Mentre el PP continua fent el ridícul en les primeres primàries de la seva història –a les quals només participaran amics, coneguts i saludats de la que porta ara les regnes d’un partit que es troba al fons del fossat, per mèrits propis–, aquesta setmana els poders de l’Estat no han trobat la manera de seguir allargant l’stage dels presos polítics catalans en terres mesetàries i els han començat a tornar a Catalunya, però sense treure’ls de la garjola. Que ningú vulgui veure-hi aquí cap símptoma de desglaç de la repressió. El setge a l’independentisme continua al 10.000%. Continuen sent el botí que s’han agafat després de la humiliació amarga que va patir l’Estat en ser incapaç d’impedir, ni per la força bruta, que més de dos milions de persones votessin en el referèndum de l’1-O. Els Jordis, Forcadell, Dolors Bassa, Junqueras, Romeva, etc. continuen sent presos polítics, segueixen estant injustament privats de llibertat (sense judici), encara que ara el viatge dels seus familiars per visitar-los no serà tan feixuc. Res més. I Puigdemont, Comín, Anna Gabriel, etc., continuen a l’exili polític i pendents que a un jutge imparcial no li passi pel magí d’executar l’euroordre d’extradició.
Cal ser honestos i admetre que en aquesta batalla per separar-se d’Espanya, Catalunya ha perdut. Quan més temps triguin els partits i entitats a analitzar amb profunditat els errors comesos i a admetre que no som República, sense flagel·lar-se perquè l’Estat jugava amb les cartes marcades i Catalunya ho feia amb el lliri a la mà; com més es trigui, més costarà refer l’estratègia, més costarà repensar una nova via per arribar a un punt de no retorn que incumbeixi tota la ciutadania de Catalunya, o si més no una majoria molt més representativa. No s’ha de renunciar al que la societat civil catalana ha fet de 2010 ençà. És molt. Més que mai. I ha arribat més lluny que mai. Ha obert els ulls a molts catalans sobre en quina mena d’Estat vivim. L’1 d’octubre es va guanyar una batalla. Una batalla important. El 27 d’octubre se’n va perdre una altra i els costos estan sent altíssims, excessius. Però el sentiment independentista no s’ha extingit. Segueix igual i més viu que mai, més carregat de raons que mai. Hi haurà noves oportunitats.
