Les festes de Nadal (enteses com tot el període festiu entre Nadal i Reis, incloent-hi Cap d’Any) se celebren de manera diferent a tot el món. Dediquem el Tema de la Setmana d’aquest Nadal a explicar alguns dels costums i tradicions d’aquestes dates en llocs com Nicaragua, Xile, Austràlia, l’Iran i Ucraïna, entre altres, i ho fem donant veu a persones residents a les nostres comarques i que són oriündes d’aquells països. Ho poden narrar, doncs, en primera persona. Veurem que hi ha tradicions que són ben diferents de les nostres, i n’hi ha que no ho són tant, o que tenen les mateixes arrels.
El tronc de Sant Silvestre francès, amb el mateix origen que el nostre tió
Fabien Lafourcade, natural de Lacq Audéjos (França)
Les festes de Nadal, a França, tenen una certa similitud amb les nostres. Celebren Nadal, celebren el Cap d’Any, però no fan Reis, i entre les seves menges tradicionals n’hi ha una que recorda molt el tió, i que pot tenir els mateixos orígens. Ho explica el quintinenc Fabien Lafourcade, natural de Lacq, un petit poble del Pirineu atlàntic: “Hi ha un pastís que es menja com a postres de la nit de Nadal i que tinc entès que té el mateix origen tradicional que el del tió”. Es refereix al tronc de Sant Silvestre (bûche de Noël), una mena de braç de gitano, cremós, amb xocolata.
El tronc de Sant Silvestre és unes postres nadalenques d’origen francès, de finals del segle XIX, creat per rememorar la llegenda segons la qual, al segle XII, hi havia un impost consistent en l’obligació de portar un tió per Nadal a la casa del senyor feudal, al mateix temps que també feien el seu propi tió, el decoraven, i el llançaven al foc, alhora que cantaven nadales.
El bûche de Noël es menja per Nadal (el dia 24 al vespre a casa d’un familiar, el 25 al migdia a casa d’un altre), que se celebra estrictament en família, i després d’un àpat en què és tradició, almenys a la zona de Lacq, de menjar ànec, ja sigui confitat, en forma de foie gras, etc. I és així perquè en aquella regió era típica la cria d’ànecs.
Els regals a la mainada els deixa el Pare Noel, que “passa per sorpresa en algun moment de la nit i deixa els regals perquè l’endemà, quan es lleven, els trobin”, diu el Fabien. També és habitual a les ciutats grans que el Pare Noel sigui present uns quants dies abans en centres comercials, però com els Reis aquí, quan arriba a les cases no els veuen. Es pensa que entra per la xemeneia.
A França no se celebra ni Sant Esteve ni Reis. Sí que fan una celebració de Cap d’Any, que és molt equiparable a la nostra. Esperen amb candeletes les campanades (tal vegada seguint-les per la televisió), reunits amb amics o en família, sense la ingesta dels 12 grans de raïm ni res que s’hi assembli, i en entrar a l’any nou destapen les ampolles… de xampany.
Un Nadal sense llum, ni aigua, ni calefacció a Ucraïna
Anna Kuznetsova, natural de Khàrkiv (Ucraïna)
Les d’aquest 2022/23 seran unes festes nadalenques molt diferents de les habituals a Ucraïna. El context bèl·lic ho condiciona tot. L’Anna Kuznetsova, vendrellenca, encara recorda que l’any passat hi va fer una escapada d’uns quants dies. La guerra encara no havia començat. A més, va aconseguir que la seva mare vingués al Vendrell fugint de les bombes, però “tant que va costar” i el 2 de setembre va decidir tornar.
En plena guerra contra Rússia, poc Nadal s’hi celebrarà enguany. “Sense llum, sense aigua, sense calefacció… la meva mare té dues hores de llum, quatre hores sense; o un dia sencer sense llum, sempre amb acumuladors. I al carrer, a les 4 de la tarda ja tenen una foscor total, no hi ha fanals, i tothom que ha d’anar pel carrer va amb la llanterna del mòbil per il·luminar el camí cap a casa”.
