Marmellar mil·lenari

1 de 2

Els últims anys, el nom de Marmellar ha estat relacionat gairebé de forma exclusiva amb la crònica negra i els successos paranormals, una visió impulsada pel seu aïllament, el deteriorament dels seus habitatges i uns tristos fets que van tenir lloc a la dècada dels anys noranta. Però la història de Marmellar és molt més que això, i es remunta a més de mil anys enrere.

Situat a una altitud de 518 metres, aquest és el nucli més oriental del terme del Montmell i un dels punts més elevats de la comarca del Baix Penedès. El poblat va agafar el nom de la riera de Marmellar que passa pel costat, que ja fa temps que està seca. Jordi Casas, de família descendent d’un dels habitatges del nucli, Cal Gavilles, ha fet els últims anys una intensa recerca sobre el poble. Explica que el seu nom prové de la paraula melmel·liere, que vol dir “codonyar, lloc on es fan codonys”. Segons Casas, el primer document on surt el nom de Marmellar data de l’any 1023, i es tracta d’una compravenda de terrenys.

D’aquella època també és un altre document en què es parla per primer cop del castell de Marmellar, una fortalesa situada a certa distància del poble i de la qual encara en queden algunes restes. El castell té la particularitat que es troba a una cota més baixa que el nucli, un fet poc habitual, i al seu interior hi havia l’església de Sant Miquel Arcàngel, que data del segle XI.

La recerca que ha fet Jordi Casas sobre el nucli on vivien els seus avantpassats l’ha portat a trobar diferents informacions sobre quins havien estat els diferents propietaris que havia tingut el castell. Entre ells es trobaven Ramon Berenguer, Guillem Amat de Castellvell o Pere el Cerimoniós. Igualment, se sap que l’any 1395, el rei Joan I de la Corona d’Aragó hi va fer parada mentre anava de Vilafranca a Tarragona, amb l’objectiu de caçar el senglar. Aquest fet fins i tot ha quedat recollit en un curtmetratge de l’any 2008 dirigit pel penedesenc Raimon Coll.

El poble de Marmellar es va configurar a partir de diferents masies que es van aixecar al voltant de l’església de Sant Miquel, construïda el segle XVII. Segons dades de l’Arxiu Parroquial, a Marmellar hi vivien 65 persones l’any 1717, un cens que es mantindria estable durant els segles XVIII i XIX. L’església de Sant Miquel, amb el seu campanar de 22 metres d’alçada, constituïa el punt més elevat del nucli, amb la rectoria al costat i un cementiri a la part posterior. Al seu voltant s’escampaven una dotzena de cases repartides entre la part antiga, la més pròxima a l’església, i l’eixample que es va formar a la segona meitat del segle XIX uns metres més avall.

A la part antiga és on hi havia l’Ajuntament, que va fer aquesta funció fins que Marmellar es va annexionar al Montmell el 1846. A prop del Consistori hi havia tres cases més, que eren les de Cal Pigot, Cal Campaner i Cal Jan Pau, que en algunes publicacions s’assevera que feia les funcions d’hostal. A l’eixample inferior hi havia la resta de cases, que eren les de Cal Vell Manso, Ca l’Esquerrà, Cal Gavilles, Cal Taverner —on hi havia la taverna i la sala de ball—, Cal Joan, Cal Manso, Cal Jan Mosso i Cal Roc, que acollia l’escola a la planta baixa.

Rosa Figueras, que actualment té 82 anys, va viure a Marmellar fins al 1955. Quan la seva família va marxar del poble, ella tenia catorze anys. Explica que, durant aquells anys, al nucli quedaven obertes “set o vuit cases”, encara que, com puntualitza, eren tots “com una sola família”. Figueras era de Cal Taverner, la casa en la qual hi havia la taverna del poble. Eren quatre germans que havien estat batejats tots a l’església de Marmellar, on la germana gran fins i tot es va arribar a casar. Figueras resumeix els seus anys d’infància al poble amb la frase “no teníem res, però ho teníem tot”. “No aspiràvem a res, perquè no coneixíem res més”, assevera.

