Nissaga Cabanyes

A l’arbre genealògic que acompanya aquest reportatge apareix el tronc central de la família, amb la Masia com a eix vertebrador. El primer Cabanyes que arriba a l’aleshores Villanueva de Cubellas és Llorenç de Cabanyes i Boet, original d’Argentona, que el 1756, amb 22 anys, es casa amb la vilanovina Marianna Fuster, filla d’una de les famílies que gaudia de més bona situació econòmica de la ciutat. El matrimoni se’n va a viure a la plaça de les Cols i abans de la prematura mort de Marianna tenen un fill, també de nom Llorenç, que esdevindrà un terratinent ennoblit per Carles IV que s’enriqueix amb la destil·lació de vins i amb el comerç exterior d’aiguardents, sobretot al nord d’Europa (zona del mar Bàltic) i Amèrica. Va ser Llorenç de Cabanyes i Fuster qui va encarregar la construcció de la casa pairal del carrer Comerç i també qui va comprar l’antiga masia Parellada, que després va enderrocar i va fer-hi construir la masia d’estil neoclàssic italià que avui coneixem.

En concret, va comprar una de les finques més extenses de Vilanova i la va anar ampliant adquirint terres veïnes. Aquest comerciant va construir la masia l’any 1798. No se sap ben bé qui n’és l’autor, per bé que s’atribueix el disseny a l’arquitecte suís (del cantó italià de Suïssa) Domenico Bagutti, al qual l’hereu del primer Cabanyes vilanoví li hauria enviat una pintura del lloc on volia aixecar el mas per tal que se’n fes una idea i el projectés en conseqüència. La casa és una vil·la senyorial, una hisenda al mig del camp que serviria tant com a residència d’estiu dels Cabanyes com per a la producció agrícola.

L’estil constructiu del casalici és un rara avis a Catalunya, possiblement dels únics que rep clara influència de l’arquitecte Andrea Palladia. Un model propi de la Toscana i del Venetto italians, que destaca per la seva sobrietat i la dimensió superlativa. És austera en els elements decoratius, hi dominen les grans simetries i presenta també a la façana un frontó clàssic que es recolza sobre una aparença de columnes adossades, que remet a la Grècia antiga. Un altre dels seus elements característics és la gran galeria exterior sota arcades que hi ha al primer pis.

Llorenç es va casar en segones núpcies amb Caterina Ballester, amb qui va tenir tres fills –i una filla– que mereixen un capítol a part cadascun, ja que són els tres grans Cabanyes del segle XIX.

Josep Anton de Cabanyes, l’hereu, va ser tot un personatge. Home culte, d’educació refinada, amant de les arts i de les lletres, es va dedicar a multiplicar el negoci familiar d’exportació de vins i aiguardents. Als vint anys se’n va anar a viure a Amsterdam per formar-se com a comerciant. A Holanda va entrar en contacte amb el liberalisme polític i econòmic i amb el Romanticisme, que posteriorment inspiraren el seu germà Manuel. Josep Anton va viatjar molt. Anglaterra, França, Suïssa, Itàlia Bèlgica… era un cul inquiet, i esclar, poliglota: parlava català, castellà, francès, anglès, italià, holandès, alemany.

Durant els seus viatges adquireix molts llibres i fa una gran biblioteca personal amb moltes primeres edicions romàntiques, entre elles obres originals de Lord Byron en 14 volums, llibres de Victor Hugo, etc. També col·lecciona pintura flamenca; el 1820 va comprar a Londres un piano vertical sortit del taller del cèlebre compositor Muzio Clementi (que es pot veure a la masia); va escriure poesia, prosa, va fer traduccions, llibres de viatges, es va dedicar a la pintura… Maria Aurèlia Capmany es va inspirar en ell per perfilar el protagonista de la novel·la Un lloc entre els morts (1967).

