Que la festa major de Vilafranca aixeca passions no és cap novetat, per alguna cosa se la coneix com la més típica i és, per molts, l’esdeveniment més genuí de la vila, l’element col·lectiu vertebrador de l’ADN vilafranquí.
Com cada any, des de La Fura intentem apropar-nos a la festa major des d’una perspectiva diferent de l’habitual; enguany hem volgut fer-ho buscant el testimoni de vilatans i vilatanes que tenen una relació especial amb la festa o amb algun dels seus elements. I quan diem especial volem dir en una mesura desmesurada, pintoresca, extravagant o fins i tot excèntrica. En definitiva, hem buscat el que col·loquialment anomenem “frikis” de la més típica, amb el bon sentit de la paraula. I ja us avancem que ens ho hem passat bé, tant bé com esperem que vosaltres us ho passeu llegint les pàgines següents.
1. Una foto de sant Fèlix a mida real al menjador
La Montserrat Escofet i la Sandra Castaño són mare i filla. La primera és filla de la Rovira Roja (Sant Martí Sarroca), però des dels 16 anys que viu a Vilafranca. L’any passat la Sandra, la seva filla, va ser administradora de la festa major i la Montserrat ho va viure amb la mateixa o més intensitat que si ho hagués estat ella: “Van trucar aquí a casa de l’Ajuntament demanant per ella i des del primer moment vaig saber que li proposarien ser administradora, vaig estar a punt de contestar jo directament i dir que sí que acceptava i quan a la tarda ella m’ho va explicar em vaig fer un tip de plorar, és que encara no m’ho puc creure, va ser un regal!”, explica mentre la seva filla se la mira rient. “És que l’autèntica friki de la festa major és ella”, diu la Sandra.
La passió de la Montserrat Escofet per sant Fèlix va més enllà de la que molts vilafranquins i vilafranquines senten. Ella li té devoció, tanta que té una fotografia de sant Fèlix de mida real penjada al menjador, just al mateix lloc on durant dos mesos i mig hi va haver la figura del patró. “La felicitat que sentia tenint sant Fèlix a casa no la puc descriure, quan va marxar vaig plorar molt. Pensa que l’última nit que va passar aquí vaig dormir al sofà per acomiadar-lo”, comenta la Montserrat.
Com que sentia un buit tan gran un cop el sant va marxar, la Sandra i el seu marit –que viuen plegats amb la Montserrat– van aprofitar una fotografia que li havien fet quan el tenien al menjador de casa per reproduir-la a mida real i regalar-li per Nadal: “Com que l’enyorava i plorava tant vam pensar que li agradaria”, detalla l’exadministradora. I ho van encertar de ple: “Quan la vaig veure em vaig fer un tip de plorar”, comenta la Montserrat, que de seguida va penjar-la i va col·locar-li davant una tauleta a mode d’altar, amb una imatge petita de ceràmica de sant Fèlix, una altra de la Moreneta per qui també sent devoció, i un ciri que encén i apaga cada matí i cada nit, igual que ho feia quan tenia la figura del patró a casa.
La festa major sempre li ha agradat molt, però com que treballava la podia seguir poc. Fa deu anys va enviudar i aleshores va començar a anar a alguns actes com les matines, els oficis, l’entrada de sant Fèlix, la processó… però l’any passat que la seva filla va formar part del quintet administrador va ser un punt d’inflexió: “Vaig sortir per primer cop a processó el 29 i el 30 i aquest any el 30 hi tornaré, el dia 30 a les set del matí vaig anar a obrir la cripta amb la Sandra… Vaig disfrutar tant la festa major de l’any passat que fins i tot he escrit unes memòries!”, exclama.
Efectivament, la Montserrat Escofet té una llibreta a mode de dietari on ha anat explicant fil per randa tots els seus sentiments i experiències al voltant de la més típica del 2022. Les memòries que ella anomena comencen el mes de desembre, el dia que van proposar a la seva filla ser administradora, i a partir d’aquest moment va desgranant els dies més destacats: la presentació de l’estampa, de la pregonera, l’inici de la capta, l’arribada de sant Fèlix a casa seva, les visites que anava tenint el sant, el dia que va marxar, etc. Aquest any, comenta, encara hi continuarà escrivint les seves vivències al voltant de la festa major.
