Ara fa dos anys, a l’inici de la pandèmia, arreu hom parlava que havíem de preparar-nos per a una “nova” normalitat. Vaig entendre que hauríem de ser més respectuosos amb el medi ambient i em vaig il·lusionar amb el repte: Qui el dissenyarà? Com reaccionarem?
Sembla clar que ja s’ha deixat de banda allò de “nova” i que cap on retornem és cap a la normalitat de sempre, això és, la que ens va portar a la pandèmia. Continuem agafant el cotxe per anar dos carrers més enllà, seguim amb un pervers confort a les nostres llars a base de calefaccions i aires condicionats (en comptes d’abrigar-nos amb jerseis, com seria més raonable), convertim els supermercats, les oficines, els trens… en saunes a l’hivern, i en neveres a l’estiu, seguim amb la fal·lera per viatjar i comprant drets d’emissió de CO2… i ara, per acabar-ho d’adobar, ens estem preparant per a una guerra, que si Déu vol no es produirà, només els assajos de la qual ja estan comportant un cost ecològic brutal! I això, els mateixos països que després convoquen cimeres pel clima.
No, no, no anem bé. Aquest món no fou creat per a l’ús que n’estem fent. Els nostres descendents, si aconsegueixen sobreviure a la nostra petjada, ens condemnaran com la generació que s’haurà polit el planeta; no s’hi val allò de “és igual, com que no ho veurem…”.
“El nostre model és insostenible” (article del geòleg Xavier Soler; La Fura, núm. 2009). També de lectura obligada per la seva rigorosa actualitat l’article d’Ángel Luis Lara: “Causalidad de la pandemia, cualidad de la catástrofe” (eldiario.es, 29 de març de 2020). A la il·lustració que l’acompanya, veureu una “pintada” que diu: “No tornarem a la normalitat; la normalitat era el problema”. Per cert, també parla de les macrogranges, un tema de moda.
Jordi Forners i Puig
Vilafranca del Penedès
