Nadal amb noms propis

A Catalunya és tradició fer cagar el tió. Aquesta festa familiar destinada als infants se celebra la nit de la vigília de Nadal o el mateix dia 25, abans o després de l’àpat familiar. Es tracta d’una tradició amb segles d’història, inicialment relacionada amb la natura, la fertilitat i el solstici d’hivern. El ritual comença el dia de la Puríssima (8 de desembre) o per Santa Llúcia (13 de desembre), quan es va a cercar el tió al bosc. En algunes llars també arriba per sorpresa un dia qualsevol, provocant l’admiració i l’alegria dels més petits que obren la porta quan senten sonar el timbre.

A partir d’aquell dia, la mainada té cura d’aquest tronc. Li dóna menjar i beure cada nit i el tapa amb una manta perquè no passi fred. Es diu que com més menjar se li dóna més regals rajarà. La cerimònia pròpiament dita de fer cagar el tió (amb un pal o bastó), s’acompanya d’una cançó de la qual existeixen nombroses versions. En alguns indrets, la canalla és prèviament traslladada a una habitació a part durant uns moments on se’ls entreté de diverses maneres (resant, cantant nadales…). Tanta és l’emoció per saber què els ha deixat el tió que molts, abans d’acabar, ja pregunten ansiosos “Ja ha cagat el tió?”.

El ritual es pot repetir tantes vegades com es vulgui fins que el tió ja no té res més per deixar. Una última “cagada” especial en què raja una arengada ben salada, alls, una ceba o un tros de carbó fa saber als infants que ja no piquin més, doncs el tió ja no pot donar més de si.

Al País Basc els infants esperen amb expectació l’arribada de l’Olentzero, un simpàtic carboner que el matí del dia de Nadal duu regals a tots els nens. Segons la llegenda, l’origen de la qual se situa a la zona de Lesaka, l’Olentzero es dedica a fabricar carbó vegetal al bosc, on viu aïllat de la societat. Li agrada molt menjar i beure bé i cada hivern baixa de les muntanyes als pobles. És un home gras, amb la cara tacada de carbó, porta txapela i pipa i va carregat amb un sac ple de regals. És costum que els més petits li escriguin una carta demanant-li què volen per Nadal.

Tot i que l’Olentzero és el que gaudeix de major arrelament, existeixen personatges similars a altres zones del nord de la península. A l’interior rural gallec hi ha l’Apalpador o Pandigueiro, un carboner gegant que viu a les muntanyes de l’est de Galícia i que cada 25 de desembre a la nit baixa als pobles a tocar la panxa dels nens per veure si han menjat prou durant l’any i els deixa un grapat de castanyes i regals.

A Cantàbria, en canvi, el personatge nadalenc per excel·lència és l’Esteru, un llenyataire que també viu als boscos i que es dedica a tallar llenya durant tot l’any excepte els dies de Nadal, durant els quals s’ocupa de fabricar joguines que posteriorment portarà a les llars. L’Esteru és un llenyataire gran i fort, amb boina, pipa i grans barbes, que sempre va acompanyat de la seva destral, el seu bastó i el seu ajudant, El Burru.

A Itàlia, tots els nens esperen impacients la visita de la Befana, una velleta muntada sobre una escombra voladora, que porta un xal negre i cobert de sutge, perquè entra a les cases a través de la xemeneia. Sempre somriu i duu un cistell ple de dolços i regals. Segons explica la llegenda, els tres Reis d’Orient en perdre’s de camí a Betlem per portar els seus presents al nen Jesús van demanar ajuda a una anciana, que els va deixar dormir a casa seva. El matí següent, en agraïment per l’acollida, els tres Reis la van convidar a seguir-los i visitar el nen Jesús. Ella, però, els va dir que estava molt atrafegada. Més tard se’n va penedir, va preparar una cistella plena de dolços i va sortir a buscar-los, però mai els va trobar.

