Aquesta setmana hem pogut constatar què és realment important: el futbol. El Barça-Madrid s’havia de jugar de totes totes, això sí que és una qüestió d’estat, i les institucions públiques no han escatimat esforços a garantir-ho. El temor de les accions que pogués causar el Tsunami Democràtic ha quedat més en una amenaça que en una realitat. Les seves accions de dimecres van ser foc de fogueig, amb un lema que, a més, tampoc ha portat res de nou, #SpainSitAndTalk. Hi va tornar a haver, això sí– i ja s’hi comptava–, les càrregues policials i l’incendi de contenidors als afores del Camp Nou, quan el Tsunami ja s’havia retirat. Una nova dosi del que ja es va veure els dies posteriors a la sentència contra els presos polítics catalans. El partit del Barça haurà servit, doncs, com a altaveu internacional del que està passant a Catalunya.
El qui sí que té transcendència és la resolució del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) sobre la immunitat de Junqueras. Queda demostrat, una vegada més, i no serà l’última, que la justícia espanyola al seu cortijo fa el que li plau sense que la llei li sigui un impediment. Ara bé, quan traspassa fronteres i és un tribunal independent, i no contaminat, el que ha de judicar, sempre acaba fent pujar els colors a la jurisprudència espanyola. Perquè resulta que si es va permetre a Junqueras i companyia –perquè és un dret– presentar-se a les eleccions europees, perquè no hi havia cap sentència encara que l’inhabilités, ja que en sortir elegit per decisió popular era automàticament càrrec electe, i tenia immunitat com a tal; per tant, no té cap base legal l’argúcia negar-li la condició d’eurodiputat perquè no havia jurat la Constitució, i no deixar-lo sortir de presó per fer el tràmit.
Les conseqüències del dictat del tribunal de Luxemburg les anirem veient temps a venir, però ERC ja ha demanat que es declari nul·la la sentència del Suprem i que es deixi sortir Junqueras de la presó, tal com diu el TJUE. El Suprem s’hi resistirà, perquè feriria l’amor propi i l’orgull patri dels magistrats. Imagineu-vos: el judici del segle a la paperera de la judicatura. Però és que, a més, obre la porta a donar immunitat als exiliats polítics catalans que són eurodiputats de ple dret. És a dir, Puigdemont, Comín i Ponsatí es podrien passejar lliurement per Europa, per Espanya, per Catalunya, sense que legalment els poguessin tocar ni un pèl.