Tenir sant Fèlix a casa és sinònim de sopars i visites de tota mena. Això, lluny d’atabalar-la, a la Montserrat li donava vida: “Hi havia setmanes que teníem gent a sopar de dijous a diumenge, 15 i 20 persones cada vegada, i jo era la més feliç del món, o quan venien la canalleta de les escoles i s’asseien tots aquí al voltant…, que maco!”. El dia 31 d’agost sant Fèlix hauria d’haver entrat a casa de la Sandra i la Montserrat, perquè el tradicional sorteig que fan els administradors per decidir a quina casa entra va tocar-li a la Sandra, però com que el carrer Banys, que és on viuen, estava en obres, l’entradeta va haver de fer-se a casa del Raimon Escofet, un altre administrador. Tot i això, el dia 1 de setembre, la brigada va portar el sant de casa d’ell a casa de la Sandra on va quedar-se dos mesos i mig. “Quan s’anava acostant el dia de marxar, m’anaven agafant tots els mals i el dia que se’l van emportar vaig plorar com una nena petita, no tenia consol. Quan sortia al carrer totes les veïnes m’havien de consolar, semblava un enterrament”, diu.
Per recordar el degoteig constant de gent que visitava sant Fèlix, la Montserrat i la Sandra van tenir la idea de preparar una llibreteta perquè tothom pogués dedicar-li unes paraules. Ara aquesta llibreta que guarden com un tresor és una mena de llibre de visita de l’estada del patró a casa seva i recull desitjos, agraïments i dedicatòries de centenars de persones de totes les edats. “Se’ns va ocórrer de manera improvisada i vam agafar una llibreteta que tenia de quan la meva filla era petita, però ha acabat sent un recull molt bonic”, comenta la Sandra.
A més de la fotografia de sant Fèlix a escala real, la Montserrat també té un coixí amb un primer pla del patró vilafranquí: “El tinc a la meva habitació i l’abraço abans d’anar a dormir cada dia i li dic bona nit. És que jo tinc autèntica devoció per sant Fèlix i per la Mare de Déu de Montserrat”, detalla. El coixí li va regalar, com la foto, la seva filla: “És que si la vols fer feliç, li has de regalar coses de sant Fèlix”, anota la Sandra.
La Montserrat i la Sandra són d’aquelles vilafranquines que, com moltes altres, compren cada any el programa amb l’estampa i els guarden tots. Els regals que s’ofereixen amb el programa els acostuma a guardar i quan s’apropa la festa major n’aprofita uns quants per posar al rebedor de casa. “Faig com una mena d’altar, poso un domàs d’estovalles i a sobre hi poso totes les figures que tinc, una figura de la basílica, una torre dels Castellers, una imatge petita de sant Fèlix, una pandereta… El dia que comença la Novena ja el deixo muntat”.
El quintet administrador, una família
Que els administradors de cada any acaben forjant un vincle estret i, en la majoria dels casos, una amistat per sempre és conegut per tothom. Ara bé, que aquest vincle s’estableixi també entre les mares d’ells no ho és tant. La Montserrat i les mares dels altres quatre administradors han esdevingut pràcticament família: “Ens fem moltíssim, ens truquem cada setmana del món i amb alguna cada dia, fem sortides juntes, sopars cada dos per tres… ens estimem molt i ha estat una sort trobar-les!”, apunta la Montserrat.
2. Una taula customitzada de dalt a baix
D’àpats de festa major se’n fan a gairebé totes les cases i qui més qui menys a taula incorpora algun element de la més típica. Ara bé, de taules parades com la de casa la Roser Ríos el dia 30 d’agost al migdia no n’hi ha gaires. No hi falta detall.
“El dia 30 des de fa anys que tenim més de vint convidats a dinar. Faig una taula superllarga, la vesteixo amb dues estovalles estampades amb tot el seguici festiu que són les que regalaven un any amb el programa i al centre poso el domàs que vam fer l’any que jo vaig ser administradora. Els tovallons els vaig combinant de color verd i vermell i compro cinta de mocador casteller per fer un llacet a cada copa”, explica.
