Lo pus bell catalanesc

Val a dir, però, que hi ha constància que anteriorment, fins i tot al segle IX, havien aparegut publicades algunes paraules soltes en català enmig de textos llatins, que era la llengua de cultura a l’edat mitjana, en exclusiva a l’alta edat mitjana, i posteriorment compartida amb altres llengües derivades del llatí vulgar, que havien florit entre els segles VII i VIII, i que són les romàniques. Posteriorment, el XII-XIII, apareixerien els trobadors, que componien la seva poesia de caràcter amorós generalment en occità, recitades pels joglars, i introduint paraules catalanes quan el seu públic –cortesà– era català.

Però per parlar pròpiament de la primerenca literatura catalana ens hem d’acostar una mica més en el temps, sense deixar l’època medieval. Als segles XIII-XV. Els primers exponents són les cròniques reials de Jaume I, Bernat Desclot, Ramon Muntaner i Pere III; també l’extensíssima producció bibliogràfica del polifacètic Ramon Llull, la prosa humanista de Bernat Metge, i ja al segle XV tancarien aquesta primera època d’or de les lletres catalanes la poesia d’Ausiàs March, Jordi de Sant Jordi i Joan Roís de Corella, i les novel·les cavalleresques Tirant lo Blanc, de Joanot Martorell, i Curial e Güelfa, d’autoria incerta. Entremig, encara trobaríem altres autors notables com el metge i teòleg Arnau de Vilanova, els franciscans Francesc Eiximenis i Sant Vicent Ferrer.

Llegir els quatre cronistes catalans medievals, malgrat el poc valor literari dels seus textos, és immiscir-se en la història d’una època, d’uns reis i dels seus reialmes, però sempre tenint present que la seva narrativa era una barreja d’història de fets reals i també de llegendes, mitges veritats i veritats amagades, perquè el protagonista mai hi podia quedar malament. Era el Rei.

Jaume I

La primera de les cròniques, Llibre dels fets, és de Jaume I El Conqueridor (1208-1276), un rei messiànic. El rei en Jaume era analfabet, com el 99% de la població, per tant, la seva crònica devia ser dictada (a les acaballes de la seva vida) a una colla d’escrivents al seu servei. És, doncs, una autobiografia que es llegeix com si t’estiguessin narrant en primera persona tot d’aventures i batalles èpiques. El Llibre dels fets conta els fets històrics que li va tocar viure en primera persona, tal com ell els va viure, és a dir, hi aboca les seves vivències i el seu punt de vista. Es mostra tothora com un home fort, valent, ardit al camp de batalla, sempre disposat a lluitar contra l’enemic. I l’enemic eren els infidels, els sarraïns, a qui havia de desposseir de les terres per lliurar-les als creients. Jaume I va ser un heroi, va conquerir per a la Corona Catalano-Aragonesa els regnes de Mallorca, València, Múrcia (que després cedí a Castella) i tan sols va patir una severa derrota al tram final de la seva vida, la croada a Terra Santa. Jaume I va tenir una vida longeva, per l’època que era i per la seva exposició constant al camp de batalla. A més, va tenir un regnat llarguíssim, ja que als sis anys i mig es va quedar orfe i va haver d’assumir abans d’hora les més altes responsabilitats. Tot el que va fer en vida va ser un acte de fe, i si tenia èxit en les seves gestes era per voluntat de déu, a qui ell servia incondicionalment. Déu estava de la seva part.

Bernat Desclot

Que diferent és la Crònica de Bernat Desclot! Aquest era un alt funcionari de la cort catalano-aragonesa i el seu objectiu era narrar la vida i miracles del rei Pere II El Gran, primogènit de Jaume I. Desclot era un home il·lustrat, sabia de lletra i emprava recursos literaris en les seves cròniques. A banda de poder narrar els fets en primera persona perquè residia a la cort i era proper al rei, també utilitzava per al seu relat documents, cartes, converses tingudes o escoltades i altres fonts. El primer historiador a la recerca de l’objectivitat? Res més lluny de la realitat. Només en aparença. Estava al servei del rei i no el faria quedar pas malament. Un exemple: el rei d’Aragó i comte de Barcelona era autoritari, i se’l presenta com un home conciliador. Desclot va fer dues versions de la seva Crònica, que en alguns capítols poc s’assemblen, tot i tractar els mateixos fets. Algú li devia tocar el crostó i va haver de fer correccions.

