Al port de Segur de Calafell hi ha amarrades una barca de pesca artesanal i un gussi. Aquest petit llagut fa pocs dies que hi és, però l’embarcació de pesca en fa més de trenta anys. Més o menys el mateix temps que en Joan Rafel Núñez i Margalet l’ha fet servir per anar al tresmall. O “a la xarxa”, com ell li diu.
L’Isben –així es diu la barca– ha pescat quilos i quilos de pagells, orades, llenguados i sèpies, però des del passat mes de gener que no ha tornat a sortir. Va ser quan en Joan Rafel va decidir jubilar-se. Una decisió “molt dura”, confessa, i que deixa al municipi de Calafell orfe de pescadors.
Núñez és l’últim pescador calafellenc que encara feinejava al port, ja que la resta d’embarcacions –les més grosses– ho fan des de Vilanova i la Geltrú. “Marxar és encara més dur quan saps que no hi ha ningú que segueixi amb aquesta tradició”, lamenta.
El passat mariner de Calafell
Històricament, Calafell ha estat un municipi que ha viscut exclusivament de la pesca. Era, de fet, un dels municipis amb més embarcacions del litoral, però la duresa de l’ofici i les dificultats amb què es troba el sector ha fet que, avui dia, ningú s’hi vulgui dedicar. “La pesca és incertesa, no saber que et trobaràs quan surts a la mar i, mentre alguns ho consideren un problema, jo trobo que és el més bonic d’aquesta feina”.
En Joan Rafel va aprendre dels “vells pescadors” de Calafell i, malgrat va provar la mar de ben petit, els seus estudis i després el servei militar el van allunyar de la pesca. Va ser vuit anys a la unitat d’aviació de l’exèrcit i dos més com a Policia Local a Calafell. En total, deu anys fora de l’aigua. Temps suficient per adonar-se que no volia fer una altra cosa que no fos pescar i estar en contacte amb el mar: “Si pogués tornar enrere, tornaria a escollir la pesca”.
Amb trenta anys, en Joan es torna a embarcar. En aquell moment, el seu padrí va ser l’encarregat de transmetre-li tots els coneixements que ha de tenir un bon pescador. “El meu padrí em va dir que ell m’ensenyaria a treballar, però que serien els peixos els que m’ensenyarien a pescar”, explica. No va trigar massa en aprendre l’ofici perquè “aleshores abundaven les espècies i els pescadors es podien guanyar la vida molt bé”. Núñez admet que “si un dia la pesquera anava malament, no havies de patir perquè sabies que a l’endemà aniria bé”. Això, malauradament, ha canviat. Primer, perquè la biodiversitat d’espècies que hi havia a la costa calafellenca gairebé ha desaparegut. En segon lloc, perquè el sector pesquer s’està “ofegant per culpa de polítiques molt dràstiques”.
Sense relleu i amb molts dubtes
Tot això es tradueix en una manca de relleu generacional que s’estén al llarg de la costa i “un desànim generalitzat” que dificulta la introducció dels més joves al sector. Pel que a les captures, en Joan creu que “totes les espècies que mengem acabaran arribant de fora”, perquè la flota mediterrània “té els dies comptats”. “La majoria de pescadors tenen més de quaranta anys. Això vol dir que en vint anys ja no hi haurà ningú que surti a la mar”.
Amb aquesta incertesa sobre el futur del sector pràcticament ens acomiadem. Abans, però, en Joan ens explica que encara li costa fer-se a la idea que s’ha jubilat. “Dos mesos més tard, els ulls encara se m’obren a les cinc del matí i penso si he de baixar o no al moll”, confessa. Suposo que per això s’ha comprat el gussi que hi ha al costat de la seva barca artesanal. Perquè cada matí, tot i que ja no surti a feinejar, segueix baixant al moll. “Un pescador mai ho deixa de ser”, diu rient.
