Mai més

Aquest divendres, 27 de gener, és el Dia Internacional de l’Holocaust i de prevenció dels crims contra la humanitat, decretat per les Nacions Unides per commemorar l’alliberament del camp d’Auschwitz, que va ser el 27 de gener de 1945.

“Feixisme, mai més” es va convertir l’any 1945 en el lema dels deportats quan van sortir dels camps de concentració nazis. Mig segle després el podíem sentir encara de la veu del vilafranquí Eusebi Pérez o de la del vilanoví Marcel·lí Garriga, perquè la màxima continua sent igual de vigent. El terrorífic règim concentratori perpetrat pel Tercer Reich des que el partit nacionalsocialista va guanyar les eleccions l’any 1933 i, sobretot, durant la primera meitat de la dècada dels 40, en plena Guerra Mundial, ha esdevingut una de les pàgines més negres de la història de la humanitat. I no es pot oblidar perquè al llarg de la història es donen elements cíclics que poden fer pensar que, sense prevenció, aquells temps, amb les seves variants, poden tornar.

Com és possible que una societat culta i civilitzada, que llegia Hölderlin i escoltava Wagner, pogués arribar a tal grau de depravació humana? Com és possible que a deu quilòmetres de Weimar, una ciutat no més gran que Vilanova, on van tenir casa Bach, Schopenhauer, Goethe, Nietszche i Liszt, entre altres, pogués construir-s’hi el camp de Buchenwald? L’historiador vilafranquí Ramon Arnabat explica que “la clau és la deshumanització dels presos; no són persones”. I les SS s’acaben prenent la feina de l’aniquilació dels deportats com això, una feina i prou. No hi veien persones.

Tanmateix, no va ser de cop, de seguida que van arribar els nazis al poder, que va començar l’extermini. Com explica el vilanoví Enric Garriga, president de l’Amical de Mauthausen, els alemanys són planificadors, i abans ho tenien tot ben pensat i estudiat. Alemanya havia estat humiliada per les forces aliades després de la seva rendició al final de la Primera Guerra Mundial, i Hitler va arribar al poder amb un missatge ultranacionalista, de fer recuperar l’autoestima al poble alemany. El Führer afirmava que la raça ària era la raça superior. I per assolir la supremacia total, calia eliminar els més dèbils. En aquest sentit, com explica l’historiador Josep Fontana al pròleg d’Els camps de concentració nazis, de Rosa Toran, “l’extermini apareix com una solució pràctica” per evitar un “mestissatge amb races inferiors que duu a la decadència”. Està, doncs, tot molt ben pensat i planificat, l’extermini “no és el pla d’un boig sinó la materialització d’unes idees que metges i científics racionalitzen”, rebla Fontana.

El primer camp que es va construir va ser el de Dachau, prop de Munich, l’any 1933, i hi van anar a parar detinguts polítics. Els nazis van començar eliminant de manera progressiva tota oposició política, ja fossin comunistes, anarquistes, socialdemòcrates. També es van disposar a fer neteja de discapacitats i malalts mentals, perquè no valia la pena mantenir les races considerades “inferiors”, explica Rosa Toran en l’esmentat llibre, i més endavant ja van venir els Testimonis de Jehovà, gitanos i eslaus.

La violència contra els jueus va anar “in crescendo”. El règim nazi temia molt la reacció de l’opinió pública, de manera que va anar amb peus de plom a l’hora de posar en pràctica un antijudaisme que estava molt estès no només a Alemanya sinó també a tota Europa de l’Est, com relata Laurence Rees a Auschwitz. Los nazis y la “solución final”. Al museu que hi ha al camp de Buchenwald, el primer que s’hi troba és un plafó que detalla tots els canvis legals que es van anar implantant de mica en mica, des de les Lleis de Nuremberg que priven els jueus de la ciutadania alemanya i dels seus drets l’any 1935, fins a l’aprovació de la “solució final” en la reunió de Wannsee el 20 de gener de 1942. Entremig, els van anar prenent les seves pertinences, els priven de les activitats quotidianes, els aïllen socialment, els tanquen en guetos, reben agressions múltiples… i tot davant la passivitat de la resta de la societat, que si més no en va ser còmplice passiva.

