Estic indignat amb vós per haver-me fet esperar una hora pel vostre enterrament. Pensava que el Mestre us ajudaria a ser puntual. Quan éreu rector a Sant Sadurní, tancàveu la porta de l’església per obrir pocs minuts després per als que fèiem tard. Pensàvem que complíem arribant
a la consagració. Ens vareu inculcar que la missa era tot.
De vós tinc un record molt honorífic. Crec que vaig ser el primer seglar de sant Sadurní que va donar la comunió quan encara era pecat tocar l’hòstia. En una missa vàreu dir: Josep, agafa aquesta patena i ajuda’m a repartir hòsties. Crec que mai havia tremolat tant en una feina. Tinc moltes anècdotes i els meus amics i la meva dona també, però amb aquestes dues ja exposo el seu caràcter. El ser catalanista i una mica lliberal va molestar els sacerdots més retrògrads, i per al cas Galinsoga. D’aquí que li van fer la traveta tant com varen poder. Vàreu arribar uns 25 anys massa aviat. Podríem aplicar aquella dita de ”las cabañas subí y donde fuera que fui gratos recuerdos dejé de mi”. Un sacerdot de base, arribar a ser canonge de la catedral de Barcelona i després desterrat a Torrelavit és tota una epopeia. Ja ho diu l’article d’El 3 de vuit del 21/06/17 de mossèn Miquel Raventós i la necrològica del periodista Toio Ribas. La Vanguardia sols publica l’esquela oficial de la Creu de Sant Jordi i la del seu Bisbat.
Mossèn, en parlarem…
Josep Lluís Gramona
Feligrès de Sant Sadurní d’Anoia