I és que un dels problemes evidents del nucli era el seu aïllament, ja que no estava situat en cap camí de pas. “Per anar a Marmellar, havies d’anar expressament a Marmellar pel seu únic camí, i això feia que estigués totalment aïllat de la resta del municipi”, explica el vendrellenc Pere Ferrando, la família del qual també prové del poble, concretament de Ca l’Esquerrà. Ferrando explica que el mètode de subsistència dels seus habitants era “de pagès, treballaven la terra i venien al mercat el que n’obtenien”. Per això, era habitual que els divendres es desplacessin fins al Vendrell per vendre els productes, un viatge que feien amb carros tirats per cavalls i que no era gens fàcil. “Per arribar al mercat a primera hora, la meva família ja sortia de Marmellar a les dotze de la nit”, assegura Rosa Figueras.

Mentre els grans treballaven la terra i miraven de vendre la collita, els petits es dedicaven a anar a l’escola i a jugar per l’entorn. Marmellar va tenir una masia que va fer d’escola (Cal Roc) fins a la Guerra Civil. Després del conflicte armat, l’escola del nucli ja no tornaria a funcionar, i els nens i les nenes de Marmellar es van haver de desplaçar fins a Aiguaviva per poder estudiar. “Teníem tres quarts d’hora de camí a peu i, quan era hivern, tornàvem que ja era de nit i amb els peus ben mullats”, recorda Figueras. I és que les condicions meteorològiques els mesos més freds de l’any suposaven una altra complicació afegida, especialment si nevava. “L’any que nevava era terrible, no podíem ni sortir de casa. Quan vèiem que s’acostava una nevada, ja anàvem a buscar pa ràpidament a Aiguaviva”, relata la de Cal Taverner.

Les condicions de vida a Marmellar eren dures, sobretot tenint en compte que al poble mai va arribar l’electricitat o l’aigua corrent, que havien d’anar a buscar a un pou. Amb tot, també hi havia molts moments per gaudir, i que els seus habitants recorden amb delit. Uns d’ells eren les dues festes majors del poble, que tenien lloc per Sant Miquel Arcàngel (29 de setembre) i per Sant Isidre (15 de maig). “Feien ball a Cal Taverner i venien a tocar orquestres com la Melodia o la Sensación”, apunta Carme Pons, que va viure força temps en una masia pertanyent al municipi de Marmellar, Cal Pons, situada a mitja hora del nucli principal. La Carme hi va viure fins que tenia 27 anys, quan ja tenia dues filles. En relació amb la festa major, precisament un dels actes que s’havien preparat per al mil·lenari era una actuació de l’Orquestra Melodia del Vendrell, que hauria suposat el retorn del conjunt al poble moltes dècades després.

La dificultat d’accés, l’aïllament i el clima dur van ser alguns dels motius pels quals la població de Marmellar va anar disminuint al llarg del segle XX. Els serveis també anaven minvant, ja que, com hem explicat, l’escola no va tornar a obrir després de la Guerra Civil. El metge, que era el doctor Mateu, venia a cavall des del Pla de Manlleu, però cada cop ho feia menys sovint. L’activitat a l’església també s’anava espaiant, perquè les misses que oficiava el mossèn d’Aiguaviva només es feien cada quinze dies.

A tot això cal afegir que no hi havia zones on la producció agrícola fos rendible, perquè els camps eren petits, i cada cop aquest sector tenia menys pes en l’economia. Aquesta combinació de manca de serveis i incomoditat és el que va provocar que els pocs habitants que quedaven acabessin marxant durant els anys cinquanta del segle XX, en una sort d’efecte contagi. “Un feia marxar l’altre”, resumeix gràficament Carme Pons. Les diferents famílies de Marmellar es van repartir per la plana del Penedès, en poblacions com Sant Jaume dels Domenys, Santa Oliva, Santa Margarida i els Monjos o el Vendrell.

A principis dels anys seixanta, el poble ja estava deshabitat, tot i que diverses cases que va comprar un sol propietari encara es van fer servir com a residències d’estiueig durant uns anys. A mitjans dels anys setanta, un incendi va devastar els boscos i camps del voltant del nucli, acabant amb els últims conreus que quedaven a la zona. Les següents dècades, les restes del poble van quedar exposades al vandalisme i a la intempèrie, essent objecte d’un salvatge espoli del qual no se’n va salvar ni tan sols el cementiri, que va ser profanat als anys vuitanta. Les restes humanes que quedaven en més bon estat es van traslladar al cementiri del Pla de Manlleu.

Mentre els habitatges s’anaven ensorrant, l’única actuació de manteniment que es va fer durant dècades va ser al campanar. Després que un llampec hi caigués, l’Ajuntament del Montmell el va reparar l’any 2010 per evitar que s’esfondrés. Per fer-ho, el Bisbat de Tarragona en va cedir la propietat al Consistori. En aquella ocasió també es va netejar l’interior i es va posar una porta de ferro a l’entrada, que al cap de pocs dies ja havia desaparegut.