Els primers camps que es van construir eren principalment camps de treball, de concentració i de trànsit. A partir de 1942 ja vénen els camps d’extermini, els treballs forçats i les cambres de gas, que és el sistema més barat que van trobar per dur a terme l’holocaust. El règim nazi va construir una seixantena de camps de concentració. Alemanya és el país que en va tenir més, vint, seguit de Polònia amb onze. Però n’hi havia arreu on arribaven els tentacles nazis: Sèrbia, Croàcia, Ucraïna, Estònia Noruega, Romania, Itàlia, Holanda, França, Àustria… fins a un total de 17 països.

D’espanyols, republicans que havien perdut la Guerra Civil, n’hi van anar a parar 10.000, dels quals 7.000 hi van deixar la vida. Aquestes xifres, per bé que representen un petitíssim percentatge del total, són prou significatives i, de fet, no va ser fins que als anys 70 Montserrat Roig va publicar Els catalans als camps nazis, que hom no es va adonar que la deportació de republicans no va ser un fet puntual i aïllat. El llibre de Roig és un treball de recerca exhaustiu i pioner, que ha donat peu a ampliacions posteriors, en què s’hi relacionen més de 200 pàgines de noms, cognoms i procedència de catalans que van ser víctimes de l’univers concentratori nazi.

Tanmateix, el gruix més important d’assassinats és el de jueus. Es calcula que en van morir sis milions en camps de concentració, dels quals quasi un milió i mig a Auschwitz (Polònia); entre aquests, 200.000 nens, 438.000 hongaresos, 380.000 polonesos. El seu únic crim: ser jueus. Eusebi Pérez, al seu biogràfic Recordar per viure, viure per recordar (Ramon Arnabat i Rosa Toran), explicava que els jueus “eren exterminats massivament sense que ni sabessin per què”. I que ho encaixaven “amb resignació”. De gitanos, per altra banda, en van assassinar un milió.

Els presoners solien arribar als camps en trens de mercaderies, després de creuar mitja Europa com si fossin bestiar: amuntegats, passant gana, fred i sense condicions higièniques. El llarg viatge, de Jorge Semprún, o El comboi dels 927, de Ricard Belis i Montse Armengou, en són testimonis reveladors. Molts ja hi arribaven morts. Quan baixaven del tren, se’n feia un selecció dels útils i dels inútils. Aquests darrers, tenien el temps de vida comptat.

Quan arribaven al camp, les famílies eren separades (les dones van ser enviades majoritàriament al camp de Ravensbrück, prop de Berlín), els seus béns requisats, eren desparasitats, rapats i començava la despersonalització. Perdien el seu nom i passaven a ser un número, que tenien enganxat a la solapa d’un pijama de ratlles amb el qual els uniformaven.

A més, tots eren marcats amb un triangle segons el seu delicte: els espanyols, com que el ministre d’Exteriors Serrano Suñer, quan li ho van consultar els nazis, se’n va desentendre, duien el triangle blau dels apàtrides; apàtrides vol dir que ningú els reclamava com a seus. Havien perdut una guerra defensant la democràcia i s’havien quedat sense lloc on anar. Quan va ser alliberat el camp de Buchenwald, l’11 d’abril de 1945, els espanyols no en van marxar fins a finals de maig, un mes i mig després, que se’ls devia fer etern, perquè ningú els reclamava; no tenien on anar. Fins que França els va acollir.

Tornant a les identificacions dels presoners, els jueus tenien enganxats al pit dos triangles grocs superposats, recordant l’estrella de David; el vermell era per als presos polítics; el verd, per als criminals comuns, molts dels quals acabarien sent els temuts Kapos, que tractarien la resta de presos amb una brutalitat equiparable a la dels nazis; el triangle lila era per als delictes religiosos; el rosa, per als homosexuals; i el negre, per als asocials (gitanos, malalts mentals, prostitutes, lesbianes, alcohòlics…).

