abans no hi havia altres maneres d’informar-se, com ara les xarxes socials, que han fet canviar el poder de la premsa. Però no és el mateix el que sempre et matxaca per les xarxes socials, que la crítica sistematitzada te la faci un mitjà professional. En aquest sentit, hem anat enrere.

Goretti Martínez Pena
periodista a Ràdio Vilafranca i Penedès Televisió, al projecte cooperatiu Surtdecasa

Sovint, la gent que ens volem dedicar al periodisme ens emportem algun desengany tan bon punt comencem a treballar. Ha estat el teu cas?
Mai he tingut grans expectatives en relació amb la feina: no esperava treballar en un mitjà internacional o ser corresponsal. Tot i així trobo que intentar fer una bona feina a nivell local i comarcal, i de la millor manera possible, ja és un repte prou important.

Has viscut pressions o queixes per part de governs, partits o empreses?
Crec que no he rebut gaires pressions o que potser no les he viscut de manera directa, però sí que és cert que alguns cops he rebut queixes, suggeriments i correccions. Quan això passa, però, es tracta de valorar si estan justificades o no, perquè jo també em puc equivocar: els periodistes representa que hem de saber de tot i això és impossible. Així que si el comentari és constructiu, repara un error o enriqueix la informació, cal acceptar-lo. Si no hi ha justificació, crec que ens hem de mantenir ferms.

Com podem garantir una objectivitat?
S’hauria de mantenir sempre una distància per garantir la independència del criteri periodístic. Així i tot, avui dia sembla que tot està interrelacionat: molts mitjans de comunicació existeixen gràcies a subvencions, a vegades de quantitats molt elevades. Però també és complicadíssim que un projecte periodístic honest pugui sobreviure sense ajut. Potser el seu futur és la ciutadania, a través subscripcions.

Comparant l’època en què estudiaves i avui, hi ha hagut una evolució cap a més llibertat de premsa, o hi ha més limitacions?
Tinc la sensació que hi ha més impediments. En l’àmbit local i comarcal potser no es nota gaire, però, en general, fa temps que hi ha compareixences de premsa sense preguntes, informacions que s’elaboren partint de piulades a Twitter o posts d’Instagram o entrevistes que es concedeixen només si són prèviament acotades.

En l’àmbit organitzatiu, prefereixes unes directrius clares i tancades o una direcció que ofereixi més llibertat?
A mi m’agrada la funció del consell de redacció, on es plantegen i es consensuen les feines del dia i es preveuen les dels dies següents. És un treball col·lectiu que pot estar més o menys guiat però que és absolutament necessari. En el meu cas, quan m’encarrego d’un tema, els companys i companyes, inclosos els caps, aporten les seves idees i soc jo qui decideix al final l’elaboració de la informació.

Tens alguna anècdota, positiva o negativa, al voltant de la llibertat de premsa o la llibertat d’expressió en l’àmbit laboral?
Tinc una anècdota positiva que m’agrada molt recordar. Fa anys vaig entrevistar una professora d’institut per a Surtdecasa. Va ser una conversa llarga i molt intensa que vaig transcriure tal com era perquè volia ser fidel al que m’havia dit. Quan la va llegir em va enviar un missatge que venia a dir “Semblo una borde i una malcarada però és tal com t’ho vaig dir”. A mi em va semblar una persona estupenda.

Marc Guirart
és vendrellenc. Periodista des de fa 17 anys, treballa al Tarragona Digital i anteriorment ho havia fet a l’Eix Diari i al Diari del Baix Penedès, entre altres

Has notat alguna mena de coerció en l’exercici de la teva professió?
En els mitjans on jo he escrit, no. Ningú m’ha dit mai “això no ho posis” o “el diari té una línia…”. Ara bé, el periodista local té una relació molt directa amb les persones de qui escrius, hi tractes sovint, i sempre és més delicat quan hi ha aquest vessant personal.

Per exemple?
Fa poques setmanes una família denunciava que una escola de música del Vendrell no deixava tocar el seu fill, que és esquerrà, amb l’esquerra. Hi ha mitjans generals que ho van vendre com un cas de discriminació, i no és ben bé així. Hi ha uns motius. No ho pots tractar tan a la lleugera perquè pot fer mal. No tot s’hi val, per tenir unes quantes visites a la pàgina web.

Des que vas començar, has notat evolució quant a la llibertat de premsa?
Va lligada a les xarxes socials, Facebook, Twitter, titulars clickbait [caçaclics] per cridar l’atenció, i quan hi entres veus que no és exactament com s’anuncia al titular. En aquest sentit, la premsa en paper és més
rigorosa.