A més, des que els seus fills eren petits té costum de decorar tota l’entrada de casa seva perquè només entrar-hi els convidats s’ambientin: “poso un cercolet, totes les bèsties de la col·lecció que tenim, alguna estampa, una reproducció de Santa Maria…, vaja, totes les coses al·legòriques de la festa major”.
La Roser va ser administradora l’any 2000 i assegura que en la manera de viure la més típica hi ha un abans i un després de l’administració: “Te la sents molt més teva, si abans t’agradava després de ser-ho ja és una cosa de pèl, és brutal l’emoció i la il·lusió que tens”, conclou. El logo de la festa major del seu any li va agradar tant que va decidir fer-se’n un penjoll de plata que encara avui el porta i d’aleshores ençà, que quan algun dels seus companys administradors ha estat pare o mare, li han regalat algun pitet, manta o peça amb el logo brodat.
3. Amb les matinades i la tronada al mòbil
D’uns anys ençà els administradors han optat per convertir moltes presentacions relacionades amb la festa major i habitualment adreçades únicament per la premsa, en actes públics oberts a tothom. Una manera, com es va explicar en el seu dia, de fer viure la festa major tot l’any i d’anar fent partícip la ciutadania de cadascuna de les novetats que al llarg de l’any es van esdevenint relacionades amb la més típica. D’actes d’aquesta mena n’hi pot haver uns quatre o cinc al llarg de l’any, depenent de cada administració: la presentació de la imatge gràfica, la dels productes de marxandatge, la del cartell musical, la de l’estampa, l’anunci de la banda de música, etc.
Després d’anys seguint i cobrint l’actualitat festamajorenca des de la premsa hem constatat dos aspectes al voltant d’aquestes presentacions: que les més concorregudes són la del marxandatge i l’estampa i que hi ha persones –poques– que les segueixen totes. Una d’elles és el vilafranquí Xavier Pujadó que, com explica, intenta no perdre-se’n cap: “A casa sempre anem a totes les presentacions, ens agrada. Em sorprèn que per festa major hi hagi tanta gent a tot arreu i després, durant la resta de l’any, organitzen coses al seu voltant i som molt pocs, en devem ser 15 o 20 i no ho acabo d’entendre. Per mi, si t’agrada la festa i hi ha unes quantes activitats que s’obren al públic, s’hi ha d’anar, també una mica per respecte als administradors que fan l’esforç de fer-ho obert a tothom”, comenta.
Però assistir a tots els actes previs i relacionats no és l’única afició d’en Xavi Pujadó. El seu mòbil traspua festa major per tots els costats. De fora, a simple vista, s’aprecia una carcassa diferent de les habituals, de color blanc amb algun dibuix blau estampat; quan t’hi acostes, i només si coneixes la més típica, t’adones que la mostra blava són trons i que la carcassa del mòbil està personalitzada amb una imatge de la tronada, un primer pla de diferents coets penjant d’un fil groc que va fent ziga-zagues. La segona sorpresa arriba quan sona el mòbil: sonen les gralles entonant la melodia de les matinades.
Imatge i música representatives
I aquest mòbil no el porta ni sona així aquests dies previs o durant la festa major, sinó que hi va tot l’any. “Aquest és el meu mòbil els 365 dies de l’any”, anuncia. A més, l’elecció del to de trucada i la imatge de la carcassa no són a l’atzar: “Vaig buscar una música i una foto que fossin representatives de tota la festa. Em sabia greu posar una foto i una música d’un ball concret, perquè a mi la festa major m’agrada tota, per això vaig optar per la imatge de la tronada i la música de les matinades, perquè ho abracen”, diu. Sobre si la gent se sorprèn quan sent que el truquen, assegura que no massa: “A vegades els companys de feina, quan senten que em sona el mòbil, fan la broma i criden ‘Entra a plaça en Xavier Pujadó’, però tot queda aquí”.
La motxilla que utilitza en el seu dia a dia també està customitzada de festa major tot l’any amb un dels tres trons que ell i la seva família apadrinen penjat en una cremallera i les polseres de cada festa lligades a l’altra. Un cop a l’any, quan surten a la venda les noves edicions, les renova totes. I és que Xavier és d’aquests vilafranquins que compra sempre el programa, té l’estampa penjada tot l’any, apadrina trons, i de marxandatge sempre es fa amb les polseres i, si li agrada, la samarreta. “La samarreta tinc per costum comprar-me-la aviat, però no l’estreno fins al dia 29 per la tronada”, apunta.