Una altra característica d’El llibre del Rei En Pere és que el despulla de tota voluntat divina. Els designis de déu no intervenen per res en els fets històrics, i lluny de la mitificació que suposa la Crònica de Jaume I, Desclot dedica bona part del seu volum a mostrar com cada rei forma part d’una baula de la mateixa dinastia. Així, al principi apareixen el Casal de Barcelona, el casament de Ramon Berenguer IV amb Peronella, fet que suposa la unió de Catalunya amb l’Aragó; pràcticament una quarta part de la Crònica la dedica a Jaume I, fins i tot explicant els detalls del seu engendrament (el seu pare, Pere I el Catòlic, no volia ni veure la seva esposa Maria de Montpeller, i va ser enganyat perquè d’una única trobada en nasqués l’hereu del tron). Quant a Pere, va tenir un regnat curt (1276-1285), del qual Desclot destaca les dues principals gestes: la conquesta de Sicília i l’aturada de la invasió francesa de Catalunya. Totes dues batalles explicades amb profusió de detalls, com la seva invasió de Sicília en contra de la voluntat papal, la seva enemistat amb Carles I d’Anjou, el duel concertat amb ell i com va esquivar el parany que li va parar, o la resistència del setge de Girona (1285) quan Carles d’Anjou volia envair Catalunya amb el beneplàcit papal, i la sonora derrota francesa quan va arribar l’armada de Sicília, amb Roger de Llòria al capdavant.

Val a dir que Pere II va morir a Vilafranca, assistit per Arnau de Vilanova, que va ser metge de reis i papes, i que va escriure en llatí molts tractats sobre medicina (i alguns també en català, en una de les primeres aportacions a temes científics en la nostra llengua).

Ramon Muntaner

La Crònica de Ramon Muntaner (1265-1336) difereix completament de les dels dos reis. Muntaner no es dedica a glorificar cap magna figura de la Corona d’Aragó sinó que explica la seva vida, que és plena d’aventures, al servei de la Corona. Muntaner va ser un home proper a la Cort, va conèixer personalment Jaume I quan era un nen (s’hostatjà a casa seva, com ell explica), i va tenir una vida trepidant que correspon a l’etapa de major expansió de la Corona pel Mediterrani. Ja sigui com a militar, intendent, administrador, etc., Muntaner va participar en trenta-dues batalles i, per tant, és un testimoni de luxe d’infinitat de campanyes militars. Va prendre part activa en l’ocupació de Sicília amb Pere II, va viatjar amb els almogàvers i va ser home de confiança del seu líder Roger de Flor, amb qui lluità contra els turcs a Bizanci, a la Grècia actual, després se’n separà i va ser empresonat per genovesos i per francesos, va prendre una illa a Tunis i n’hi va ser concedida l’administració… Finalment, quan, ja gran, reposava de tanta batalla, a través d’un somni va rebre l’encàrrec diví de deixar constància per a la posteritat de tot el que havia viscut. I vet aquí la Crònica.

Pere III

La quarta i darrera crònica medieval porta la signatura de Pere III de Catalunya i IV d’Aragó (1319-1387), i no és una crònica sinó que en són dues. Pere El Cerimoniós era un lletraferit, molt interessat per la història de La seva nissaga i dels seus regnes. I va decidir, per una banda, compilar el que havia estat la història de la humanitat (entesa com els pobladors de la península Ibèrica i els que hi tinguessin relació, bàsicament), i, per altra banda, deixar constància de tot el que li passés a la seva vida. La Crònica general culmina el 1336, que és quan Pere assumeix el tron. Es documenta molt, per escriure-la, i hi és evident la seva voluntat de preservar la memòria del seu llinatge, que ho és per voluntat divina. La fa traduir a l’aragonès i al llatí, de manera que vol que transcendeixi. Quant a la Crònica particular o El Llibre, coescrita per ell mateix amb els seus escrivents, fa un repàs detallat a totes les seves gestes, accions dutes a terme durant el seu regnat, i també les conspiracions a què l’intenten sotmetre els seus germanastres i la seva madrastra, d’origen castellà, que pretenien repartir-se la Corona. Ans al contrari, Pere recupera per a la Corona Mallorca i el Rosselló i fa un esforç ingent per mantenir la unitat dels seus dominis. Tindria un regnat ple de batalles i guerres, poques guanyades, amb Castella, Gènova, a Sardenya, fet que causaria un empobriment del regne, del qual ja no es recuperaria. Però això no es diu a la Crònica, que queda inacabada.