El segon dels Cabanyes de renom de la tercera generació vilanovina és Joaquim, que va fer carrera militar, intervenint en la primera guerra carlina a Catalunya i en la guerra d’Àfrica a les ordres del general Prim. Va arribar a coronel. Quan passa a la reserva, es dedica amb plenitud a l’afecció que sempre havia cultivat, la pintura. Deixeble de Ramon Martí i Alsina, va ser un dels pioners del paisatgisme a Catalunya (sobretot, marines). També va fer retrats de petit format. El seu estil evoluciona del neoclassicisme al romanticisme, amb gran domini del contrast de llums. Entre les seves obres hi ha la representació de la masia fortificada del segle XVI que havia estat casa pairal dels Cabanyes a Argentona.

El petit dels germans és el que ha agafat més notorietat, malgrat morir jove (amb 25 anys). Manuel va ser precursor del romanticisme a Catalunya, fins i tot abans que el moviment arribés al país. Era poeta, i en vida tan sols va veure publicada una obra, Preludios de mi Lira; un llibre de 69 pàgines tan sols, amb 13 poemes, que és una de les obres més importants del romanticisme d’arrel clàssica en castellà.

A principis del XIX, el català no era considerat apte per a la literatura; es considera que la llengua culta era el castellà. Malgrat això, Manuel va deixar escrit que per ell era una llengua impostada, perquè no era la seva, era apresa i, per tant, es va avançar també a les idees que posaria en pràctica la Renaixença amb la recuperació del català literari. Els seus temes preferits eren l’amor, la mort, la llibertat, l’amistat; els seus millors poemes són els que parlen d’ell mateix, dels seus sentiments.

“El poeta de Vilanova” –com se’l coneixia– va ser també poliglota, bon coneixedor de la història antiga i moderna, i dels clàssics grecs i llatins (de fet, solia imitar la sintaxi llatina en col·locar el verb al final de la frase); la seva poesia també trenca amb els motllos mètrics tradicionals. Manuel va morir de tuberculosi a la masia, en una habitació que es conserva –i es pot visitar– tal com era aquell agost de 1833. Com que Manuel era un descregut i el mossèn no va voler celebrar-li les exèquies, es va haver de fer a la parròquia de la Geltrú, i el seu germà Josep Anton en va traslladar les despulles, en carruatge i de nit, a la seva hisenda de la Granada, on resta enterrat.

Els seus dos germans grans van promoure de manera pòstuma l’edició de les seves obres. En homenatge a ell i a la seva obra, encara poc valorada, de manera contemporània la masia s’ha convertit en Centre d’Interpretació del Romanticisme Manuel de Cabanyes.

El darrer dels Cabanyes amb més projecció pública, net de Josep Anton, és el petit de la cinquena generació de la família amb residència a Vilanova i, de fet, l’únic que va viure a la masia tot l’any, ja que la resta hi anaven a l’estiu i en època de collita. Des de ben petit Alexandre ja va sentir inclinació per la pintura, interès que sempre va passar per sobre de les seves obligacions com a propietari rural.

Com que podia viure de rendes, es va poder dedicar plenament a la pintura, i gràcies a la seva longevitat (va viure 95 anys) va tenir una carrera molt fecunda. Bohemi, ja al tombant de segle va viure a París i sempre es va relacionar intensament en els cenacles d’artistes, tant a Madrid, com a París i a Barcelona. Per exemple, era assidu a les tertúlies d’Els Quatre Gats. Aquesta bona relació amb el món de l’art va perdurar a partir dels 40 anys, quan decideix fixar la seva residència fixa a la masia vilanovina (a ell es deu, precisament, la conservació de la masia i de tot el llegat familiar). La seva pintura era d’estil post-impressionista i s’hi va mantenir fidel fins i tot quan el corrent ja estava desfasat. Pel que ha estat més conegut és com a marinista, i concretament de marines de Vilanova. La platja, les barques, la pesca artesanal; els seus olis van captar un món ja desaparegut i tenen, per tant, la doble virtut artística i de preservació d’una època que ja no hi és. Tenen, doncs, un valor social.

L’any 1967 l’Ajuntament el va nomenar Fill Predilecte de la Ciutat i tres anys després de la seva mort (que es va escaure l’any 1972) els seus hereus van llegar la masia i part del seu fons a la ciutat. Actualment, amb motiu del 150è aniversari del seu naixement, hi ha una doble exposició retrospectiva de la seva obra al Museu Víctor Balaguer i a la Masia, que es complementa amb un llibre-catàleg de bona part de la seva obra. Un homenatge que ha estat un bon punt de partida per començar a estudiar l’obra d’un pintor massa ignorat, a l’obra del qual no s’ha fet justícia encara.