L‘arbre de Nadal, al metro
El que sí que funciona és el metro, i és a dins d’una estació de metro on han posat l’arbre de Nadal que normalment és a la plaça principal de Khàrkiv. “Per si hi ha un bombardeig”, diu l’Anna. La conversa amb ella la torna de seguida a la guerra: “el metro funciona, però si es queda sense llum, o una estació està tancada perquè hi ha un bombardeig, la gent surt del vagó i segueix la via fins a la següent estació”.
En qualsevol cas, i remetent als seus records d’infància, el dia de festa grossa a Ucraïna no és Nadal, sinó Cap d’Any. “Es fan focs artificials, hi ha un arbre de Nadal molt gran i una festa molt gran a la plaça principal, amb el Pare Noel, gent ballant, música, llums, un mercat de Nadal amb moltes parades, es venen creps amb qualsevol farciment (de formatge fresc, de mel…), hi ha una pista de patinatge sobre gel… i també hi ha unes begudes típiques com la xocolata calenta i una beguda de vi amb canyella, sucre i molt calenta”. A més, l’endemà al matí, 1 de gener, quan els infants es lleven, corren a buscar els regals que els hagi deixat el Pare Noel a sota l’arbre de Nadal que tinguin a casa.
L’Anna Kuznetsova també explica que la festa de Nadal, la del 25 de desembre, com a tal no existeix a Ucraïna, i que la fan el dia 6 de gener a la nit o durant el matí del 7 de gener. Però és una festa de menys volada que la de Cap d’Any: es fa un sopar festiu, amb ambient familiar i sense regals. És tradició que “els nens, durant el matí del dia 6, visiten la casa els seus padrins, acompanyats dels pares, i els porten un plat típic cuinat amb cereals, i és molt dolç, amb fruita seca, raïm, nous, que es diu kutya”, i que es mengen tots plegats durant la primera meitat del dia, ja sigui com a esmorzar, a mig matí o per dinar, segons l’hora en què s’hi vagi. També és possible que el padrí o la padrina, a canvi, els ofereixi algun regal. I els infants canten uns rodolins (els kolyadki) demanant regals, o una moneda, o algun dolç.
També dins el calendari ortodox és important la data del 18 de desembre, Sant Nicolau. Aquella nit, Sant Nicolau deixa petits regals dins d’un mitjó, que els infants descobreixen l’endemà quan es lleven.
La celebració del Nadal a Ucraïna, el 24 de desembre o el 7 de gener
Iryna Znachenko, natural de Kherson (Ucraïna)
A Ucraïna, la data tradicional de celebració del Nadal no és la nit del 24 de desembre, sinó la del 7 de gener, que és quan l’església ortodoxa commemora el naixement de Jesús. Però això, aquest any, està començant a canviar. El motiu: la guerra amb Rússia, que ho canvia tot. “La data tradicional de celebració del Nadal és la nit del 6 al 7 de gener, però ara, per la guerra, està començant a canviar i n’hi ha que ho celebraran el dia 24 de desembre, perquè veuen el dia 7 com una cosa russa”. Així ho explica la vendrellenca Iryna Znachenko, que va néixer i passar la seva infància a Ucraïna, concretament a la ciutat de Kherson, que afegeix que “la gent no vol saber res amb els russos” i per això hi ha aquesta migració cap al dia 24. També diu que n’hi ha que mantenen la data i fins i tot n’hi haurà que ho celebraran tots dos dies.
Nadal, però, no és un dia de regals, encara que algun pugui caure. Es reuneix tota la família al voltant d’una taula, “i hi havia la tradició que els afillats porten els plats típics a les padrines, i les padrines els fan algun regal”. Amb tot, la nit dels regals és la de Cap d’Any, el 31 de desembre, quan apareix el Pare Noel i deixa els regals sota l’arbre, “i després anàvem a casa l’àvia i havia deixat el regal penjat a la finestra”. I és que aquesta, la nit de Cap d’Any, és el dia de festa grossa a Ucraïna, quan a banda dels regals, també hi ha les trobades amb els amics i amigues.