Menció a part mereix la poesia trobadoresca en els orígens de la literatura catalana. Malgrat que la seva procedència és occitana, Alfons I el Cast (1157-1196) se la fa seva, en promou la difusió al sud dels Pirineus i acaba essent un element d’entreteniment i de refinament cortesà. Originalment era en llengua occitana, i poca ha transcendit en català, tot i que de mica en mica es van introduint paraules catalanes al mig de les rimes. Hi havia dues temàtiques principals: l’amor era el tema central de la lírica trobadoresca, però n’hi ha de temes polítics, de sàtira política. Quant a l’amor, era cortès, platònic, artificiós, d’enamorament de la dama perfecta, que pot acabar amb patiment. Dels pocs trobadors catalans dels quals es conserva obra, el principal és Cerverí de Girona (114 poemes, principalment amorosos) i en molt menor mesura Guillem de Berguedà.

Ramon Llull

Ramon Llull (mallorquí) és un dels noms propis de la literatura catalana, i no només la medieval, perquè va ser el primer que va produir una extensa obra en llengua vulgar (com es consideraven totes les romàniques derivades del llatí) i també perquè va ser el primer d’escriure obra científica també en català. Va escriure 260 obres, a més de centenars d’opuscles, i tots obeïen al seu objectiu de difondre la fe cristiana i convertir els infidels.

Llull (1232-1316) era un home benestant, casat i amb dos fills, que un dia ho va abandonar tot per dedicar-se, des del laïcisme, a la missió evangelitzadora. Fins i tot ho va fer en sinagogues i mesquites, i més d’un cop en va sortir escaldat. Va viatjar molt, va aprendre llatí i àrab, i va escriure indistintament en qualsevol de les llengües que dominava, segons el públic a qui es dirigís, sempre amb el mateix objectiu. La majoria d’obres són en llatí, i en consten 63 en català, majoritàriament dirigides a laics; les escrites en llatí s’adreçaven al clergat i les redactades en àrab eren per convertir els sarraïns, la seva principal obsessió. A més, feia que se’n fessin còpies i que es traduïssin, perquè arribessin a més gent. La diferent varietat d’estils i qualitats fa pensar que les dictava a diferents escrivents, tot i que també n’hauria escrit del seu propi puny i lletra. I també va ser traductor.

Llull va tocar tots els gèneres. Va escriure obres de medicina, de lògica, d’astronomia, de geometria, de dret, de mística, de poesia trobadoresca, de novel·la cavalleresca… en una època en què l’accés d’un laic al saber no era habitual. I dins les seves obres sempre incloïa sermons, diàlegs i altres recursos orientats al seu objectiu d’escampar la fe cristiana. Entre les obres lul·lianes en català més destacades hi ha Llibre de contemplació en Déu, Ars magna, Arbre de ciència, Fèlix o Llibre de meravelles, Llibre de les bèsties, Llibre d’amic e amat, Lo desconhort, Plany a la Verge, Blanquerna o Llibre de l’orde de cavalleria.

Bernat Metge

Bernat Metge (1350-1413) va ser un avançat en el seu temps perquè va portar l’humanisme a la literatura catalana. Tota la seva obra està impregnada del pensament classicista, perquè els referents als clàssics grecs i llatins hi és constant: Virgili, Sèneca, Ciceró, Dante, Boccaccio, Ovidi, Petrarca, Plató, Epicur… De fet, la seva obra és plena d’adaptacions i fins i tot de frases i de diàlegs calcats dels clàssics. El primer gran plagiador? Els historiadors de la literatura medieval no ho veuen així. La seva prosa era excepcional, i el fet de citar clàssics grecollatins amb tanta facilitat, de tenir-los com a referents de les seves temàtiques, mostra l’amplitud de la seva formació i cultura, només a l’abast de persones molt properes a la cort i a la cúria eclesiàstica. En el seu cas, al servei del rei i la reina. El 2022, Francesc Cambó farà cent anys que va crear la Fundació Bernat Metge, dedicada a la traducció al català de clàssics. Ja en porta 400.

L’obra mestra de Bernat Metge és Lo somni, format per quatre llibres. En ell se li apareix l’esperit del rei Joan I (que havia mort en una cacera) i hi entaula un diàleg on es qüestiona moltes coses, fins i tot de la doctrina cristiana; aquesta és també una característica de l’humanisme: posar-ho tot en dubte. Metge havia estat empresonat i degradat arran de la mort del rei, en un context de disputes familiars per assumir el tron. Al llibre, el rei difunt des del purgatori el tranquil·litza, li diu que l’alliberaran i que recuperarà el seu estatus a la cort, com així va ser. Altres temes que tracta La somni són el cisma de l’Església catòlica (papes de Roma i d’Avinyó) o la misogínia, que posteriorment rebat amb un elogi a la reina Maria de Luna, per guanyar-se el seu favor: el narrador havia canviat oportunament de bàndol durant la crisi successòria reial.

