Posem damunt la taula algunes idees. Qui no tingui un parent que el col·loqui al seu negoci, que busqui als webs dels organismes oficials l’ocupabilitat prevista per als anys vinents. Les expectatives d’entrar al mercat de treball. Unes estadístiques molt fonamentades. Busqueu també l’anunci o previsió d’oposicions. Si són tan intel·ligents i empoderats, les aprovaran amb facilitat, a Mossos per exemple. Alhora, poden estudiar una carrera de teclat i pantalla, que són les més sol·licitades. També es poden apuntar a un partit polític, sindicat, club de futbol o veure d’endollar-se a un dels mil i un xiringuitos subvencionats.
Si va de debò que volen treballar, la formació professional no és un descrèdit ni només per a pobres. Hi ha molts professionals, potser embrutant-se les mans, que guanyen més que els dels màsters. I troben feina als 18 anys. Sempre reciclant-se, disposats a aprendre noves tècniques i, si cal, especialitats. El meu cas: delineant projectista, cap de laboratori industrial, analista programador IBM i funcionari de carrera de la Generalitat. D’un extrem a l’altre i amb molts problemes pel mig. Quaranta-tres anys cotitzats des dels 14, amb uns anys d’autònom.
Hi ha més possibilitats, però deixem que els manifestats desafectats les trobin pel seu compte, si no estan massa enfeinats. També poden viure de la renda garantida regalada que l’Estat paga amb el que s’estalvia de les pensions dels milers d’avis que han estat morint per ineptitud dels polítics. Val més que aquests joves també surtin al carrer per defensar les pensions dels seus pares i avis. Molts en viuen o en viuran. Tampoc estaria de més explicar-los el conte de la cigala i la formiga.
Joan Pes Castell
Sant Sadurní d’Anoia