Un dels objectius de la celebració del mil·lenari —per ara posposada— és el de poder revertir la percepció que molta gent té actualment de Marmellar i que té el seu origen en la troballa d’una noia jove morta a dins de les runes de l’església l’any 1993. Aquest crim, que mai va ser resolt, es va relacionar amb un suposat ritual satànic, i va encendre la guspira que va acabar portant nombrosos parapsicòlegs i amants de l’ocultisme fins al poble.

El relat es va acabar de configurar amb un segon assassinat el 1996 que, en aquest cas, no es va produir al nucli, sinó en un camí proper. Els antics veïns de Marmellar veuen amb tristesa com el nom del poble on van néixer, créixer i passar tants bons moments ha quedat reduït a aquestes fantasies interessades. Per aquest motiu, creuen que la millor manera de recuperar l’antic poble és tornant-lo a la vida ni que sigui puntualment, dignificant el màxim possible l’espai. De fet, l’Ajuntament ja havia desbrossat el poble i estava previst posar cartells que identifiquessin cada casa. Per ara, la festa haurà d’esperar. Qui sap si a finals de setembre serà el moment en què Marmellar pugui reviure, almenys, per un dia.

Jordi Casas, veí de Santa Margarida i els Monjos. Descendent d’una família de Marmellar. Estudiós de la història del poble i organitzador de la Festa del Mil·lenari.

Quan comences a interessar-te en Marmellar?

Jo el que sabia de petit era que el meu besavi era de Marmellar, de Cal Gavilles, i que havia marxat a la dècada dels anys vint del segle XX amb la dona i els nens cap als Monjos per poder treballar a la fàbrica de ciment. Fa uns deu anys vaig començar a buscar el meu arbre genealògic i vaig trobar tots els familiars que havien viscut a Marmellar. A partir d’aquí em vaig anar interessant més en la història del poble i vaig començar a entrevistar gent que hi havia viscut. N’he trobat vuit.

I això et porta a buscar tota la informació possible sobre el poble. Quan trobem la primera referència a Marmellar?

L’any 1023. És una compravenda de terrenys entre el bescompte de Barcelona i el senyor de Castellvell, Guillem Amat, on es fixen els límits dels terrenys entre Vilardida i Marmellar. El document original no l’he trobat, però podria estar a l’Arxiu de la Corona d’Aragó, que està a Barcelona. Poc després, el 1041, és quan es parla per primer cop del castell.

Va arribar a ser un nucli important?

He trobat diversos mapes en què Marmellar està senyalitzat i, en canvi, altres llocs que són més grans no, amb la qual cosa entenc que devia tenir la seva importància. El descens de població no va començar fins a les Guerres Carlines, quan ja formava part del Montmell, municipi al qual s’havia annexionat el 1846. Tot i això, durant uns anys encara va mantenir la figura de l’alcalde pedani. També hi va afectar força la Guerra Civil, perquè a Marmellar es va crear un comitè revolucionari i, després de l’enfrontament, hi va haver moltes represàlies. L’escola, per exemple, va ser clausurada a finals de 1939, i l’any 1940 començaren a obrir els expedients de depuració a tots els funcionaris, els mestres, l’alguatzil, el carter…

Amb quins pobles tenien una relació més directa els veïns?

Sobretot, amb el Pla de Manlleu i Aiguaviva, ja que els queien més a prop que no pas la Joncosa del Montmell. Els veïns de Marmellar anaven a comprar a aquests dos pobles i els nens i les nenes també anaven a escola a Aiguaviva després de la Guerra Civil. Després, els divendres anaven al mercat del Vendrell amb carro a fer les compres de més envergadura. No només hi anaven a comprar, sinó que també hi anaven a vendre ous, gallines, conills o cargols.

Quines eren les principals celebracions de Marmellar?

L’últim diumenge de setembre feien la festa major de Sant Miquel, que era la festa gran, i al maig feien la festa petita, per Sant Isidre. Pocs dies abans, el jovent del poble anava a arreglar el camí perquè pogués arribar-hi la furgoneta amb els músics de l’orquestra. Si no, es quedaven sense ball. A les festes hi anava molta gent d’Aiguaviva, el Pla de Manlleu i la Vall de Sant Marc.