L’afició d’aquest vilafranquí per la més típica li ve ja de molt petit, tot i que mai ha participat directament ni en la Festa Major Petita ni en cap ball. Comenta que sempre li ha agradat anar al màxim d’actes possibles i que de tots ells el que no es perd mai és la tronada, “per mi és el moment més especial”. En Xavier és cambrer i des de fa set anys treballa al restaurant El Cigró d’Or, això significa que els tres dies de festa major treballa, però sempre s’assegura de no perdre’s la tronada i de seguir una estona les processons.
4. “Vivim la festa major els 365 dies de l’any”
El Marc Paredes i l’Enric Vidal tenen dinou anys i són amics gràcies a la festa major. Es van conèixer fa deu anys fent ballar els gegants petits i des d’aleshores que han crescut compartint la seva passió per la més típica. “No hi ha dia de l’any que no pensem ni parlem de la festa major”, diu en Marc Paredes. Ells són els autors del treball de recerca de Batxillerat “120 hores. Tradició i renovació són compatibles a la festa major de Vilafranca del Penedès”, un TREC que ara fa dos anys va traspassar l’àmbit acadèmic i va generar impacte i debat a la vila. I ells dos són també els autors de l’estudi sobre la història de les campanes de Vilafranca en el moment de l’entrada de sant Fèlix, el qual ha acabat desembocant que el pròxim dia 30 a la nit es recuperi el tradicional toc de les quatre campanes més grans del campanar. “No ens cansem mai de la festa major, ens agrada i tenim ganes de saber-ne tot el que puguem, hi ha molts llocs d’on estirar el fil”, comenta l’Enric Vidal.
Amb aquest darrer estudi encara calent, aquest parell de joves tenen ja altres idees en ment per tornar-se a posar (si és que han descansat algun dia) a investigar: “D’aquí a dos o tres anys –encara hem de confirmar bé l’any– farà 325 anys que van arribar les relíquies de sant Fèlix. Volem proposar que es facin actes extraordinaris per celebrar l’efemèride, no cal que siguin unes Decennals, però sí algun conjunt d’actes per commemorar-ho i donar-ho a conèixer”, anuncien.
Un TREC sobre els horaris de la festa major
Tot i que anaven a escoles diferents, l’Enric i el Marc es van trobar a l’institut Milà i Fontanals per fer primer de batxillerat. D’entrada van tenir molt clar que si els deixaven fer el TREC per parelles el farien junts i seria, evidentment, sobre la més típica. El tema el van acotar a l’estiu del 2020, en plena pandèmia: “Era un estiu estrany, sense gairebé cap acte de festa major, i això ens va permetre obrir el procés de reflexió i plantejar-nos la hipòtesi del treball: hi ha problemes amb els horaris de la festa major?, es poden modificar els horaris de la més típica sense perdre tradició?”.
La primera sorpresa va arribar quan van començar a fer córrer entre familiars i amics una enquesta plantejant unes quantes qüestions que volien abordar en el treball. En pocs dies havien rebut 700 respostes. Van preparar una altra enquesta adreçada a balladors i la resposta va ser també altíssima. “Aquí vam poder detectar que entre els més joves els horaris no suposen cap inconvenient, però per a les persones majors de 35 o 40 anys, sí. Teníem, per tant, tema per al treball”.
Després de gairebé divuit mesos treballant, a finals del 2021 van acabar el TREC i van presentar-lo a diferents col·lectius relacionats amb la més típica (balladors, administradors, fins i tot al regidor i al servei de Cultura de l’Ajuntament). “Ens va sorprendre l’acceptació que va tenir en un principi, fins i tot els més conservadors van obrir-nos les portes per parlar amb ells, ens van escoltar.
Podríem dir que en aquest primer moment no vam rebre encara les crítiques” comenten.
Un segon estudi sobre les campanes
La curiositat d’aquests dos joves per esbrinar tota mena de dades i aspectes relacionats amb la festa major sembla no tenir fi. Fa uns dies en Marc i l’Enric van anunciar que enguany, coincidint amb l’entrada de sant Fèlix, les campanes de la basílica repicarien: “Molta gent s’ha sorprès perquè es pensaven que ja es tocaven, però no, fa molts anys que no sonen”, comenta en Marc.
