Diumenge serà l’Onze de Setembre, Diada Nacional de Catalunya. Una Diada que arriba en un context molt difícil per al moviment independentista. Si no n’hi havia prou amb la furibunda repressió de l’Estat dels últims cinc anys, ara tenim un govern que d’independentista només en té l’etiqueta. És un govern autonòmic que, més enllà de quatre abrandades declaracions, ha passat pàgina de l’1-O; que va vendre la pastanaga del seu independentisme però que no ha fet res amb aquest objectiu. Un govern de peix al cove, però amb un cove ple de teranyines, i desmobilitzador de la massa social que ha estat el motor del moviment independentista i que ha marcat l’agenda política durant tota una dècada, si no més.
En aquesta situació, a l’Assemblea, organitzadora dels actes reivindicatius de la Diada, se li fa molt difícil engrescar uns parroquians que no veuen que la seva mobilització es pugui traslluir, a curt o mitjà termini, en res que es pugui acostar a la segregació d’Espanya. Amb dos partits centrats i concentrats a fer-se la traveta mútuament per intentar esgarrapar quatre vots dels seus socis, perquè prioritzen assolir les màximes quotes de poder (autonòmic) a un projecte compartit, l’ANC ha decidit deixar de banda els partits i tornar als seus orígens, és a dir, fer la seva, i si aconsegueix recuperar la il·lusió de la gent, ja seran els polítics els que aniran a roda. Perquè ha deixat de confiar-hi. Fins i tot ha fixat una data per a la independència, el 2025, que sembla molt agosarada i poc plausible, veient d’on venim i on som.
Sigui com sigui, serà la primera Diada postpandèmica, i quan tot apunta a seguir amb la desmobilització general, l’organització de la manifestació del dia 11 vol tornar a situar la independència de Catalunya al centre del debat polític. Cal donar-li un vot de confiança. Ara bé, cal un pla; cal que hi hagi una estratègia, cal que al costat dels eslògans de “no rendició” i de “defensar la victòria de l’1 d’octubre” hi hagi definit com es transita de la situació actual a l’objectiu final, amb totes les etapes, essent conscients que no tot es pot planificar d’antuvi. Perquè de les mobilitzacions massives, encara se’n riuen, al bell mig de la pell de brau. És bo que hi siguin, però s’han de complementar amb alguna cosa més. I el pla ha de ser creïble.
