Ooommm

El ioga és una de les sis escoles de filosofia de la ortodòxia hindú. S’originà abans de la nostra era, fa més de 3.000 anys, a l’Índia, on persisteix com a tradició. Segons les doctrines en les quals s’assenta, per dur una vida plena i equilibrada cal satisfer tres necessitats: la necessitat física (salut i activitat), la necessitat psicològica (coneixement i poder) i la necessitat espiritual (felicitat i pau). Quan les tres s’equilibren vivim en plena harmonia. De fet, la paraula ioga, que ve del sànscrit, significa connexió i simbolitza la unió personal del cos, la ment i l’ànima, així com la unió amb els altres i l’entorn.

El Yoga-Sûtra, escrit pel pensador Maharishi Patañjali, és el text més antic que es coneix sobre ioga. Va ser ell qui, cap al segle II aC, va recollir el coneixement de ioguis, místics i ascetes que el practicaven aïllats en muntanyes, boscos o coves, a la recerca de la pau interior. Segons Patañjali, l’objectiu del ioga ancestral és arribar al samâdhî, a la il·luminació, que és l’autèntica felicitat i la plena consciència. Per aconseguir-ho, el practicant ha d’escalar per set etapes prèvies: yama, niyama, âsana, prânâyâma, pratyâhâra, dhâranâ i dhyâna.

Yama és el codi de conducta social que estableix el comportament amb els altres. En destaquen principis com la no-violència i la sensibilitat cap als altres. Niyama és el codi de conducta personal amb un mateix i dicta preceptes com veure la bellesa en les coses més senzilles o esforçar-se en tot el que es fa sense esperar res a canvi. L’âsana incideix en la postura corporal que s’ha d’assolir per a la meditació. El prânâyâma fa referència al control de la respiració. El pratyâhâra promou la retirada dels sentits de l’exterior per iniciar la interiorització. Aquest és el pas previ per als dos darrers: dhâranâ, que és la concentració, i dhyâna, la meditació. Quan es medita es produeix una dissolució de l’ego, de l’individualisme, i això comporta una purificació interior que dóna com a resultat el sâmâdhî, que es pot definir com la fusió amb el tot: amb un mateix, amb els altres, amb l’entorn i amb tot l’univers.

Tot i que aquest és considerat el ioga autèntic, l’original, segons els mitjans emprats s’ha classificat en cinc modalitats principals: el râja-ioga, centrat en els exercicis de concentració i meditació per cultivar l’aspecte intern i espiritual; el hatha-ioga, més orientat a les posicions corporals i a la respiració; el bhatki-ioga, dedicat a la devoció; el karma-ioga, destinat a l’acció desinteressada, i el jñana-ioga, que apel·la al coneixement.

No va ser fins a mitjans del segle passat que el ioga va sortir del subcontinent asiàtic per irrompre a Occident, on amb els anys s’ha anat consolidat com un fenomen global practicat per persones de totes les edats, independentment de la seva condició física o ideologia. Però al món occidental el que més es valora és la pràctica d’âsanes (postures corporals), deixant en segon terme tot l’aspecte vinculat amb la introspecció. No és d’estranyar, doncs, que el ioga més difós a casa nostra sigui el hatha-ioga, centrat precisament en l’execució de postures. Tot i que molts centres combinen les postures físiques amb exercicis de respiració, relaxació i meditació, n’hi ha molts altres que han deixat de banda aquesta part essencial del ioga, fet que ha estat motiu de crítica per part dels més puristes.

De fet, el propòsit del hatha-ioga és preparar el cos perquè es torni apte per a la meditació. Els âsanes generen serenitat física i mental, de tal manera que el practicant pot seure durant hores en una postura de meditació sense patir fatiga o inquietud. Entre els âsanes principals destaquen la padmâsana (posició de lotus) i la sûrya-namaskara (salutació al sol).

Actualment coexisteixen una gran diversitat de modalitats, la majoria inspirades en el hatha-ioga. Hi ha els iogues dinàmics, en què es realitzen postures corporals que s’encadenen una darrera l’altra com si d’una coreografia es tractés; els iogues estàtics, en què es practiquen postures en immobilitat durant les quals es medita; els iogues yin, una variant més suau dedicada a estirar teixits connectors del cos com els malucs o la zona baixa de la columna; i els iogues yang, que persegueixen enfortir i tonificar la musculatura.

