Most en 35 mm

En total hi ha programades l’estrena de cinc títols que causaran les delícies dels més cinèfils. Un ja es va projectar ahir durant la la inauguració en què estava previst lliurar el Premi Most al periodista cinematogràfic Jaume Figueras, però que a causa de l’empresonament de mig Govern de la Generalitat i la mobilització ciutadana convocada, es va posposar al dia 12. Es tracta de Happy End, de Michael Haneke. El cos de la secció prové de França, amb els films Dos mujeres, de Martin Provost, protagonitzat per Catherine Deneuve i Catherine Frot; C’est la vie, dirigit pels realitzadors d’Intocable Eric Toledano i Olivier Nakache; i el biòpic musical Django, d’Etienne Comar.

Finalment, a la cloenda del festival, en el transcurs de la qual es lliurarà el segon Premi Most 2017 a l’actor Francesc Orella i a Jaume Figueras, es podrà visionar l’estrena catalana de Tierra firme, d’un dels directors del moment, Carlos Marqués-Marcet, que després de 10.000 KM, torna a la gran pantalla amb un film rodat a Londres i protagonitzat per Oona Chaplin, David Verdaguer i Natalia Tena. Totes dues gales, d’obertura i de cloenda, es traslladen enguany a l’Auditori Municipal de Vilafranca.

Com no podia ser d’altra manera, la Collita d’aquest 2017 és abundant i heterogènia. S’hi projectaran dotze pel·lícules de mitjana o llarga durada i onze més de curtes, dins la subsecció “Històries del Vi, i procedents de 15 països diferents”. Així mateix, hi haurà una sessió de vídeos promocionals, amb 17 curts més. Val a dir que el 47% dels films que es projectin són d’origen estranger i el 42%, catalans. A més, el Most presenta 16 treballs d’autoria penedesenca. El director del Vinseum, Xavier Fornos, destaca que molts dels films que es projectaran a la secció Collita “afronten problemes socials i mediambientals que afecten també la cultura del vi”.

Entre tots els films destaquen El duelo del vino, de l’argentí Nicolás Carreras, protagonitzat pel convidat estrella del Most 2017, el sommelier uruguaià Charlie Arturaola; el documental britànic Sour Grapes, dels cineastes Jerry Rothwell i Reuben Atlas, sobre el cas de falsificació de vins de luxe descobert el 2012 a Califòrnia; o Saving Wine (Le vin en ebullition), de Philippe Prieto i Samuel Toutain, que parla sobre les mesures que han pres alguns viticultors francesos contra el canvi climàtic. També s’hi podran veure documentals com Bitter Grapes, en què el danès Tom Heinemann investiga el tracte deshumanitzat que es dona als treballadors de la indústria vinícola sud-africana; o La guerre du vin, una pel·lícula del francès Sebastien Le Corre, que analitza la revolta dels agricultors que el 1976 demanaven la regulació del mercat del vi a Europa, i que va deixar un mort per afusellament. Un jurat format per Judith Colell, Imma Merino, Damià Serrano, Ruth Troyano i Anna Vicens s’encarregarà de determinar els guanyadors dels set premis de la secció.

A la competició de curtmetratges, hi concorren 22 dels 296 treballs d’arreu del món que s’hi van presentar, més quatre provinents del país convidat. Es podran veure en tres sessions diferents i podran ser valorats tant pel públic com pel jurat format per Anna Barrachina, Alfons Gorina i Sergio Morera. S’hi veuran treballs de cineastes consolidats com Clara Roquet (Les bones nenes), Javier Fesser (17 años juntos) o Jon Garaño i Jose Mari Goneaga (Renovable), que competiran amb peces de joves valors del cinema espanyol.

El Most fa una aposta aquest any per tenir cada any un país convidat. I el primer serà l’Uruguai, que portarà a Vilafranca la projecció de la pel·lícula El duelo del vino, de Nicolás Carreras, protagonitzada per Charlie Arturaola i presentada per ell mateix. Arturaola també serà protagonista d’un tast de vins de l’Uruguai i de la presentació del projecte de cooperació Penedès-Uruguai, amb posterior “asado” popular a la plaça Jaume I de Vilafranca. A més, com s’ha dit, es projectaran quatre curts de l’Uruguai, fora de concurs.

Altres activitats destacades d’aquest setè Most són la performance” de dansa, música i pintura Cultivare, de Domènech Vidal, per elaborar les etiquetes d’aquest vi; la sessió de curtmetratges infantils Mini Most, en col·laboració amb el festival Filmets de Badalona; diverses sessions de Most a les Escoles; la descentralització de projeccions –gratuïtes– en locals de diversos municipis de la comarca (Vilafranca, Torrelavit, Avinyó Nou i Moja) o en onze caves i cellers (Sant Sadurní, Sant Pau d’Ordal, Vilobí, els Casots, Avinyonet i Sant Miquel d’Olèrdola) combinats amb activitats enoturístiques com visites, maridatges, etc.; els tastos de vins i caves; i el Menú Most que ofereixen diversos restaurants de la comarca, entre altres. A més, després de les projeccions, se servirà una copa de vi als assistents, sovint maridada amb formatges.