Dins aquest procés de deshumanització, Arnabat també argumenta que “se’ls tallava la comunicació amb l’exterior, de manera que podien arribar a pensar que potser el millor era morir”. Al camp de Buchenwald, a l’entrada hi ha una inscripció –que només es pot llegir des de dins– que diu: “Jedem das seine” (a cadascú el que es mereix).

Un cop al camp, els que tenien capacitat per treballar eren explotats com a mà d’obra esclava per a la indústria de guerra del Tercer Reich. A l’entrada de molts camps, com Auschwitz, Dachau o Sachsenhausen, s’hi podia llegir “Arbeit match frei” (el treball us farà lliures). Enric Garriga assegura que “a moltes empreses ja els anava bé, estaven encantats de la vida amb ells”.

Els deportats eren sotmesos a unes condicions de vida extremes. Passaven gana, fred, patien tortures, eren assassinats capritxosament, aleatòriament… i patien inacabables jornades de treball, sovint físicament esgotador, fins a la inanició, com el que es duia a terme la pedrera de Mauthausen, on els esquelètics presos havien de pujar 186 graons de gran verticalitat carregant immensos blocs de pedra; allà n’hi van morir molts, uns estimbats d’esgotament, altres colpejats brutalment pels kapos i altres, quan ja no podien més, posant fi a la seva agonia. Eusebi Pérez veia clarament que els volien “convertir en salvatges”, amb vexacions contínues, cops, crits, polls, por, assassinats a sang freda…: “Se’ns considerava objectes d’ús, sense cap valor humà”. Tot plegat, molt sàdic.

Segons el president de l’Amical, els camps eren “un microcosmos pensat perquè fos autosuficient: els construeixen els mateixos presos, en llocs on hi ha boscos i una pedrera a prop; saben perfectament els grams d’aliments que els fan falta per viure els mesos que els necessitin”. I afegeix: “això és el que espanta, aquesta planificació, aquesta fredor, aquest treball tan científic i aquesta organització institucional per carregar-se tot un poble”, en al·lusió principalment als jueus.

Actualment, de la seixantena de camps que van existir, tan sols se’n conserven una desena. Molts van ser tirats a terra ràpidament i esborrats del mapa, i n’hi ha algun, com el de Gusen, una part del qual (on hi havia els forns crematoris) va ser comprada per un exdeportat per poder-la conservar. A banda dels propis camps com a espais de memòria, els tres llocs més importants del món que vetllen pel record de les víctimes de l’holocaust són el Museu de l’Holocaust de Jerusalem, el Memorial de l’Holocaust dels Estats Units (a Washington) i el Memorial de la Shoah a París.

Quan va acabar la guerra, hi va haver els judicis de Nuremberg. I en gairebé tots els casos, quan algun responsable nazi era jutjat, la seva resposta era unànimement “complia ordres”. Però com explica Laurence Rees a Auschwitz, “ni un sol SS va ser processat per negar-se a assassinar jueus a Auschwitz”. I al llarg del centenar d’entrevistes que Rees va fer al llarg dels anys 90 del segle XX i principis del XXI, molts d’ells, a les acaballes de la seva vida, es manifestaven orgullosos del genocidi perpetrat.

És evident que la població alemanya, per passiva o per activa, coneixia el que passava als camps. N’hi havia per tota la geografia pangermànica; els habitants dels pobles veïns veien arribar els trens de mercaderies plens, i com marxaven de buit; trens i més trens i més trens; hi havia la mà d’obra esclava, esquelètica i abillada amb el pijama a ratlles, que creuava els pobles cada dia per anar a treballar a les fàbriques de guerra; i els crematoris, les fumerades que aixecaven devien ser visibles des de molts quilòmetres enllà… i la pudor que devia fer el fum. Rees conclou que “si es donen determinades condicions, tot fa pensar que hom pot acostumar-se a la violència i, per tant, alerta que el feixisme, el racisme, “és una amenaça ben viva” que no ens pot fer abaixar la guàrdia.