Altres obres importants de Bernat Metge van ser Llibre de Fortuna i Prudència, Ovidi enamorat, Sermó i la traducció de Valter i Griselda.

Coetanis de Bernat Metge són tres autors que també van fer una contribució important a la literatura catalana medieval, en aquest cas orientada al vessant religiós: els franciscans Sant Vicent Ferrer i Anselm Turmeda i el dominic Francesc Eiximenis.

Vicent Ferrer

Vicent Ferrer (1359-1419) era un predicador de molt prestigi, amb una brillant oratòria i bàsicament el que va deixar escrit van ser sermons. Textos senzills, entenedors, ben estructurats, efectistes, amb frases curtes, onomatopeies, en molts casos rimats per tal de facilitar la seva memorització. Ferrer comentava l’Evangeli i tota mena de temes teològics, donava consells, parlava de pecats, de fer penitència… i entre els seus temes habituals hi havia com educar els fills en la fe, com la dona havia de tractar el marit (no s’escapava de la misogínia) i la cristianització dels jueus. La novetat era que tot això ho fes en llengua vulgar, és a dir, catalana, per bé que també en tenia en llatí (a voltes amb paraules catalanes pel mig), en castellà, occità… dependent de qui fos el seu públic.

Alselm Turmeda

Un cas insòlit és el del mallorquí Anselm Turmeda (1350-1422), ja que es tracta d’un convers que va escriure i publicar en dues llengües diferents, el català i l’àrab. De jove es va fer franciscà, però segons explica ell mateix a la seva autobiografia escrita en la llengua dels infidels, Túhfat al-adïb, en un viatge a Bolonya el rector de la universitat, en una conversa mantinguda sobre dubtes de la fe, li va confessar que s’havia fet musulmà d’amagat, i ell s’hi va convertir i se’n va anar a viure a Tunis. Amb tot, va ser al país nord-africà on va escriure els seus llibres en català, i amb la mirada posada a Mallorca i a l’Església catòlica. Cobles de la divisió de Mallorca és un poema polític, escrit en “pla català” (no pas el catalano-occità habitual), en què Turmeda assegura a la reina que la decadència que viu l’illa es deu a la desunió entre cristians i musulmans que hi ha des de la conquesta de Jaume I. Amonestacions és un manual de bon comportament del cristià, també en vers. I Disputa de l’ase és una faula que satiritza sobre els mals de l’església: Turmeda es troba al mig de la cort d’animals, l’acusen de ser enemic dels animals i s’haurà de defensar davant d’un tribunal.

Francesc Eiximenis

Francesc Eiximenis (1330-1409) era un moralista cristià que igualment orientà la seva obra, molt extensa, a difondre l’obra de Déu i a adoctrinar en la fe. Si l’alta cultura era en llatí, ell s’adreça a lectors de cultura mitjana o fins i tot sense formació i que hi puguin estar interessats. Ho fa en català per fer arribar el missatge a aquests segments de la població, adaptant-se al públic i cercant recursos per captar la seva atenció: intercalar anècdotes, faules, frases fetes, proverbis… El pecat, el dimoni, la temptació, la confessió, la penitència són alguns dels temes de fons. Crestià, Llibre dels àngels, Llibre de les dones, Vida de Jesucrist o Tractat d’usura són alguns dels seus llibres principals en llengua vernacla. També té llibres en llatí, com Art per predicar al poble o Pastorale.

El segle XV és el segle d’or de les lletresvalencianes. Hi trobem la poesia d’Ausiàs March, les novel·les de cavalleries com Curial e Güelfa, d’autor desconegut, i sobretot Tirant lo Blanc, de Joanot Martorell; i encara hi ha altres autors que completen un període tan prolífic en bona literatura, en una època en què encara era escadussera, els poetes Joan Roís de Corella i Jordi de Sant Jordi.