Des de divendres de la setmana passada i fins al 14 de gener es pot visitar a la capella del Vinseum, de Vilafranca, l’exposició 40 hectàrees. La terra i el pagès, del realitzador vilafranquí Pep Puig. S’hi projecten una sèrie d’imatges seleccionades d’entre les entrevistes en profunditat realitzades al llarg dels darrers quinze anys a set pagesos penedesencs, i que són la base d’un projecte audiovisual molt més ambiciós, que vol ser una reflexió coral sobre present i passat de l’ofici de pagès, sobre la relació de la pagesia amb la vinya i el món.

“Quasi tot està inventat i de fa més de cent anys”

El dia 12 rebràs el Premi Most, durant la gala de clausura del Festival Internacional de Cinema del Vi i el Cava. Quina sensació et deixa aquest guardó?

Em fa molta il·lusió perquè ja havia estat al festival, l’any que li van donar a la Mercè Sampietro, i em va sorprendre agradablement. A més, també li donen al Francesc Orella.

Quin recorregut li veus a un festival sectorial, que no es fa en una ciutat gran, però ambiciós, amb estrenes i moltes pel·lícules de qualitat?

Com que veig que al festival es fan estrenes, tenen el valor d’anticipar novetats als espectadors de Vilafranca. Però més enllà de la comarca, veig difícil que pugui tenir una gran repercussió, tot i que es fan moltes activitats.

Per al cinèfil, deu ser difícil poder gaudir amb el format dels grans festivals, on es poden veure moltes pel·lícules en pocs dies…

Recordo fa anys que anava a Canes i podia visionar 60 pel·lícules en deu dies. Es crea una saturació, fins i tot una confusió considerable: no saps si la pel·lícula que has vist a 2/4 de 9 té el mateix protagonista que la de les 6 de la tarda. Quan tens 30 anys ho paeixes tot, però t’adones que com a màxim el 50% de pel·lícules tenen algun interès i has de triar molt el gra de la palla.

Tu vas fer entrar el cinema a moltes llars gràcies al programa Cinema 3. Desapareix aquest programa i és un desert. Per què no tenen cabuda a la televisió aquest tipus de programes, asserenats, de llarga durada?

Els últims temps de Cinema 3 estava en unes franges horàries que ja es veia que l’interès que hi tenia TV3 era relatiu. I vaig decidir parar. Res no és etern. Després, aquelles píndoles culturals es van acabar al juny i semblava que al setembre es reiniciarien, però amb l’activitat política de l’octubre tot ha quedat parat. Ara l’oferta d’informació cinematogràfica és nul·la, només La 2 fa un programa. Quan es va inventar el Tria33, un dia a la setmana parlàvem de cine. Era com una mena de seqüela del Cinema 3 sense nom, amb un parell de reportatges ben fets, la cartellera i una tria molt personal.

Vas crear un estil molt personal de difondre informació cinematogràfica, amb un llenguatge planer i un equilibri que el podia fer atractiu al públic general i també als cinèfils.

Cinema 3 era un programa de divulgació, sense grans pretensions crítiques i culturals. Intentava posar una mica d’ironia, les entrevistes mirava que fossin més converses, però no m’adonava d’aquesta idea de proximitat, i de fet, la gent abans no et deia ni ase ni bèstia. Després, des que ja no surto, la gent sí que m’ho diu: “ho trobem a faltar”.

Queda molt lluny aquell antic ritual d’anar al cinema els diumenges a la tarda, que entraves a les 4, fessin el que fessin, i en sorties a les 9, havent vist dues pel·lícules?

Ha canviat tant la manera d’anar al cine. Si hi vas un dimarts a la tarda, pots trobar quatre persones, o jo sol en una multisala. El que veig més problemàtic és l’exhibició cinematogràfica.

El fenomen Netflix, internet…, què en penses d’aquest nou paradigma de mirar cinema?

I la pirateria. El futur dels espectadors és aquelles senyores grans que van al cine en equip, cinc o sis, i són fidels a un tipus de cinema… més burgès.

Això és pa per a avui, gana per a demà.

El futur són els grans espectacles i pel·lícules que van dirigides a un públic molt concret, com el que va a veure cinema asiàtic, o el cinema “de tietes”, que té una certa preponderància. El que ha desaparegut de les sales i no té cap sentit és aquella pel·lícula que pots trobar a Antena 3.