Per Ramon Arnabat, historiador

Els camps de concentració i d’extermini nazi ens apareixen llunyans històricament i mentalment. Per una banda, els situem en un moment històric concret i, per l’altra, els percebem com si només haguessin afectat a un col·lectiu concret: els jueus. Però els testimonis i els historiadors ens recorden sovint que als camps nazis no hi van anar tan sols jueus; també hi deportaren, per a ésser explotades fins a la mort i exterminades, persones del col·lectiu LGTBI, membres de l’ètnia gitana, comunistes, socialistes, presoners de guerra, sobretot soviètics… i republicans espanyols. És a dir, veïns nostres, dels nostres pares o dels nostres avis o besavis. Com ara, Pere Escudé Balaguer, Ramon Guasch, Josep Junyent Feliu i Josep Junyent Ferran (pare i fill), Josep Sanahuja Nadal o Rafael Viñoles García, vilafranquins deportats i que moriren a Mauthausen; o com ara Josep Cerrillo Galimany o Eusebi Pérez Martín, vilafranquins deportats que sobrevisqueren.

Quin “crim” havien comès aquests vilafranquins per a ésser deportats als camps nazis? Cap, o millor dit, el d’ésser, com milers de catalans i espanyols, soldats derrotats en el combat contra el feixisme que es lliurà a Espanya entre 1936 i 1939 i que s’havien exiliat a França. Allà foren detinguts pels nazis, i quan aquests preguntaren a les autoritats franquistes què havien de fer amb aquells “espanyols”, van respondre que: “fuera de España no hay españoles”, de manera que foren deportats com a apàtrides amb el triangle blau. Uns 9.000 republicans catalans i espanyols foren deportats als camps nazis entre 1940 i 1945, dels quals tan sols en van sobreviure uns 2.000.

Hi ha dos llibres claus i que tothom hauria de llegir per entendre els camps nazis. La novel·la K.L. Reich que va escriure el manresà deportat Joaquim Amat-Piniella, tot just alliberat, entre els anys 1945 i 1946, però que no va ser publicada fins l’any 1963. I el llibre que va escriure Montserrat Roig a la dècada dels setanta sobre els republicans catalans deportats als camps nazis, a partir de testimonis personals i familiars: Els catalans als camps nazis.  A més, al Penedès comptem amb els llibres-testimoni d’Eusebi Pérez Martín i Marcel·lí Garriga Cristià.

No podem, però, caure en l’error de pensar que tot plegat va ser obra “d’un boig”; una cosa única, que va passar en un lloc i un moment determinats. Cal pensar que els camps nazis van estar perfectament raonats, planificats i executats. Només tenint clar això, podrem contribuir a què no passi “mai més”.

Enric Garriga és vilanoví, fill del deportat Marcel·lí Garriga i president des de fa 4 anys de l’Amical de Mauthausen i altres camps

Com arribar el Marcel·lí Garriga al camp de Buchenwald?

Com tants altres espanyols. Va lluitar per defensar la República, va perdre, va anar a l’exili, va anar a parar als camps francesos, va lluitar amb la Resistència, el capturen i va acabar al camp de concentració de Buchenwald.

En parlava, de la seva experiència?

Poc. Ho sabíem perquè als anys 70 Alemanya va indemnitzar els deportats i a casa van arribar les primeres cartes. Però no en va parlar gaire. La màxima informació que tenim és de quan l’Amical li demana que faci les seves memòries i llavors n’explica els detalls.

La recuperació de la memòria històrica és un fet molt contemporani.

Quan va acabar la guerra a tot arreu es van fer associacions de familiars, però nosaltres teníem l’agreujant de la dictadura i de no poder-ne parlar. Fins el 2003 no es crea el Memorial Democràtic i es comencen a fer els primers homenatges. Havien passat 60 anys i molts deportats ja s’havien mort.

Avui el genocidi nazi és més conegut.

La gent se’n va començar a donar compte quan Montserrat Roig va escriure el llibre Els catalans als camps nazis, posant noms i cognoms. Però encara hi ha molta mancança d’informació. Hi ha famílies que encara ara descobreixen que el seu avi havia estat deportat i que havia mort en un camp. En altres països, els estats van fer aquesta feina de recerca; aquí l’hem hagut de fer les associacions i molta informació s’ha perdut.

Qui forma part de l’Amical de Mauthausen?