Quant al sopar de Nadal típic, consisteix en dotze plats diferents, entre els quals no pot faltar la kytia (un plat dolç a base de blat, llavors de rosella, mel, nous i poma), uzvar (una beguda que es fa a base de fruita dissecada), golubci (elaborat amb fulles de col, arròs, carn i bolets), varenyki (una mena d’empanades amb patata, encara que també es poden fer dolces, amb una fruita semblant a la cirera), peix al forn o en salsa.
També són típics d’Ucraïna els koliadky, en què els joves es vestien amb roba típica del país i anaven per les cases a cantar, talment com aquí les caramelles de Pasqua, i rebien dolços a canvi.
La Iryna explica que “tot això s’ha continuat mantenint” i paradoxalment, “amb la guerra s’ha reforçat encara més. Per això, molts ho celebren el dia 25, com aquí, per no tenir res a veure amb l’església ortodoxa russa, que obertament dona suport a la guerra a Ucraïna”.
Per Nadal, el Viejo Pascuero entra a les cases de Xile
Karen Valdebenito, natural d’Antofagasta (Xile)
La Karen Valdebenito és vilafranquina, però també xilena, i va viure molts anys de la seva joventut al Brasil. Pot parlar, doncs, de les celebracions de les festes de Nadal a tres països i copsar-ne les diferències: “la primera diferència pels que venim de l’hemisferi sud és el clima”. No és un tema menor. Mentre que a l’hemisferi nord tenim l’hivern, a l’hemisferi austral el Nadal se celebra en ple estiu. I ella, que procedeix de la ciutat d’Antofagasta, al nord de Xile i a tan sols 28 quilòmetres del tròpic de Capricorn, ho nota encara més.
A Xile, la gran celebració d’aquestes festes és la nit de Nadal, quan es reuneixen les famílies amb tota la seva extensió i fan uns àpats d’upa. Pares, mares, tiets, tietes, àvies, avis, nets, netes, cosins, cosines…, s’hi reuneix tothom qui pot i fan festa tota la nit, primer amb el plat a taula i després amb ball i beguda generosa. El sopar constarà, entre altres, d’asado de bou, gall dindi i pan de Pasqua, que és “la versió llatinoamericana del panettone, que inclou pa amb fruita deshidratada, amb nous, panses, ametlles… Les matriarques es passen dies preparant-lo”. Serà un menjar “abundant, molt exagerat: si tens 20 convidats, potser es fa menjar per a 50 persones”, recorda la Karen.
Aquella mateixa nit, per la casa també apareix el Viejo Pascuero, que és el nom que donen al Pare Noel. “Quan érem petits, després de sopar sortíem al carrer i anàvem a fer un tomb, i quan tornàvem, després de les 12 de la nit, el Viejo Pascuero havia deixat els regals sota l’arbre”. Un personatge que pot representar algú mateix de la família, disfressat, o bé algú contractat i disfressat de Pare Noel.
Efectivament, a Xile també tenen arbre de Nadal, però en cap cas serà un avet: a Xile no n’hi ha. És un pi (engalanat, amb llumetes, etc.), i sol ser de plàstic, ja que “al nord de Xile no hi ha pins, només n’hi ha al sud: com que és un clima desèrtic, l’aigua és molt cara, està en mans privades i a ningú li passa pel cap de tenir un arbre natural”, explica la Karen.
Quan la canalla ja s’ha fet gran, la mecànica varia una mica: els dies previs a Nadal, van apareixent regals sota l’arbre, que ningú sap qui els ha deixat ni per a qui són, van veient com el pi es va omplint, però no hi tindran accés fins a la nit del 24 de desembre.
I el dia de Nadal? Doncs, ben poca cosa. La Karen Valdebenito explica que es mengen les sobres del dia anterior, “és com el ressopó de la nit de Nadal”, segurament amb tota la família que s’hi haurà quedat a dormir.
Crema de ninots per Cap d’Any
Per Cap d’Any, a Xile també es fa un sopar copiós, amb molta carn (l’asado i el gall dindi no hi poden faltar mai) cuita en barbacoa i amb peces ben grosses, i també és tradició que la gent surti al carrer i cremi uns ninots que hauran fet amb fustes velles, roba i altres elements que s’haurien llençat, i que estan a mig camí entre les nostres fogueres de Sant Joan i les falles valencianes però menys sofisticades. Les fogueres es fan al mig del carrer, a les cantonades, i són molt espontànies: qualsevol persona pot començar a apilar andròmines i qualsevol persona pot afegir-s’hi de manera espontània.