Va ser seguint altres festes majors destacades del Camp de Tarragona i el Penedès que van adonar-se que en moltes d’elles les campanes repiquen quan el patró o la patrona pertinent entra a l’església. Això els va despertar el cuquet i van proposar-se investigar si a Vilafranca s’havien fet repicar mai: “Vam anar a biblioteques i arxius fins que vam trobar dues referències, una de 1884 i l’altra de 1939, que deixen palès que sí que sonaven les campanes”. Amb aquesta informació van anar estirant el fil i van acabar fent un estudi per documentar-ho i entregar a la parròquia demanant que les campanes sonin de nou el dia 30 quan sant Fèlix entri a la basílica de Santa Maria.
“Al principi en Xavier Aymerich no ho acabava de veure clar, però al cap d’un temps el vam trobar pel carrer i ens va dir que reactivessin la proposta de les campanes. I finalment enguany les quatre campanes sonaran de nou”, comenten contents. El mossèn els ha ensenyat com funciona el sistema per activar automàticament les campanes, tot i que encara no han definit si seran ells els que finalment acabaran prement el botó. “La idea inicial era que comencessin a sonar les campanes quan entrés el Drac a la plaça, però són molts minuts i finalment començaran a repicar quan entri el Ball Pla a la plaça”. Tenint en compte els horaris dels dos últims anys, calculen que les campanes picaran uns quinze minuts.
“Tenim una base de dades amb totes les hores que ha entrat sant Fèlix a la basílica. Reconeixem que això és friki”, comenta en Marc Paredes. Aquesta és una de les bases de dades que tenen aquest parell de joves i la van començar a fer a partir de les dades que des dels anys 80 havia recollit en Manel Cervera: “Tenir recollits els horaris dels principals actes de la festa major dels darrers quaranta anys ens ha servit per constatar que cada vegada els horaris es van disparant més”.
Festa major tot l’any
Com hem apuntat de bon principi, en Marc i l’Enric pensen en la festa major tot l’any. Ara mateix estan fent una altra base de dades per recopilar el màxim d’informació possible de tota mena d’aspectes relacionats amb la més típica: estampers, pregoners, administradors, cartells… “Ahir mateix estava a casa i vaig començar a buscar tots els dies de capta que s’han fet”, diu l’Enric Vidal. “Sempre hem de tenir un projecte obert de la festa major”, rebla en Marc.
Per ells anar a la biblioteca a rebuscar entre tota la documentació relacionada amb la festa major és sinònim de diversió: “No farem un treball d’investigació de tot el que trobem i ens crida l’atenció, però almenys ho deixarem documentat”, comenten.
I entre investigació i investigació, llibres, programes, estampes, dvd, campanes i bases de dades en Marc i l’Enric tenen temps encara de participar més activament de la festa. Ells dos enguany seran els speakers oficials de la plaça més castellera i l’any que ve s’encarregaran d’organitzar la capta.
5. L’afició per col·leccionar programes, estampes i cartells
Hi ha centenars de persones a Vilafranca que tenen per costum comprar cada any el programa amb la seva corresponent estampa inclosa o bé adquirir només amb l’estampa del patró de la vila que cada any els administradors encarreguen a un artista diferent. Ara bé, d’aquí a col·leccionar-los tots i a tenir-los arxivats i indexats en una base de dades hi va un món.
En Raimon Bové col·lecciona programes, estampes i cartells “i abans també samarretes”, puntualitza. L’estampa més antiga que conserva és una reproducció d’una que data de 1870, tot i que la col·lecció pròpiament dita la té a partir de 1940. No n’hi falta cap. De programes, els conserva absolutament tots des del 1972 i en té també alguns de les dècades de 1940 i 1950 que va trobar a casa dels seus pares, mentre que de cartells en té des del 1976 fins a l’actualitat. Finalment, tot i que fa anys que va deixar-la de fer, també té una col·lecció ben nombrosa de samarretes commemoratives de la festa major que va des de la primera que es va fer, l’any 1985, fins al 2009. “Me’n vaig acabar cansant perquè cada vegada s’anaven fent més models”, comenta.