Des d’aleshores, cada 6 de gener va a les cases d’Itàlia donant dolços i regals a tots els infants amb l’esperança que un d’ells sigui el Nen Jesús. La tradició mana que els nens deixin una garrafa petita de vi i un plat amb un mos de menjar, sovint regional o local, per a l’anciana. La Befana se celebra el 6 de gener, durant l’epifania, dia que el cristianisme vincula amb la festa de l’adoració a Jesús dels Tres Reis d’Orient.

A Alemanya, Bèlgica, Àustria, Països Baixos i algunes zones del Flandes francès els nens esperen amb il·lusió l’arribada de Sant Nicolau, un bisbe turc que es va fer popular per la misericòrdia que se li atribueix i que va morir el 6 de desembre del 345. La llegenda n’explica moltes històries: miracles, ajuts als desposseïts i sobretot als nens. Entre les seves grans gestes, destaca la d’un pare que no tenia diners per donar el dot a les seves tres filles i casar-les. Davant la decisió de vendre’n una, el bisbe va passar de nit per casa seva, va obrir la finestra i hi va deixar tres bosses d’or dins les mitges de les noies que penjaven de la xemeneia per assecar-se.

Avui en dia, la nit anterior al 6 de desembre, és tradició deixar les sabates o botes a la xemeneia o davant la porta de casa. L’endemà, els infants no es troben sacs plens d’or, però sí xocolata, dolços, fruites i algun regal. En alguns països com Alemanya i Àustria, Sant Nicolau té un servent demoníac anomenat Krampus, que s’encarrega de fer la feina bruta amenaçant els nens que han estat dolents d’emportar-se’ls. El seu rostre està adornat amb banyes de cabra al front i una cabellera negra. Té el cos atapeït d’un pelatge fosc, una llengua molt llarga i unes potes similars a les d’una cabra. Apareix la nit del 5 de desembre rondant els carrers, fent sonar campanes i cadenes oxidades, per espantar els nens que han estat entremaliats, als quals els hi deixa branques seques.

En algunes parts d’Alemanya, Àustria i Suïssa, on domina la religió protestant, els nens no esperen a Sant Nicolau (el protestantisme no venera els sants) sinó a Christkind, el missatger del Nen Jesús. Sol presentar-se com una imatge divina d’un nen vestit de blanc amb ales d’àngel i una corona, que deixa algun petit present al so d’una campaneta.

La mateixa velleta que arriba a Itàlia visita les cases russes, on rep el nom de Babouschka (àvia en el seu idioma). No obstant això, el Nadal no se celebra el 25 de desembre, sinó tretze dies després, el 7 de gener, la data del naixement de Jesús segons el calendari que segueix l’església ortodoxa, la religió del país.

Aquest dia els nens mengen un menú compost per dotze plats i gaudeixen com mai de la sopa de remolatxa. Ara bé la figura central de les Festes a Rússia és Ded Moroz, que es tradueix com Avi del Fred, i que és una versió del Pare Noel. Arriba el dia de Cap d’Any acompanyat de la seva néta Snegurochka, que és de neu. Vénen des de Sibèria, on viuen, amb un trineu amb tres cavalls blancs, toquen la porta i entren amb un sac ple de regals.

A Islàndia els autèntics protagonistes del Nadal són els tretze Jolásveinar, tretze trols del folklore escandinau. Viuen a la muntanya, són lletjos i fan pudor. Durant les tretze nits anteriors a Nadal col·loquen regals a les sabates o els mitjons que els nens deixen als ampits de les finestres de casa seva.

A partir del 12 de desembre, cada nit un Joásveinar baixa de les muntanyes. Si la quitxalla s’ha portat bé, els deixa regals. I si, en cas contrari, han estat entremaliats, els deixen una patata o algun altre objecte que els recordi que han de comportar-se millor. L’endemà de Nadal, els 13 trols comencen a retornar a les muntanyes, un per un. Així les festes nadalenques duren des del 12 de desembre fins al 6 de gener.