Si de petita la Karen Valdebenito va viure a Xile, de jove ho va fer al Brasil, on el Cap d’Any se celebra especialment a la platja: “la gent va molt a la platja, sobretot la gent de l’interior, que pot fer 200 o 300 quilòmetres per celebrar-ho, si no tenen una casa la lloguen, i és com per Sant Joan, que hi ha focs artificials i hi ha la tradició de saltar set onades perquè diuen que porta sort”. Explica que les platges de tot el litoral brasiler s’omplen a més no poder, amb tothom vestit de blanc, i s’hi consumeixen en una nit moltes ampolles d’escumosos. Cap d’Any és també festa grossa al Brasil.
La benvinguda de Nadal més acolorida des de Colòmbia
Joan Sebastian Roldan, natural de Santa Marta (Colòmbia)
El Joan Roldan és colombià i aquest serà el segon Nadal que passarà a Vilanova i la Geltrú, ciutat que l’acull des del 2020. A Colòmbia el tret de sortida al Nadal se celebra la matinada del 8 de desembre amb el dia de “las velitas”. Aquesta festivitat té el seu origen en la commemoració del dogma de la Immaculada Concepció, de tradició catòlica: les famílies colombianes es reuneixen amb la finalitat que entrin les benediccions de la verge en un ambient tot il·luminat i ple de colors. Les espelmes són de tots els colors i es col·loquen tant a l’interior de les cases com als carrers. En cada espelma encesa es guarden desitjos i la benvinguda al Nadal, “és una cosa molt particular, ja et pots imaginar, totes les cases amb les espelmes, és superacolorit”, destaca, alegre, en Joan.
Una altra tradició colombiana són les “Novenas del Aguinaldo”, un costum catòlic que va més enllà d’orar a casa. Es resa durant 9 dies des del 16 fins al 24 de desembre, rememorant els mesos previs al naixement de Jesús i acabant amb la seva arribada al pessebre de Betlem. La “Novena del Aguinaldo” s’ha convertit en un esdeveniment social, en el qual, al voltant de l’oració, es reuneixen els membres de la família, els amics o els companys de festa, ja sigui a casa, al parc o a la feina. “Tots els nens s’organitzen les seves rutes per assistir al màxim nombre possible de ‘novenas’, és molt divertit perquè has d’organitzar-te durant les nou nits que hi ha abans de Nadal i anar cada dia a les cases, allà et reben amb el pessebre, fan oracions i es canta. A més, et donen dolços per menjar i el dia 24 hi ha regals per a tots els assistents”. Es tracta d’un moment molt important en la tradició de Nadal a Colòmbia, en què tota la família s’implica per fer pessebres, en molts casos ben grans, “òbviament, sempre tractes d’anar a les cases de les famílies més acomodades perquè és on hi ha més bons regals”, acaba confessant en Joan.
Un Sant Joan el 24 de desembre, amb fogueres i petards
Kenia Amador natural de Ciudad Sandino (Nicaragua)
La Kenia Amador va néixer a Ciudad Sandino, un municipi a tocar de Managua, a Nicaragua. Hi va viure fins fa 22 anys, quan va arribar al Penedès. Allà estava estudiant Periodisme quan una família de les Cabanyes emparentada amb un cosí seu li va proposar venir un any a Catalunya per ajudar-los. “Tenia 20 anys, era jove i em va semblar una bona oportunitat per conèixer món i viure noves experiències”, diu. Va venir amb un visat per un any, però passat aquest temps va decidir allargar l’estada: “em vaig animar a estudiar un grau superior d’informàtica, després vaig conèixer al Dani, el meu marit, i ja em vaig quedar”, explica.