Una troballa inesperada
L’afició de començar a col·leccionar estampes li va venir després de fer una troballa inesperada al taller de fusteria del seu avi: “A casa dels pares el meu avi tenia un taller de fusteria i en una paret tenia un quadre amb una estampa de sant Fèlix. Quan l’avi va morir, vam anar a buidar el taller i en despenjar el quadre de l’estampa vam veure que al darrere n’hi havia moltes altres de superposades”. Es veu –explica en Raimon– que això d’anar posant una estampa sobre de l’altra abans es feia, perquè com que les estampes tenien totes la mateixa mida, només havien de fer un marc ben gruixut que permetés anar-les acumulant. “Em va sorprendre i agradar tant aquesta descoberta que vaig decidir seguir la col·lecció. I des d’aleshores que la faig”, indica.
Els cartells els va començar a recopilar perquè la seva mare tenia una botiga i com que era col·laboradora de la festa major li donaven un cartell per penjar. Quan ella va tancar l’establiment va continuar la col·lecció demanant-los als administradors, un cop passada la festa major, que n’hi donessin algun que els hagués sobrat. “Aconseguir els cartells és el que més em costa, sobretot darrerament, perquè jo em vaig fent gran i els administradors acostumen a ser joves i no els conec gaire. Hi ha hagut anys que he trigat mesos a poder-lo aconseguir”, diu.
Els programes els té tots en una caixa enorme que ja ha arribat gairebé al màxim de la seva capacitat, “aviat hauré de buscar-ne una altra perquè aquí ja no hi caben”, assenyala, mentre que les estampes i els cartells els té endreçats dins de carpetes grans de dibuix. Cada any, quan afegeix material a la col·lecció obre la base de dades que té i anota la quantitat d’exemplars que ha guardat i, si s’avé, alguna curiositat relacionada.
En Raimon va ser administrador l’any 1992 i tenir aquesta fal·lera col·leccionista va ser-li relativament útil: “Amb l’estampa i el cartell poc hi poden fer els administradors, ara bé, per escollir el programa sí que em va ser útil perquè tenia cert bagatge per saber si alguna de les diferents propostes que el dissenyador ens va passar s’havien fet ja abans o no”, explica.
L’any que feia deu anys que va ser administrador a en Raimon i els seus quatre companys d’administració els va tocar, com marca la tradició, organitzar el sopar d’exadministradors previ a la festa major i va aprofitar l’ocasió per obrir la caixa i les carpetes de les seves col·leccions i exposar-ho tot a la nau de Cal Figarot amb motiu del sopar d’exadministradors. “Que jo sàpiga és l’única vegada que s’han exposat tants programes, estampes i cartells junts”, conclou. Va ser una bona ocasió per veure i comprovar com han anat evolucionant aquests tres elements festamajorencs i com cada any el disseny gràfic ha anat prenent protagonisme.
En Raimon Bové va començar a participar activament en la festa major amb només 13 anys. Ho va fer formant part del primer grup mixt del Ball Pla. Resulta que fins llavors aquest ball era únicament de noies i quan van decidir-lo obrir també als nois van fer una crida a l’Espinguet per trobar balladors. En Raimon en aquell moment era cantaire i va decidir, juntament amb algun altre amic, apuntar-s’hi. Va ballar-hi uns quants anys i el 1991 va fer el salt al Ball de Diables, del qual va formar part fins al 2003. Paral·lelament, el 1987 va començar a tocar la gralla amb els Grallers de l’Armilla, dels quals encara avui forma part. A més, és membre de l’Agrupació de Raimons, l’entitat encarregada d’organitzar les Festes de Sant Raimon.
6. Un rebedor de festa major
Qualsevol que un dia d’aquests vagi a casa d’en Jonathan Moreno serà rebut per bona part de les figures al·legòriques del seguici festiu vilafranquí. I és que aquest jove exadministrador va començar a fer la col·lecció de figures fa setze anys, just quan va arribar a viure a Vilafranca, i cada any hi va sumant els nous elements que van sortint. N’hi ha un, però, que no té ningú més a la vila perquè se’l va fer expressament l’any 2019. Es tracta d’una mena de penó amb el logotip de la festa major d’aquell any. Per en Jonathan aquesta sempre serà la més típica més especial de totes, ja que va ser aquest any quan ell va ser administrador, juntament amb en Pep Batet, en Guillem Codorniu, la Laura Pascual i la Sara Galí.