Des de ben petits als nens islandesos se’ls explica la història de Gryla, una ogressa horrible, meitat trol meitat animal, mare dels 13 trols. La tasca de Gryla és la de buscar els nens que han estat dolents abans del Nadal per cuinar-los a la caldera. No obstant això, si els infants se’n penedeixen ha de deixar-los en llibertat.

El Pare Noel o Santa Claus forma part d’un imaginari col·lectiu que transcendeix fronteres. I com totes les llegendes, el seu origen s’explica de més d’una manera. Mentre uns sostenen que es tracta d’un personatge fonamentat en la figura del bisbe turc Sant Nicolau, d’altres defensen que s’origina a partir d’un altre Nicolàs: Nikolaas Joulupukki. Un nen que havia nascut a Lapònia, al nord de Finlàndia, i que va quedar orfe un 6 de desembre. Al poble on vivia van decidir tenir-ne cura d’una manera peculiar: passava un any amb cada família. Estava tan agraït, que tallava joguines de fusta per als altres infants del poble. Ja de gran, va voler continuar la tradició fins que va morir. Un cop mort, els caps de família de la zona van seguir aquest costum durant anys, una pràctica que es va anar estenent a Finlàndia, a la resta de països del nord d’Europa i també a països de l’Europa Occidental com Holanda.

De fet, van ser els holandesos els que van exportar la festa del Sinterklass, com es coneixia al seu país, a Amèrica durant la important onada d’emigracions del segle XVII. Els fills d’aquests immigrants van fundar Nova Amsterdam, que amb els anys es va dir Nova York, i van mantenir la seva tradició.

El 1809 l’escriptor americà Washington Irvin va escriure un llibre en to satíric, Història de Nova York, en què ridiculitzava el Sinterklass, que va batejar com a Santa Claus. Aquest llibre va portar aquesta figura més enllà de la comunitat d’immigrants holandesos. Vint anys més tard, el professor d’estudis bíblics Clement Clarke Moore va publicar un poema de Nadal en el qual especificava els detalls de la història de Santa Claus: era un gnom que la nit de Nadal (i no el 6 de desembre), arribava a les cases amb els regals dalt d’un trineu volador. Era baixet i molt prim. Santa Claus, de fet, no va ser gras, ni barbut, ni va vestir de vermell fins a la dècada de 1860, quan el dibuixant Thomas Nast va presentar-lo així per a les seves il·lustracions nadalenques de la revista Harper’s Weekly.

L’últim toc del Santa Claus modern va arribar de la mà de Coca-Cola, que el 1931 amb motiu d’una important campanya nadalenca va refer la seva imatge per fer-lo més proper a la gent. El va presentar amb la seva cara amable i va incorporar a la seva vestimenta els ribets blancs. Encara que sovint s’afirmi, no és clar que el vermell del Pare Noel fos una invenció de Coca-Cola partint del color corporatiu de la seva marca. I és que, tot i que antigament s’ha vestit de diferents maneres (verd, blanc, marró…), en l’antiga iconografia religiosa els bisbes ja vestien de vermell. També és cert que, a partir de l’agressiva campanya nadalenca, ja ningú es va atrevir a vestir-lo diferent i que Santa Claus es va convertir en una icona del Nadal arreu.

Des de llavors, cada 25 de desembre, Santa Claus baixa del nord dalt d’un trineu volador guiat pels seus set rens. A Finlàndia, d’ençà que un programa de ràdio emès des del 1927 fins al 1956 així ho va explicar, asseguren que Santa Claus viu a Korvatuturi, una muntanya del nord-est del país, a la frontera amb Rússia i prop de la ciutat de Rovaniemi. Convertida en un destí turístic d’hivern, l’oficina de correus d’aquesta ciutat rep més de 700.000 cartes de nens cada Nadal.