La creen el 1962 i som 800 socis, principalment exdeportats i familiars, però també persones compromeses amb la causa. Té la finalitat d’autoajuda i de custòdia de la memòria històrica de la deportació.

Què fa l’Amical per recuperar la memòria?

En aquesta darrera etapa ens hem centrat en modernitzar-nos, perquè la majoria de socis són gent gran i per qüestions de supervivència hem d’apostar per la gent més jove (ara tenim twitter, facebook i hem renovat la web), i en la unificació de projectes. Es feien xerrades, viatges als camps, monuments, llibres, recerca… Tot això se segueix fent però amb un projecte molt orientat al món municipal, perquè explicar la història a través de figures locals facilita molt la comprensió dels joves: signem convenis amb els ajuntaments per fer activitats de record i de prevenció del feixisme, vinculant-hi entitats locals i instituts.

Creus que la història es pot repetir?

Nosaltres no estem només per parlar del passat. Recuperem la memòria històrica per prevenir el futur, perquè l’estigmatització de col·lectius està tornant a passar. La foto del refugiats republicans a Argelers i la dels sirians és la mateixa foto. Només que aquella era en blanc i negre.

És efectiu, el vostre missatge?

Ja veurem. Nosaltres construïm una trinxera contra l’avenç de l’extrema dreta. A mi em satisfà tenir alguns retorns. Quins? Els viatges que fem amb instituts a Buchenwald són definitius. Fan una cara pàl·lida, d’espant, nois de 17 anys que són xulos i els cau la llagrimeta, estan impressionats i diuen “ara entenc què és el feixisme”. Aquests nois que han anat als camps tenen una percepció diferent del missatge xenòfob.

Carai.

I pares de família que vénen i et diuen: “gràcies, perquè el fill ha tornat canviat”.

Hi van molts alumnes?

A Vilanova hi van tres grups sencers cada any, 90 nois. Hi ha nois que s’han canviat de centre per poder fer el viatge, que no és barat, 500-600 euros.

Com es va arribar a tal grau de barbàrie?

La crisi econòmica posa en crisi els valors, i els populismes busquen víctimes. Allà van ser els jueus, aquí els marroquins, els sirians… Carregar les culpes és molt senzill. Té molt a veure amb la cultura.

Què s’hi pot fer?

Jo als estudiants els dic dues coses. Primera: estudieu perquè així tindreu coneixement i criteri; si no, us enredaran com a xinos. I segona: activisme. Mou-te, protesta, queixa’t.

Per Martin Niemöller

Quan els nazis vingueren pels comunistes

no vaig aixecar la veu.

Jo no era pas comunista.

Quan empresonaren els socialdemòcrates

no vaig aixecar la veu.

Jo no n’era, de socialdemòcrata.

Quan vingueren pels sindicalistes

no vaig aixecar la veu.

Jo no era pas sindicalista.

Quan vingueren per endur-se els jueus

no vaig protestar.

Jo no n’era, de jueu.

Ara vénen per mi.

I no hi ha ningú que aixequi la veu.

Martin Niemöller (Lippstadt, 14-1-1892 – Wiesbaden, 6-3-1984) va ser un pastor luterà alemany, anticomunista, que inicialment donà suport al nacionalisme del partit fundat per Hitler. Tanmateix, tan bon punt els nazis van arribar al poder, es va oposar al seu control sobre totes les esglésies protestants d’Alemanya i a la seva exclusió de tot creient amb avantpassats jueus. Aquesta bel·ligerància va fer que l’arrestessin al 1937 i el retinguessin als camps de Sachsenhausen i Dachau fins al 1945. En sortir-ne es va incorporar al moviment pacifista i l’any 1966 va ser guardonat amb el Premi Lenin de la Pau entre els pobles. Se li atribueix el poema “Quan els nazis vingueren pels comunistes”, que alerta del perill que comporta mirar cap a una altra banda quan s’és testimoni de la injustícia i la tirania. Segons el propi Niemöller, no es tractava d’un poema sinó d’un sermó pronunciat per ell mateix per Setmana Santa de 1946.