Diu que el primer Nadal que va viure aquí el va trobar trist: “A Nicaragua el Nadal es viu al carrer, ens ajuntem molta gent, sortim i tirem petards. Com que estava enyorada, pensava que em semblava estrany i trist veure tothom a casa seva, només els llums dels carrers em recordaven el Nadal”. Al seu país d’origen, tal com explica, les festes es concentren únicament en dos dies: el 24 i el 31, i les celebracions d’ambdós són molt similars: “La família es reuneix i es fa un sopar informal. Ens apleguem molta gent i es cuina un arròs típic i un pollastre farcit o al vi, plats molt clàssics de Nadal allà. Després, sortim tots al carrer i sonen nadales per tot arreu perquè allà tothom posa la música forta”. Un cop al carrer, el típic és tirar petards “és com aquí per Sant Joan, però per Nadal”, explica.
La Kenia conta que, sens dubte, el que més la va sorprendre de les tradicions nadalenques catalanes va ser el tió. Ara bé, ràpidament va trobar-hi relació amb un costum nicaragüenc nadalenc: “Com que és un país molt pobre i hi ha nens que no tenen regals, per Nadal algunes associacions, ONG o esglésies fan la ‘piñata de Navidad’, és a dir, omplen de llaminadures alguna figura d’un personatge infantil i els nens i les nenes la piquen fins que fan caure les llaminadures. Quan vaig veure que el tió també es picava, vaig pensar de seguida en la ‘piñata'”.
El dia 31 es fa gairebé el mateix que el 24, hi ha sopar, petards i música, però s’hi afegeix un nou element: “el viejo”. A Nicaragua, comenta la Kenia, és tradició fer un ninot amb roba vella i cremar-lo el dia 31 a les dotze de la nit: “cada casa fa el seu per representar l’any que acaba”, diu.
La tradició de Reis no existeix i és una de les que més li va agradar d’aquí: “em van sorprendre les cavalcades”, comenta. Estar casada amb un noi català fa que hagi adoptat molts dels costums d’aquí; no obstant això, la tradició del sopar del dia 24 la manté: “Com que la meva germana també viu aquí, ens reunim amb la seva família, cuinem menjar típic de Nicaragua i sopem tots plegats. Això sí, hem incorporat el tió!”, comenta.
La Kenia, amb la seva família, ha viatjat en diverses ocasions a Nicaragua per Nadal perquè “Ara les temperatures baixen una mica i, tot i que fa calor, és una bona època per anar-hi. Als nostres fills els agrada anar-hi perquè això d’estar desperts fins tan tard, al carrer i tirant petards, els encanta”, explica.
50 quilos de porc i molta disbauxa cubana
Misleidy Requena natural de Camagüey (Cuba)
A Cuba la Nit de Nadal i de Cap d’Any es prepara un plat especial que és impossible que falti, el porc. I no es tracta d’un porc qualsevol, a taula no pot faltar un porc de 50 quilos. La Misleidy Requena fa tres anys i mig que viu a Vilafranca, però va néixer a Camagüey, una ciutat del centre-est de Cuba. Amb ella descobrim el menú que protagonitza els dies 24 i 31 de desembre. “Preparem un porc sencer de 50 quilos, el col·loquem en una vara de ferro i el clavem perquè entri per la boca, surti per les natges i cosim la panxa, després deixem que es vagi coent a la brasa durant 6 i 7 hores aproximadament”. Tradicionalment, són els homes els que s’encarreguen d’anar pujant i baixant el porc perquè es vagi fent a poc a poc. “La brasa que es fa servir és un carbó especial cubà, el marabú. Per complementar el porc a la brasa, a Cuba també són típics per Nadal plats com la iuca amb mojo, el congris, que és arròs amb fesols i amanida mixta amb productes de temporada. Com a curiositat, el porc que es cuina el dia 31 a la nit no acaba de fer-se del tot fins passada la mitjanit, d’aquesta forma l’últim sopar de l’any es converteix en el primer àpat de l’any. “Aquí ens és molt difícil cuinar un porc sencer, no tenim espai al nostre pis, i els porcs petits no ens els mengem, així que el que fem és menjar només la cuixa del porc”, explica Misleidy.
A Cuba, el Nadal manté un esperit de molta disbauxa, segons detalla la Misleidy: “ballem moltíssim i amb la música molt alta fins a l’endemà al matí”, a més, no només es reuneix la família, sinó que sempre acaben unint-se a la festa amics i amigues de la família, fent d’aquestes trobades nadalenques una “gran festa cubana”. Un altre fet curiós i destacable de com se celebra el Nadal a Cuba és que el primer dia de l’any, els cubans i les cubanes estrenen roba i sabates, per començar així el nou any amb noves històries per estrenar.