En Jonathan havia format part del Ball de Panderos durant deu anys. “Abans de participar directament en la festa major vius aquests dies de manera molt diferent de quan ets, per exemple, ballador. Jo el canvi gran realment el vaig notar quan vaig començar a ballar, perquè ho vius tot més intensament perquè formes part de la festa. D’administrador també, però és diferent”, comenta.
En Jonathan és fill de Barcelona i va començar a venir a Vilafranca als 18 anys perquè hi tenia familiars. Reconeix que la primera vegada que va veure el seguici festiu va quedar captivat, però no es va plantejar formar-ne part fins al cap d’uns anys quan definitivament va quedar-se a viure a la vila.
Amb els anys l’espai temàtic del rebedor va quedant petit “Al principi podia anar col·locant les peces seguint l’ordre del seguici, però últimament les he d’anar col·locant com puc, com si fos un puzle. Aviat no hi cabran” comenta. A l’estiu en Jonathan munta totes les figures i quan passa la festa major les trasllada a un prestatge de l’habitació de convidats, la mateixa cambra on té penjada també una forca de diable i algun altre record de festa major, “és com una mena d’habitació de festa major”, diu.
400 visites a sant Fèlix
L’any 2019 va entrar a casa d’en Jonathan la imatge del patró de Vilafranca. Per deixar constància de totes les visites que va rebre al llarg dels dos mesos i mig que va tenir la imatge del patró a casa, va tenir la idea de fer un llibre de visites. “Volia tenir un record de l’estada de sant Fèlix a casa, per això feia una foto a tothom que venia a veure’l i els demanava que escrivissin alguna nota. Després vaig imprimir les fotos de tothom i les vaig anar enganxant al costat de cada dedicatòria. I ara és xulo de poder veure perquè et vas recordant de la gent que va venir. He comptat que sant Fèlix va tenir més de 400 visites!”, explica.
Un outfit per a cada dia
Des que va ser administrador, el Jonathan cada dia 29 d’agost li agrada anar a sentir la tronada amb la camisa que es van fer expressament el 2019 el seu quintet administrador amb el logo brodat i les espardenyes que va estrenar també aquell dia. Encara relacionat amb la vestimenta, reconeix haver estat “una mica friki” l’any de la seva administració perquè es va encarregar de programar l’outfit dels administradors per a cada dia: “vaig fer una graella amb les samarretes o polos que ens havíem de posar, per exemple, cada dia per anar a goigs i així anàvem tots cinc iguals”. La iniciativa va resultar ser ben pràctica i l’any següent, que els administradors han d’assistir a tots els actes, van repetir-la.
7. Una vida dedicada al Drac
El Drac és, sens dubte, la peça del seguici festiu més estimada de la festa major de Vilafranca i és, alhora, la figura en actiu del bestiari festiu català més antiga. En la investigació sobre la seva història, la preservació i la divulgació de la figura ha tingut un paper cabdal l’associació Amics del Drac, una entitat creada el 1979 per un grup de nou persones, coneguts també com “els 7, el nen de Moja i l’administrador”: Miquel Alsina, Joan Badell, Jordi i Raimon Cervera, Josep Cornellà (el nen de Moja), Saio Juvé, Pep Ribas (l’administrador), Sete Udina i Manel Ventura.
En Miquel Alsina ha estat durant un bon grapat d’anys el president d’aquesta associació de la qual encara n’és soci i ha estat molt probablement el ballador més longeu de la colla del Drac, ja que va començar a portar-lo el 1978 i el va fer ballar per última vegada el 2019. Coneix tots els ets i uts del Drac i compta amb arxiu extens de tota mena de peces relacionades amb ell. Però els articles al voltant d’aquesta peça icònica de Vilafranca no és pas l’única col·lecció que fa. Durant 40 anys ha guardat totes les samarretes de la festa major, i quan diem totes ho diem en sentit literal, ja que ha col·leccionat tots els models de cada any des del 1985 i fins al 2019.