Baix Penedès

Josep Riambau (Albinyana)

Josep Cunillera Casanyes (Banyeres)

Ferran Romeu Just (Calafell)

Ferran Tetas Miró (Calafell)

Joan Mestre Ribas (Llorenç)

Josep Antoni Viñas Jané (Llorenç)

Salvador Bundó Segú (Masllorenç)

Pau Calaf Pros (Sant Jaume dels Domenys)

Salvador Esvertit Moncada (el Vendrell)

Rafael Jané Borràs (el Vendrell)

Antoni Luis Llausà (el Vendrell)

Pere Nin Nin (el Vendrell)

Pere Recasens Rimbau (el Vendrell)

Josep Rius Fortuny (el Vendrell)

Josep Solé Recasens (el Vendrell)

Jaume Tous Salvó (el Vendrell)

Garraf 

Joan Robert Alba (Sant Pere de Ribes)

Josep Colomé Pons (Sant Pere de Ribes)

Sebastià Arnau Domingo (Sitges)

Manuel Calventos Sánchez (Sitges)

Manuel Garcia Crespo (Sitges)

Josep López Martínez (Sitges)

Jaume Sànchez Gonzàlez (Sitges)

Lluís Camacho Ferré (Vilanova)

Joan Cerdà Perayra (Vilanova)

Rafael Inglada Arnabat (Vilanova)

Leandre Moliné Batlle (Vilanova)

Miquel Obiol Bayeri (Vilanova)

Armand Pueyo Jornet (Vilanova)

Joan Sagarra Mateo (Vilanova)

Llorenç Torné Nolla (Vilanova)

Alt Penedès

Patrici Raventós Massana (Avinyonet)

Joan Carbó Cañas (Pacs)

Pau Esteve Cardús (Gelida)

Fèlix Vendrell Casadellas (Ordal)

Antoni Esteve Torruella (Sant Llorenç)

Francesc Bartrolí Creus (Sant Martí)

Emili Musons Torné (Sant Martí)

Josep Parellada Baixes (Sant Pere de Riudebitlles)

Ramon Torres Balada (Sant Quintí)

Pere Vallverdú Ros (Sant Quintí)

Jaume Barceló Urgell (Sant Sadurní)

Manel Bonet Bonet (Sant Sadurní)

Josep Dolç Gibert (Sant Sadurní)

Antoni Tarrida Capellades (Sant Sadurní)

Francesc Vallès Oriol (Santa Fe)

Martí Cabanes Bel (Torrelavit)

Joan Poch Sardà (Torrelavit)

Josep Raventós Denís (Torrelles)

Pere Escudé Balaguer (Vilafranca)

Ramon Guasch (Vilafranca)

Josep Junyent Feliu (Vilafranca)

Josep Junyent Ferran (Vilafranca)

Josep Sanahuja Nadal (Vilafranca)

Rafael Viñolas Garcia (Vilafranca)

AMAT-PINIELLA, JOAQUIM. K.L. Reich. Barcelona: Edicions 62 i Ed. Orbis, 1982.

ARNABAT, RAMON; i TORAN, ROSA. Eusebi Pérez Martín. Recordar per viure, viure per recordar. Vilafranca del Penedès: Ajuntament de Vilafranca, 2008.

ARMENGOU, MONTSE; i BELIS, RICARD. El comboi dels 927. Barcelona: Rosa dels Vents, 2005.

CATALÀ, NEUS. Testimoni d’una supervivent. Barcelona: Edicions Primera Plana, 2007.

FRANK, ANNE. El diari d’Anna Frank. Barcelona: Proa, 1992.

GARRIGA CRISTIÀ, MARCEL·LÍ. Un vilanoví a Buchennwald. Vilafranca del Penedès: Amical de Mauthausen i Edicions Andana, 2009.

LEVI, PRIMO. Si això és un home. Barcelona: Edicions 62, 1996.

REES, LAWRENCE. Auschwitz. Los nazis y la solución final. Barcelona: Crítica, 2005.

ROIG, MONTSERRAT. Els catalans als camps nazis. Barcelona: Edicions 62, 1977.

SEMPRÚN, JORGE. El llarg viatge. Barcelona: Empúries, 1991.

TORAN, ROSA. Els camps de concentració nazis. Barcelona: Edicions 62, 2005.