Curial e Güelfa

Vet aquí una altra novel·la de cavalleries del segle XV, amb un segon eix temàtic com és el de l’amor. És d’autoria incerta, probablement escrita per algun valencià de l’àmbit de la cort d’Alfons el Magnànim. La va descobrir al segle XIX el filòleg vilafranquí Manuel Milà i Fontanals, i és un llibre que barreja cultismes i frases populars, ple de metàfores i proverbis. En aquest cas consta de tres llibres, els protagonistes dels quals surten al títol: Curial és un patge de la cort i Güelfa és la germana –jove, vídua– del seu senyor. Ella l’agafa com a amant i li dona instrucció. Quan els descobreixen, com que una relació entre dues capes diferents de la societat no pot ser, ell ha de fugir. Al llarg dels tres llibres viu mil batalles. Defensa dames calumniades, viatja per Àustria, Terra Santa, lluita amb lleons… fins que el captiven els moriscos a Tunis, on roman sis anys. Güelfa intenta alliberar-lo però no pot. Ho farà Camar, una morisca que se n’enamora i es fa conversa per ell (passaria a dir-se Joana), però com que ell és fidel a Güelfa, la noia s’acaba suïcidant. Finalment, després de tota una novel·la de distanciaments, els protagonistes acaben junts.

Ausiàs March

Ausiàs March (1400-1459) és encara avui un referent de la lírica catalana. De família propera a la cort valenciana, falconer del rei, de jove va tenir una bona formació, accés al llatí, a llibres, als clàssics… i va deixar un important recull de poesia amorosa, que té com a referent la dels trobadors, però evolucionada. Uns poemes que permeten resseguir la traça de la seva vida… sentimental. Així, hi ha dos cicles de poemes de joventut, “Llir entre els cards” (35 poemes) i “Plena de seny” (19), i de posteriors “Oh foll, Amor” o “Amor, Amor”, en què expressa els seus sentiments i filosofa sobre els diferents tipus d’amor. Hi ha l’amor honest, el carnal, el que elogia la puresa de la dama, o la seva castedat, quan és víctima d’una infidelitat… March va estar casat en dues ocasions, va tenir amants, va tenir algun amor no correspost, trobades que únicament cercaven el plaer del cos, i hi ha una dona, Teresa d’Híxar, que centra una part important de les seves rimes, perquè hi va tenir una relació de llarga durada, i fins i tot quan mor li dedica els seus poemes. Seria amor espiritual. Teresa hauria estat el seu amor integral. Però val a dir que saber a qui va dirigida cadascuna de les seves poesies és una quimera, ja que no ho diu: cal resseguir el que se’n sap de la seva vida, que era força pública a la cort, datar les rimes i intentar lligar caps.

Tirant lo Blanc

L’escriptor i filòleg Martí de Riquer el va qualificar de ser la millor novel·la en català de tots els temps. Miguel de Cervantes en va dir que era “el millor llibre del món”, i el seu Quixot el salvava de la crema de llibres. Tirant lo Blanc és la primera novel·la moderna escrita en qualsevol llengua, una obra mestra de Joanot Martorell (de fet, l’única que va escriure), que ara gràcies a l’actualització que n’ha fet Màrius Serra es pot llegir en el català literari d’avui, fet que ha permès que deixi de ser un mite que només llegien alguns filòlegs, a un llibre de lectura actual.

Tirant lo Blanc és un llibre de cavalleries, en què per primera vegada es dibuixa un protagonista de carn i ossos, al qual se li narren escenes quotidianes, se n’expliquen virtuts i defectes. Res a veure, doncs, amb el Quixot. A més, és a cavall entre l’època medieval i el Renaixement, quan la religió com a eix central dona pas a la raó, també el plaer, i l’humor. Al Tirant hi ha escenes de batalles, però també cortesanes; el cavaller viatja molt, com ho havia fet el seu autor, que de fet era cavaller, i sap de què parla. I el protagonista acaba morint i no al cap de batalla, sinó de malaltia, de pulmonia. No és, doncs, una mort gaire honorable, gaire heroica. Tot el que explica és molt creïble.

Tirant lo Blanc consta de cinc llibres, en els quals el protagonista viatja a Anglaterra, França, Sicília, Rodes, Jerusalem, Alexandria, Trípoli, Tunis. Arreu viu mil aventures i desventures, en tornejos de lluita però també com a militar, que salva Constantinoble dels turcs. I també s’enamora de la filla de l’emperador, Carmesina, hi ha un triangle amorós, enganys, deu anys de separació entre enamorats i retrobada final, que hauria estat feliç si no fos que el Tirant mor de seguida. I ella també, de pena. Final tràgic, doncs. Val a dir que Joanot Martorell (1410-1465) va deixar el llibre inacabat, i algú altre el va acabar, no se sap ben bé qui. Una hipòtesi és que ho feu Joan Roís de Corella, però n’hi ha altres de possibles.