De fet, un dels motius de la popularització del ioga ha estat la seva capacitat d’adaptar-se a cada tipus de practicant i a les seves necessitats. Avui en dia podem trobar classes per a embarassades, per a mares i els seus nadons, per a joves, per a la tercera edat, per a esportistes professionals i fins i tot per a persones que pateixen alguna malaltia. En aquest cas parlem del ioga terapèutic, enfocat a curar i alleugerir símptomes. L’únic que s’ha de tenir en compte és que el professor tingui una bona formació i conegui quin ioga o tècniques s’han d’emprar en cada cas.

Amb els anys el ioga s’ha refermat com una pràctica holística avalada per estudis científics que determinen les seves bondats. Tant és així que l’11 de desembre de 2014, les Nacions Unides van proclamar el 21 de juny com el Dia Internacional del Ioga. Una data que es va instaurar per reconèixer la seva popularitat universal però, sobretot, per conscienciar la població dels seus beneficis. En la seva resolució, les Nacions Unides van destacar que “millora la condició física, ensenya a respirar correctament i ajuda a disminuir l’estrès”, aspectes que poden contribuir a cultivar estils de vida més saludables.

Però per ser exactes, el ioga no s’ha d’entendre com una vareta màgica que ho cura tot sinó com un sistema preventiu de salut. En restablir l’equilibri natural del nostre cos, ajuda a prevenir malalties i a generar estats de benestar emocionals. Els beneficis que se li atribueixen són notables. Les postures i moviments tonifiquen, estiren i reforcen els músculs, afavoreixen la mobilitat de les articulacions, augmenten la flexibilitat, milloren la nostra postura corporal, regulen la segregació hormonal de les glàndules i produeixen un efecte massatge sobre els principals òrgans del nostre cos, ajudant a combatre molèsties com el restrenyiment o l’acidesa en les digestions. A més a més, els exercicis de control de la respiració afavoreixen l’acció cardíaca, prevenint taquicàrdies i arítmies, activen les funcions cerebrals, facilitant la concentració o la memòria, i tranquil·litzen el sistema nerviós, contribuint a combatre l’estrès, els episodis d’ansietat i a gestionar millor les insatisfaccions o tensions emocionals.

No és d’estranyar, doncs, que el ioga s’hagi aplicat en diversos àmbits, més enllà dels centres dedicats a la seva ensenyança. Algunes escoles han implantat sessions de ioga en horari lectiu per millorar la concentració dels alumnes i, en conseqüència, el seu rendiment acadèmic. També s’ha utilitzat com a teràpia complementària amb pacients de càncer, persones amb problemes cardiovasculars o fins i tot amb malalts d’alzheimer. I grans empreses han començat a facilitar als seus treballadors classes a la feina com a mesura per reduir les baixes laborals provocades per l’estrès.

Ei ioga, com hem vist, es reivindica com una pràctica beneficiosa i apta per a tothom. Si teniu interès a endinsar-vos-hi, el més aconsellable és posar-se en mans d’un expert. Ara bé, per establir-hi un primer contacte, a continuació us proposem alguns exercicis senzills que cadascú pot practicar a casa seva.

RAMON CASAS és mestre de ioga en un centre de Barcelona. Després de treballar 15 anys com a fisioterapeuta, va decidir dedicar-se plenament al ioga. Va començar a practicar-lo als 20 anys, en plena dictadura, una època en què aquesta disciplina era considerada subversiva. Al llarg de la seva vida ha après de mestres de la talla d’Andre Van Lisebeth, Ivonne Millerand, François Lorin i Eva Ruchpaul. El que més el va influenciar, però, va ser Nil Hautoff, de qui va ser deixeble directe durant deu anys i l’ensenyança del qual segueix amb fidelitat. Va ser un dels fundadors de l’Associació Espanyola de Practicants de Ioga (AEPY) i un dels primers formadors de l’Estat. Fa 20 anys que dirigeix amb èxit la seva pròpia escola. Per ella hi han passat milers d’alumnes i n’han sortit bons professors. També imparteix cursos, conferències i seminaris arreu del país.

Quan i per què es va iniciar en el món del ioga?

Ens hem de remuntar 64 anys enrere, quan tenia 20 anys. Vaig començar a treballar com a fisioterapeuta en el mateix centre on havia rebut els meus estudis. Després d’uns mesos treballant-hi em vaig adonar que com més m’entregava als malalts, més èxit tenia, però per contra, més dèbil em sentia. Vaig consultar al metge i, tot i constatar que estava dèbil, em va dir que estava sa. Un dia vaig conèixer un xicot que havia viatjat molt a l’estranger i em va recomanar provar el ioga. En aquella època, en ple franquisme, era una cosa totalment subversiva, que es vinculava a la bruixeria. Però vaig decidir començar a practicar-ne amb un professor que me’n va ensenyar. Em llevava cada dia a les quatre de la matinada per fer ioga, quatre hores cada dia abans d’entrar a treballar, i ràpidament vaig notar els seus efectes. Em trobava ple de vitalitat. Al cap de deu mesos em va dir: “ja no et puc ensenyar res més, en saps més que jo”.