Altres familiars il·lustres són Josep Maria (matemàtic, especialista en ciències naturals), Llorenç de Cabanyes i d’Olzinelles (terratinent que conreà la literatura medievalista, el periodisme, la traducció i la pintura) o Isidoro, precursor de l’energia solar a España i un dels pioners de la navegació submarina a l’Estat.

Ubicada terres endins del terme municipal de Vilanova, en una cota amb vistes al mar, la Masia d’en Cabanyes s’ha convertit en Centre d’Interpretació del Romanticisme, agafant com a eix vertebrador del moviment cultural el llegat de la nissaga dels Cabanyes.

A la planta noble de l’edifici, declarat per la Generalitat l’any 2014 Bé Cultural d’Interès Nacional, s’hi pot trobar una exposició permanent que recrea tal com era la casa d’una família benestant del segle XIX. Hi ha un saló central o sala de música, que conserva una arpa, un piano anglès o un violoncel, entre altres; una biblioteca impressionant, que transmet l’atmosfera intel·lectual de la família; una sala d’estar d’estil isabelí; la cambra que utilitzava el pintor Alexandre de Cabanyes (amb la paleta, tints i un quadre de gran format inacabat); i la cambra amb un llit d’estil colonial orientalista i braser espectacular. Són elements d’interès de la vil·la nombrosos retrats familiars; pintures de la casa, dels entorns i dels Cabanyes mateixos; la seva extensa biblioteca amb llibres (de religió, tractats de comerç, enciclopèdies, literatura clàssica, etc.), documentació, revistes, fotos…; i, com a joia de la corona, dotze gravats de Goya, que són proves d’assaig de la sèrie Disparates (185-1825). El palauet disposa, a més, d’una galeria exterior porticada, menjador i cuina amb els seus objectes.

Els hereus Cabanyes van cedir l’edifici i part del seu llegat a l’Ajuntament l’any 1975, posteriorment s’anà rehabilitant, recuperant estances com a espai expositiu, i a finals de segle se’n va cedir la gestió i ús al Consell Comarcal, que li està donant un nou impuls.

ENTREVISTA A: Oriol Pi de Cabanyes, escriptor, articulista, exdirector del Museu Víctor Balaguer de Vilanova, exdirector de la Institució de les Lletres Catalanes, net d’Alexandre de Cabanyes i estudiós de tota la nissaga familiar.

Què és el cabanyisme?

Vol dir estudiosos dels Cabanyes. És una paraula que es va inventar el Xavier Solà, que n’era un estudiós. Però no va ser el primer. Joan Rius i Vila ja té llibres dels Cabanyes. Era un llibreter de vell, refugiat a Vilanova després de la guerra, que feia tertúlies a la llibreria els dissabtes. Jo hi acompanyava el meu avi. Va ser un cabanyista important.

Quins són els orígens dels Cabanyes?

Els Cabanyes d’Argentona estan documentats des del segle XIII o abans. Venen d’una ermita que es diu Sant Bartomeu de Cabanyes, en un lloc tel·lúric, molt inhòspit, en un lloc encimbellat de la serralada Litoral entre el Maresme i el Vallès. Carles I, a principis del segle XVI, va a caçar a la zona i ennobleix la família, li dona l’escut, i Carles IV renova la distinció a finals del XVIII amb Llorenç de Cabanyes i Fuster.

Al llarg de tota la nissaga, apareixen molts militars.

Tots els cabalers eren militars. Normalment el primogènit es queda la casa i la resta…, l’exèrcit era el lloc on podien fer estudis tècnics. Eren com enginyers. I estaven molt més ben vistos que ara.

Durant la primera guerra carlina van tapiar la masia. Com va afectar el conflicte a la família?

Durant la primera guerra carlina s’assaltaven cases, perquè vivien sobre el terreny, i van entrar a la masia i van segrestar el masover. Llavors s’alarmen molt, tapien les finestres i se’n van a Mallorca. El Josep Anton va fer un llibret sobre la seva estada a Mallorca.

