Entrem al mes d’agost, el mes de vacances per excel·lència, en què tot es paralitza exceptuant els serveis mínims i les zones turístiques, que fan el seu agost. És cert que és molta la gent que espera amb candeletes l’arribada del primer dia del mes d’agost, perquè en porta onze de seguits vinclant l’esquena; deixant-se la vista davant la pantalla; amb viatges amunt i avall amb tren, bus o vehicle privat; o de cara a un públic que cada vegada es creu amb més drets però que oblida els deures.
El dret al descans vacacional està legislat, és un dret. Però també és molta la gent que té dret a una feina que li permeti tenir una vida digna, i que ja potser mai més la tornarà a tenir. Les taxes de desocupació van baixant: amb data 2 de juliol, a l’Alt Penedès estava xifrada en el 10,5%, al Garraf en el 12,6% i al Baix Penedès en el 17,2%. Quasi 18.400 persones, en total, a qui de ben segur els agradaria anar de vacances, però que no podran fer-ho. Com tampoc ho podrà fer molta altra gent que no consta oficialment com a desocupada i que ho està, o la població que viu ja en la pobresa cronificada malgrat tenir feina, per a qui els ingressos que rep són insuficients per tenir una vida estable o fins i tot per arribar a finals de mes. Dels qui mengen carn a primers de mes i truites a finals de mes. I és que vivim en una societat cada vegada més low cost. Durant anys es va inculcar la falsa idea que la classe mitjana havia entrat a totes les cases i que ho havia fet per quedar-s’hi. Tothom podia adquirir un pis i demanar un crèdit que superés el 100% del seu valor; o canviar el cotxe cada dos anys, abans no perdés valor; demanar crèdits per al consum, o per anar de vacances.
Fer viatges amb avió s’ha posat a l’abast de la majoria gràcies a les companyies de baix cost, fins al punt que pensar a passar pel Prat per aquestes dates és ben dissuasiu. Així mateix, els restaurants van deixar de ser lloc de celebració puntual per passar a ser un espai de gaudi més o menys sovintejat. D’exemples se’n poden posar mil. Però tot això té un preu. Un bon servei té un preu. Menjar bé ha de tenir necessàriament un determinat cost. Una casa feta amb materials nobles no pot tenir mai el mateix preu que el que té parets del gruix del paper de fumar. La carn de gall del Penedès criat a la manera tradicional no pot tenir el mateix preu que la de pollastre de corral. Tot és carn d’aviram, cert, però no són el mateix. I la majoria de la gent, encara, es pot permetre una cosa o l’altra. Però no tot. O bon servei, o low cost.