En Miquel Alsina explica que ja de molt petit somiava que de gran portaria el Drac: “Tinc la sort d’haver nascut al carrer de la Fruita i d’haver viscut 50 anys a la plaça Constitució. De petit veia passar el Drac per davant de casa i com ballava davant de Cal Pepito Esteve, Cal Pau Nadal i a casa del Pau Boada. Tota la canalla baixàvem a tocar-lo i jo quan ho feia tenia el desig de pensar que algun dia el portaria”. Això va passar, per primera vegada el 30 d’agost de 1972 a fora d’ofici. Aquest dia va ser el primer que en Miquel, amb 22 anys, es va posar el Drac sobre les espatlles. Abans havia ballat Cotonines (al 1961) i fet Falcons (1962 i 1963).
El 1978 la colla del Drac s’havia quedat sense gent i van demanar-los a ell i en Josep Cornellà si volien sortir per festa major; els va faltar temps per acceptar la proposta. L’any següent el seu amic Pep Ribas fou nomenat administrador i entraren a la colla “els set, el nen de Moja i l’administrador”. Aquell mateix any, en acabar la festa major, feren un sopar plegats i tots nou acordaren crear els Amics del Drac. Els dos primers anys, com que els balls encara cobraven per sortir, el grup retornava els diners als administradors amb forma d’obsequi pirotècnic o de foc per llençar per festa major.
Al llarg de tots aquests anys, i molt especialment al principi, els Amics del Drac han fet molta pedagogia, han investigat i han fet un esforç per donar-lo a conèixer i fer valdre’l com a element patrimonial que és. Durant els primers anys de l’associació, per exemple, van recuperar l’ara tan popular rotllana de foc marcada al terra que fa el Drac quan balla la Dansa del Foc o la Passada. Per tancar l’any, des del 1981 organitzen el sopar del Gaudeamus. En Miquel Alsina no se’n perd cap: “Sempre som entre 50 i 60, tot i que si ens trobéssim tots els que hem portat el Drac durant aquests darrers quaranta-quatre anys seríem un centenar segur, però malauradament n’hi ha uns quants que no hi són ja”, comenta.
És en aquests sopars on es dona sempre un obsequi que té el Drac com a motiu. I són tots aquests records dels Gaudemus els que en Miquel conserva: “N’hi ha de tota mena: ampolles de vi i de cava, copes, gots, tovalloles, càntirs, dessuadores, roba interior estampada amb un dibuix de la cua i la boca del Drac fet per Fèlix Plantalech… fins i tot una sèrie limitada de Cointreau”, indica en Miquel Alsina.
Samarretes de 36 festes majors
Com hem indicat al principi, la col·lecció de records del Drac no és l’única que té aquest exballador. L’any 1985 els administradors del moment (Jesusa Bergés, Pere Mongay, Montserrat Montal, Jordi Solà i Josep Soler) van vendre, per primera vegada, una samarreta commemorativa de la més típica. Des de llavors i fins al 2021 en Miquel va comprar-les sempre i si algun any se’n venien de diferents models, en comprava una de cada: “Un any en van arribar a fer de 9 colors diferents i, és clar, les vaig comprar totes”. Les anava guardant dins de caixes de plàstic tancades hermètiques, però fa dos anys es va canviar de casa i va decidir donar-les totes -excepte unes quantes que són les que més li agraden- perquè no tenia prou espai per conservar-les. “A casa meva no hi cap res més, està ple de coses del Drac, sobretot quadres i fotos i també col·lecciono figures del pessebre i caganers”, diu. Justament, de caganers en té uns quants de ben inèdits: dos, com no podia ser d’altra manera, són del Drac i en té altres amb la figura d’un diable, un casteller i un portador del Drac.
Tot i que cada any compra el programa, no té costum de penjar l’estampa i canviar-la cada any. Ell, quan arriba la festa major, penja sempre la mateixa imatge de Sant Fèlix, la de l’estampa de 1907 que va trobar, de casualitat, a Verdú i que té emmarcada: “La vaig trobar de manera totalment inesperada anant a visitar el Museu del Juguet de Verdú. A la plaça del costat muntaven una fira de brocanters i allà la vaig veure i comprar”.
