Des d’ara i fins a finals d’agost s’espera que siguin els mesos, com sempre, amb més turisme a Catalunya. Un fenomen global i ambivalent en les seves conseqüències que, un cop més, torna a posar-se en el punt de mira. Sobre això, és evident que el turisme aporta coses bones. Per començar, dona feina a molta gent: l’estiu de l’any passat es calcula que va suposar el 13% de tota la població ocupada. I si posem més xifres, els turistes es van gastar al voltant de 20.000 milions d’euros a Catalunya. Una dada gens menyspreable.
Ara bé, a l’altra cara de la moneda hi ha el que ja sabem: salaris baixos, molèsties als veïns, zones massificades, apartaments turístics i, de retruc, augment dels lloguers. Perquè quan el turisme pren la ciutat, també hi desembarca un capital immobiliari agressiu que agreuja encara més les desigualtats socials. Inversors sense escrúpols decidits a transformar la ciutat desplaçant, si cal, els residents. Passa el mateix amb els comerços locals, els de tota la vida, que abaixen la persiana perquè l’apugin, l’endemà, grans empresaris per muntar negocis turístics. Això és el que van denunciar, dissabte passat, milers de persones a Barcelona, que van sortir al carrer per protestar contra el “turisme massiu” a la capital i reclamar mesures per reduir l’activitat turística en un estiu que es preveu de rècords al conjunt del país.
Però, per què el turisme ens molesta quan el rebem, però no quan el fem? Perquè no hi ha diferències entre viatjar i fer turisme, no ens enganyem. Hem comprat que agafar avui un avió per anar i tornar de Roma en dos dies ens fa més feliços. El turisme de masses existeix perquè el fem entre tots. Toca, per tant, arremangar-se i buscar la manera de posar-hi límit i d’inventar-nos altres maneres menys egoistes d’invertir el nostre temps i els nostres diners.
