La testosterona futbolera està d’enhorabona, perquè a partir d’aquest diumenge i per espai d’un mes es podrà escarxofar davant la pantalla del televisor per gaudir d’un espectacle de primera índole, com és el mundial de futbol. Les cròniques dels partits inundaran els diaris esportius –i també els generalistes– per donar a conèixer les genialitats dels jugadors amb la pilota als peus, les decepcions, les sorpreses i tutti quanti. I quedarà en segon terme una realitat paral·lela, sense tant de glamur, com és la contribució general a blanquejar la imatge d’una dictadura repressora a ultrança, on els seus ciutadans no tenen cap mena de dret, i les dones encara menys.
Sí, Qatar és un règim dictatorial que fa servir els seus petrodòlars per tapar les seves misèries i donar una imatge de modernitat irreal. Un país on la dona està al servei de l’home; on els estrangers –el 90% de la població– han hagut de treballar 14 hores al dia, sota un sol infernal, amb la conseqüència de milers de defuncions, per construir uns estadis de futbol que són la repera, amb aire condicionat i tot, al mig del desert, i que un cop passat aquest mes es convertiran en monuments al despropòsit, abandonats al mig del no-res. Ja hauran fet la seva funció, ja se’ls pot menjar el desert. Un país sense llibertat d’expressió, on els enviats especials no podran parlar d’altra cosa que de futbol, perquè els hi han pres el número i els enviarien cap a casa més de pressa que corrents. Un país que va obtenir l’organització del mundial comprant el jurat d’aquest negoci privat que és la FIFA, com no pot ser d’altra manera. I per què han de servir, sinó, els seus diners?
És lògic que, més enllà de sentiments profundament patriòtics, els futbolistes tinguin ganes de ser en aquest aparador mundial que només es dona cada quatre anys i que, si ho fan una mica bé, els pot reportar uns contractes –en clubs i publicitaris– gens menyspreables. I que tinguin el reconeixement de tot el sector, jugadors, entrenadors, clubs i afeccionats. Però també és una llàstima que tots acceptin amb indiferència de participar en aquesta operació de blanqueig, i que no surti ni una sola veu crítica. L’entrenador espanyol, quan l’hi han preguntat, no en vol parlar. El del Barça, com que el van tractar com un rei, tampoc. El mateix club blaugrana va portar el nom de Qatar a la samarreta durant anys. Res es resisteix al poder dels diners. Visca el Mundial!
