Dilluns al vespre hi va haver a Vilafranca una manifestació de rebuig a la sentència que condemna Adrián Sas a més de tres anys de presó, que va acabar com el rosari de l’aurora. La causa era noble i la reivindicació, de justícia. Què ha d’haver fet una persona per merèixer tres anys i mig de presó? Quina barbaritat! Aquesta condemna és una baula més en la cadena de repressió contra el moviment independentista que té més de 2.000 persones sub judice o ja processades, i que no té aturador.
L’ambient de la manifestació era dens, com no pot ser d’altra manera. L’Adrián participava en la manifestació del primer aniversari de l’1 d’octubre, davant del Parlament. Aquell dia, l’aleshores president de la Generalitat i ara també represaliat Quim Torra encoratjava la tropa independentista: “Apreteu, i feu bé d’apretar”. I la gent pressionava. Calia quedar-se plegats de braços? Després va venir la detenció, buscant fer mal; el judici farsa amb sentència exprés i, entremig, la promesa que el Govern de la Generalitat –independentista, per cert– es retiraria de l’acusació particular, fet que hauria tingut com a conseqüència una sentència menor que no impliqués ingrés a presó. Però va ser un farol i, per tant, els partits de govern que tant s’omplen la boca de la repressió, i que també en són víctimes, ara n’han estat còmplices. Per activa i per passiva. I per postres, el dit acusador era el d’un mosso inhabilitat i condemnat per la seva brutalitat.
Aquests antecedents no justifiquen, ni de bon tros, els actes de vandalisme que hi va haver dilluns a Vilafranca per part d’una minoria, amb la complicitat o almenys l’aquiescència d’una altra part. No ho justifica, però sí que ho explica. És cert que els primers a repartir xarop d’estopa, l’1-O, van ser els contraris a la independència, i és cert que la repressió no ha tingut aturador des de llavors. Però amb les seves armes no hi tenim res a guanyar.
Dit això, els paramilitars disfressats de mosso que van envair Vilafranca dilluns venien àvids de brega. Res a veure amb la policia catalana de l’1 d’octubre, de la qual –per comparativa– molts ens vam sentir orgullosos. Els col·legues de l’agent acusador del Sas van carregar, van fer anar la porra, van disparar i ferir amb les prohibides bales de goma… En fi, BRIMO, ARRO, dos antònims de bondat.