Aquesta nova manera de veure cine, afecta la manera de fer cine?

Crec que la immensa majoria de produccions són seqüeles o remakes que saben que tenen un públic garantit, perquè el cinema és una indústria i molts productors arrisquen molt poc, ara. El cine social, amb profunditat psicològica, ha passat a la història, amb algunes excepcions de cinema europeu. Hi ha un esgotament d’idees. Per exemple, al cinema espanyol, o al català, o a l’italià, zero pel·lícules reflecteixen la vida quotidiana. El seu interès ha desaparegut, si no és per a un consum interior.

Hi ha defensors i detractors de la versió original subtitulada (VOS).

A Barcelona i a Madrid hi ha una gran oferta, amb dues vessants: les sales que fan cine amb VOS i les que tenen la versió doblada i l’original. Que s’ha de llegir? Si no en saps, fes-t’ho mirar. Però jo no soc un fanàtic de la versió original. Si vaig a veure una comèdia americana en VOS, et pots perdre alguns gags.

Com veus les noves generacions de crítics de cine?

Hi ha de tot. A les revistes especialitzades hi ha crítiques llarguíssimes i denses que analitzen bastant bé, però acabes no sabent si és recomanable o no. I la crítica diària no té cap mena de pes específic. Hi ha qui es refia de si posen 3 o 4 estrelles, que és molt simple i superficial.

Com t’agrada una crítica cinematogràfica, a tu?

Detesto el periodista estrella, que pontifica les coses. Cal tenir una visió subjectiva de les coses però no fer que es contagiï al lector. M’estimo més comentaris orientatius.

Als anys 90 tu transmeties la teva passió pel cinema clàssic, dels 50 i els 60, que s’havia de redescobrir.

Els referents són inevitables. Tenia força cura, quan feia una necrològica d’un actor, actriu o director, de fer veure la importància que tenia entrevistant el màxim de persones que el  coneixien i tractant les seves principals pel·lícules. Recordo que al principi de TV3 es feien clàssics en blanc i negre i subtitulats a la 1 de la matinada, que enriquien molt el coneixement de la gent. Que tenien una audiència mínima? També en té el jazz, per exemple. També quan es moria algun actor, actriu o director de seguida es feia un cicle. Ara hi ha un menyspreu… Has d’anar a la Filmoteca per recuperar coses interessants.

Com afecta l’ofici de periodista cinematogràfic el fet que qualsevol persona pugui obrir un blog i fer crítica?

Internet té un pes específic perquè hi ha gent que es mira les webs i n’hi ha que se’n refien. A molts diaris nord-americans es va substituir la figura del crític per estalviar-se pagar-li i perquè preferien fer un resum de què opinaven els lectors, i feien un capmàs orientatiu en què l’especialista quedava al marge. Ara, quan una pel·lícula té una unanimitat negativa, es pot arribar a agrair.

Una pel·lícula

Lumière! L’aventure commence!, la recopilació de 105 curtmetratges que van fer els germans Lumière i els seus càmeres entre 1899 i 1905, amb imatges com la sortida
dels obrers de la fàbrica, que demostra com era una època i que moltes idees de cine ja eren allà, des d’un gag, un documental dramàtic. Et dona perfectament la lliçó que quasi tot està inventat i de fa més de cent anys.

Una pel·lícula clàssica

Rocco i els seus germans, de Visconti, que era un retrat de la Itàlia dels anys 50 i el sentit del drama de Visconti era impressionant.

Un actor

Alec Guinness, des d’El pont sobre el riu Kwai. Un actor camaleònic, sempre convincent.

Una actriu

Rosalind Russell, una actriu de comèdia fantàstica, de la gran època del cine americà, amb gran sentit de la ironia. També Anna Magnani, que era més visceral, espontània, amb pel·lícules com Mamma Roma o Roma città aperta.

Un director

Hitchcock, perquè tu fas zàping a la televisió, hi ha 50 pel·lícules, fan una de Hitchcock que has vist 50 vegades i t’hi quedes. Té tal riquesa de personatges, de petits trucs que et saben enganxar. Hitchcock ha estat la persona que tenia més sentit del cine.

Una sala

El Windsor Palace, de Barcelona, era el cine de més luxe i va tenir una vida exacta de 25 anys, de 1946 fins a 1971, a la Diagonal amb Via Augusta. Era el cine de les grans pel·lícules de la Metro, de les grans pel·lícules espanyoles, el cine de la meva infantesa, de l’adolescència i t’hi trobaves en un altre món.

Un festival

Un festival on m’he sentit molt còmode i m’han tractat molt bé és Berlín, perquè a Canes, tot i que és la programació estrella de l’any, és monstruosa la gran quantitat de gent que hi va i tantes aglomeracions creen incomoditat. També Sant Sebastià és molt més racional i coherent.