I què va fer aleshores?

Vaig seguir aprenent de grans mestres, alguns d’ells hindús. I vaig fer diversos viatges a l’Índia, on anava a meditar. Al cap de 15 anys de treballar com a fisioterapeuta, vaig decidir dedicar-me plenament al ioga. Un dels mestres que més em va influenciar va ser Nil Haoutoff.

Què va aprendre d’ell?

Ell em va ensenyar el que es coneix com a jnana, el ioga del coneixement i del discerniment. Jo fins al moment practicava un estil de ioga més acrobàtic i veia que només podia ensenyar a gent jove amb una bona condició física. Jo volia arribar a tothom. Haoutoff, en les seves ensenyances, introduïa el concepte del ioga correctiu, en què es pensava amb els moviments que més convenien a cada persona de manera individualitzada. Conèixer la problemàtica de cada individu i treballar amb aquells exercicis que la combatran. Si et mossega una cobra, t’has de prendre un antídot per contrarestar l’efecte del verí. Doncs amb el ioga es pot aplicar la mateixa lògica. Si una persona arriba amb el pit ensorrat penso les postures més adients per treure-li enfora. Però tan important com això és ensenyar els alumnes a aprendre’s a corregir per ells mateixos.

No sembla fàcil.

No ho és. Moltes vegades els dic: “si caieu en un pou i us puc treure, no ho faré”. Es queden molt parats. A continuació els explico que els ensenyaré a sortir-ne per ells mateixos, perquè si un dia tornen a caure i jo no hi sóc puguin sortir-ne pel seu propi peu. El millor coneixement que et poden donar és l’ensenyança perquè siguis lliure, autosuficient i no depenguis de ningú. Aquest és un dels principis del ioga.

El ioga, doncs, és molt més que quatre postures?

Per descomptat. El ioga és una filosofia de vida, és una forma de pensar i actuar. Portar una vida harmoniosa, equilibrada, unida i respectuosa amb totes les altres formes de vida. Ajudar els altres sense esperar res a canvi, viure de forma austera, renunciar a no desitjar les coses i, sobretot, que no hi hagi violència de res contra res.

Com es combat la violència?

La no-violència no s’ha d’entendre com una lluita contra la persona que practica la violència, sinó contra l’acció violenta que fa aquesta persona. Ara bé, això tampoc vol dir deixar-se fer mal, perquè si no l’estàs tolerant. L’has de combatre però sense odi. No pots deixar que el mal triomfi.

Sembla senzill però a la pràctica no ho és gens.

Tots els mals d’aquest món vénen de la ignorància. Si sabéssim que fent mal als altres ens estem fent mal a nosaltres mateixos, no faríem mal a ningú. I viceversa. Si entenguéssim que fent el bé rebem més benefici que a qui va dirigit, aquest món seria millor.

Per què creu que el ioga s’ha posat tan de moda a Occident?

Vivim en una societat tan estressant que el ioga s’ha convertit en un antídot per combatre els nervis i per assolir aquesta tranquil·litat que necessitem tant i que no tenim.

I creu que tots ho aconsegueixen?

Amb el ioga pots arribar a trobar-te, a conèixe’t millor i, sobretot, a aprendre a estimar-te.

No ens estimem prou?

No. Vivim en una societat molt materialista i ens costa molt escoltar-nos i aprendre a estimar-nos. La persona que s’estima de debò no exigeix l’estima dels altres. Si jo et pregunto per què m’estimes i em respons “no ho sé”, és que m’estimes de veritat. Si em respons que és per un motiu concret, és que m’estimes per egoisme, a canvi d’alguna cosa. El ioga ens ensenya a estimar-nos i, si ens estimem, tenim pau interior.

Què entén per pau interior?

Estar content amb el que es té, transformar les coses difícils en fàcils, convertir el senzill en meravellós. Una persona que ho té tot pot sentir una gran infelicitat i una que no té res pot sentir una gran felicitat en contemplar una flor.

El ioga és una religió?

El ioga no és ateu, és creient tot i que no és una religió determinada. Si tu em preguntes “creus en Déu?”, et diré “sí, però no crec en els homes, en els capellans”. Crec que hi ha una força universal que li podem dir Déu, Univers o Un tot, però no crec en els homes que creen sectes amb interessos ocults. El ioga és un camí cap a la llibertat.