Una barbacoa per dinar i gambes a totes les taules
Damien McMullen, natural d’Adelaida (Austràlia)
“Quan veig veure que hi havia un tronc que cagava regals i que una figureta típica del pessebre era un senyor amb barretina fent caca, vaig pensar… caram els catalans!”, explica divertit el Damien McMullen, un australià natural d’Adelaida i establert a Sant Sadurní d’Anoia des del 2009.
Va arribar al nostre país “per amor, jo havia marxat d’Austràlia per veure món i estava a Cork (Irlanda) quan vaig conèixer la Georgina”. I al costat d’ella, que és de Sant Sadurní, va arribar al Penedès. Ara tenen tres fills i fa anys que el Damien va obrir una acadèmia d’anglès a la capital del cava.
Sens dubte, el tió és el que més li va cridar l’atenció del Nadal aquí, però també la quantitat de dies que es festegen, el menjar típic associat i les activitats que s’organitzen per aquestes dates: “A Austràlia només celebrem el dia 25 i el dia 31. Aquí, almenys en el cas de la família de la meva dona, ens trobem tota la família el 25, el 26, l’1 i el 6, es menja moltíssim, hi ha molts plats i postres típiques que allà no hi són. A més hi ha fires de Santa Llúcia i pessebres vivents per tot arreu. Això em va sorprendre molt!”, exclama. I és que el Nadal a l’altra punta del món es concentra en dos dies i coincideix de ple amb les vacances d’estiu. “El dia 25 es va a la piscina, es fan coses d’estiu i es dina amb tota la família. Són trobades molt més nombroses que les d’aquí perquè allà les famílies són més àmplies, tenir tres fills no és ser família nombrosa a Austràlia”, comenta en Damien, alhora que indica que ell té cinc germans. “Al dinar del dia 25 no hi falten gambes, és molt típic menjar-ne aquest dia a totes les cases, però a partir d’aquí cadascú fa una mica el que coneix. Molta gent fa barbacoes a fora el pati, altres fan roastbeef…, depèn molt de l’origen de la gent. Austràlia és un país relativament jove i de tradicions no n’hi ha gaires de pròpies”, explica.
El que sí que fa tothom abans de dinar és llençar els crackers, un obsequi també molt popular a Gran Bretanya. “És una mena de cilindre de paper que s’omple amb alguns caramels, un poema o un acudit i algun regalet petit. El cracker es llença i l’han d’agafar i estirar entre dues persones, la que es queda el tros més gran és la que té els regalets”. Aquest any el Damien diu content que tindrà crackers per repartir a tota la seva família, ja que una alumna seva ha estat a Austràlia i n’hi ha portat. Una altra tradició que aquest australià intenta seguir a Catalunya és decorar la casa per Nadal. “A Austràlia tothom decora molt les cases, per dins i sobretot per fora, amb molts llums. El dia 24 a la nit la gent surt a passejar per veure les cases del barri. Jo aquí decoro més a dins que a fora, però a mesura que els meus fills van creixent és un dels costums que anem implantant”. La nit del 24 al 25 també Santa Klaus visita les cases, “els nens li deixen llet i galetes per a ell i pastanagues i aigua per als rens, i l’endemà al matí es troben els regals”.
A Austràlia sempre són els primers habitants del planeta a rebre l’any nou. En Damien explica que la tradició per a l’últim dia de l’any és fer el “countdown” (compte enrere) amb els amics i la família i després anar a la platja a celebrar-ho plegats.
L’últim Nadal que el Damien i la seva família van celebrar al seu país d’origen va ser el del 2018. “Per viatjar fins a l’altra punta del món –indica– calen dies i amb les tres setmanes de festa que hi ha aquí, no n’hi ha prou”. A Austràlia ell té tota la seva família “som sis germans, ja he dit que allà les famílies són grans”, exclama. Per tant, quan els va a visitar ho fa normalment a l’agost, que és quan més dies té i coincideix que allà és hivern.