I amb els polítics?
Avui dia tots tenen la closca molt dura. Les xarxes socials els matxaquen tant, que estan molt acostumats a rebre per tot arreu. Sempre n’hi pot haver algun que sigui més complicat en el tracte i que si dius alguna cosa que no li agrada t’ho manifesti, però al cap de tres dies li passa.

Josep Maria Flores
Periodista amb una trajectòria dilatada de més de trenta anys en mitjans de comunicació, vint dels quals al diari El Punt. Autor, entre altres, del documental El gran silenci. Horta de Sant Joan i del llibre De pedra picada al voltant de la figura de Carles Puigdemont

L’objectivitat existeix?
Per mi l’objectivitat és informar amb veracitat, contrastar i contextualitzar. Sempre es diu que els periodistes hem de fer informació objectiva, però cal preguntar-se qui marca aquesta objectivitat: el lector, el periodista, la línia editorial?

El periodisme el fan les persones, això vol dir que és inevitable que els mitjans tinguin una línia editorial?
Tots els mitjans tenen la seva línia editorial i està molt bé que sigui així, que la gent la pugui reconèixer i tingui la llibertat d’escollir on es vol informar. Això no és incompatible amb el fet que els professionals que hi treballen tinguin una mirada oberta, el màxim d’objectiva possible i contextualitzada per ajudar la gent a processar la informació. Els periodistes no podem ser simples notaris del que passa, hem d’ajudar a entendre els fets que expliquem, hem de contextualitzar.

Què és per tu la llibertat d’informació?
És un dret del periodista, però alhora una obligació. La llibertat d’informació forma part del nostre codi deontològic i l’hem de reivindicar com un patrimoni i també com una obligació. Igual que se’ns faria estrany que un metge exercís sense un codi deontològic, la informació contrastada i amb rigor ha de passar per mans dels professionals de la informació. La qualitat de la informació és el que ens ajuda a créixer com a societat.

Les xarxes socials són una amenaça pel periodisme?
Han suposat una gran irrupció i han fet que a tothom se li desperti l’ànima de periodista. Això està molt bé perquè ajuda a democratitzar la informació, però ha fet aflorar i multi-plicar les fake news. A les xarxes no hi ha rigor ni contrast. La pressió per ser els primers de publicar i tenir més tampoc ajuda gaire… Hi ha hagut una revolució digital tan gran que no l’hem acabada de digerir; som presoners del consum digital desenfrenat i víctimes dels clics. Però confio que la professió trobarà la manera de fer entendre a la societat que cal saber discernir entre la informació contrastada que ofereixen els mitjans i el que es transmet a través de les xarxes. La ciutadania ha de saber que els mitjans tenen una garantia de veracitat i aquí reivindico molt el paper de la premsa local i comarcal. Per mi és la que més ha de torejar amb les pressions, justament per la proximitat del que relata. Aquest valor de rigorositat que et dona la proximitat crec que s’hauria de traslladar a la premsa generalista.

Com es pot garantir la independència dels mitjans davant dels poders polítics i econòmics?
La gent ha de tenir clar que accedir a una informació veraç, rigorosa i independent té un preu. I això no té res a veure amb la gratuïtat o no del mitjà. Es pot pagar fent-se subscriptor, posant anuncis, fent-se d’un club d’amics del mitjà…, però s’ha de fer entendre que la informació de rigor s’ha de pagar.

Al llarg de la teva carrera, has rebut gaires pressions per publicar o no alguna peça?
Sí, i tant! I curiosament quan més en vaig tenir va ser treballant a la delegació comarcal d’El Punt a la Selva, és el que té fer informació local, la proximitat amb els interlocutors i els temes ho porta. Vaig rebre més pressions aquí que no quan estava a Barcelona.

Tot s’hi val a l’hora d’informar? No. Jo vinc de l’àmbit dels successos, hi he treballat molts anys i em considero un periodista de successos. En aquest àmbit sempre he cregut que és important aplicar uns límits.

Autocensurar-se?
No m’agrada parlar d’autocensura, però no tot s’hi val i ens hem de preguntar quanta de tota la informació que ens arriba –i que a successos acostuma a ser molt personal i dura– aporta alguna cosa important. Hem d’oferir el màxim d’informació, però sense perdre de vista que en la majoria dels casos hi ha víctimes i famílies i que hi ha detalls que, si no són per contextualitzar, no aporten res.