Dijous hi va haver eleccions al Consell Regulador del Cava. Amb el consens a què van arribar els elaboradors per tenir candidatura única i evitar que no passés com fa cinc anys, quan Pime Cava va quedar fora de la DO, aquest cop eren els pagesos els que havien de dirimir a les urnes com es repartien les sis vocalies que els corresponen. El cas, però, és molt diferent. En aquell moment, la patronal de les caves petites i mitjanes, encara molt novella, volia posar un peu dins l’organisme regulador del món del cava per fer sentir la seva veu i intentar donar més prestigi a un sector que s’estava caracteritzant massa pels preus baixos, per la influència dels pesos pesants del sector. En aquesta ocasió, la divisió entre el sector primari no ho ha estat tant entre petits propietaris i grans latifundistes, sinó entre sub-regions de la macro-regió del cava. Requena i, sobretot, Almendralejo han volgut, legítimament, tenir representació dins el Consell per “defensar els seus interessos”. Ergo, consideren que fins ara la candidatura de consens que sempre hi havia hagut entre la pagesia no ha defensat prou els seus interessos. I aquí rau el problema de tot plegat. L’any passat es debatia l’ampliació dels drets de plantació de vinyes. L’havia d’aprovar la Unió Europea, amb mediació del govern de l’Estat. I es va arribar a una mena de solució salomònica, en què es permetia una certa quantitat d’hectàrees més de vinya. Massa ceps, segons opinió generalitzada dels viticultors catalans, i massa pocs, en opinió de les regions de l’Estat que s’han beneficiat del ja estructural boicot al cava i que han crescut com l’escuma només a causa d’un boicot políticament incentivat. Valencians i extremenys creuen que el Consell no ha defensat prou la seva postura. Però no volen veure que els sis vocals pagesos que hi ha hagut durant el darrer quinquenni en realitat estaven protegint tot el sector, perquè liberalitzar la plantació de vinyes equival automàticament a abaratir encara més els preus a què es pagaran els raïms i, per tant, comportarà la precarització d’un sector ja prou maltractat. Més hectàrees equival a menys qualitat i a preus més baixos. És pa per a avui i gana per a demà. És justament el contrari del que s’ha de potenciar. L’error de no adonar-se’n perjudicarà, encara més, tota la pagesia.