Hi tenien residència fixa, a la masia?

Era una casa d’estiueig i per a les èpoques de collita. Es va idear com una vil·la, que rememorava les vil·les romanes, quan la gent vivia sobre el terreny: allà ho produïen tot: l’oli, el blat, hi tenien l’hort, el ramat. Hi vivien en èpoques de verema i a l’estiu… Això es pot fer en temps de pau.

Quan es va convertir en residència fixa de la família?

En permanència només hi ha viscut un, l’Alexandre. Li deien el “xic Cabanyes”, perquè era el petit de tres germans. L’any 1918, amb 40 anys, l’avi es casa i hi fa reformes perquè estava una mica deixada de la mà de déu, estava a mig fer. Hi posa banyera, aigua corrent, cuina econòmica…, s’ho arregla per viure-hi. Perquè era una casa molt gran, amb uns sostres immensos, a l’hivern hi feia molt de fred i hi havia una humitat horrible; era més confortable viure a la vila.

Com és que no apareixen dones Cabanyes que hagin tingut notorietat en tota la nissaga?

Les coses les fan grans les dones. Són les que aguanten la casa.

La Maria té una història de novel·la. Martí i Alsina, un dels millors pintors de la burgesia del XIX, li va fer una pintura, un quadre ovalat, que és al Museu Víctor Balaguer.

La Caterina Ballester, que va ser la tercera dona del Llorenç de Cabanyes i Fuster, vídua del que va fer la casa, com que era una dona d’armas tomar, aventuro que no tenia una bona relació amb el seu primogènit Josep Anton, que se’n va a Amsterdam a aprendre les tècniques d’importació i exportació d’aiguardent. Torna obligat per la mare, “ets l’hereu!”, per fer-se càrrec del negoci i de la casa. Del 1814 al 1828 la mare va portar el negoci.

El Josep Anton coneix la seva dona, la Pepita, anant de viatge cap a Barcelona amb diligència, xerrant durant tot un dia, passant per Vilafranca i Martorell. Era el 19 de març, el sant del tots dos. La Pepita era filla del governador militar del Corregimiento de Vilafranca, Josep d’Olzinelles.

Des que la família va cedir la masia a la ciutat, l’any 1975, es va trigar molt de temps a projectar el llegat.

És un moment de canvi polític, i un ajuntament com el de Vilanova, que té un bon patrimoni cultural, amb el Museu Víctor Balaguer, la Casa Papiol… Hi ha molt per administrar, té un pressupost escàs, vol fer moltes coses i amb la masia no sabien què fer-ne ni tenien diners. Passen uns anys amb excessiva descurança, hi van robar força vegades i ni ho denunciaven. Fins al punt que el braser que hi ha a la cambra del poeta, el va trobar de casualitat el meu oncle Joaquim passejant per una fira d’antiquaris, i amb un llibre al costat que deia d’on era el braser. Per sort, han passat els anys i el Consell Comarcal del Garraf, sobretot gràcies a la sensibilitat de dues persones, el Luis Ochoa i la Mila Arcanons, tots dos de fora de Vilanova i sense ròssecs ni reticències heretades, han vist què hi havia i van fent una feina que va ajudant a posar en relleu un patrimoni que és del poble i que té un interès nacional.

No et dona la sensació que l’estudi dels Cabanyes encara se circumscriu molt en el vilanovisme, sense aconseguir una dimensió nacional de la seva coneixença?

El Josep Anton té un carrer a Mallorca. I a la revista del departament d’art de la UAB Locvs Amoenvs, el professor de la Universitat de Girona Francesc Miralpeix dedica un estudi de tota la seva col·lecció, amb un text bastant llarg. I abans, Menéndez Pelayo té una oda a Manuel de Cabanyes i Costa Llobera també li dedica la tercera oda del llibre Horaciones, d’Horaci. Però esclar, tot això és bastant minoritari. Manuel mor el 1833, i el 1933, durant el seu centenari, li fan un homenatge a la biblioteca Víctor Balaguer presidit pel president Macià, amb Ventura Gassol. Però sí que és cert que fora d’aquí són poc coneguts i que són els últims anys que s’està començant a posar en solfa.