Paradís del Miocè

El primer que es va descobrir, l’any 2002, va ser el Pau. Se’l coneix amb aquest nom en honor a les mobilitzacions ciutadanes que aleshores hi havia contra la Guerra a l’Iraq, però en realitat el seu nom científic és el de Pierolapithecus catalaunicus, que vol dir primat de Pierola català. La seva troballa per part de l’Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont, liderat per Salvador Moyà, va ser molt sonada. Va tenir una repercussió mundial perquè s’hi va exhumar un esquelet força complet, de 83 ossos i fragments d’os d’un mateix individu, que eren d’una nova espècie de primat antropomorf que no es coneixia fins al moment. Un exemplar únic. I força semblant als humans.

El Pau és de fa 11,9 milions d’anys, no era gaire alt, pesaria entre 30 i 35 quilos, i el que el fa excepcional és que l’estudi de les seves lumbars i del tòrax ha permès saber que és la primera espècie de primat que posa l’esquena erecta, per tant, la primera que baixa dels arbres i camina. Era, això sí, “un quadrúpede, però es podia posar dret, ja fos per mirar si s’hi acostava algun depredador o per pujar als arbres”, segons explica Cheyenn Rotgers, paleontòloga del Centre de Restauració i Interpretació Paleontològica (CRIP) dels Hostalets
de Pierola.

El Pau també tenia altres característiques que el fan un simi “modern”: l’articulació dels canells, que li dóna maniobrabilitat a les mans; el fet que tenia unes falanges curtes i un polze llarg, que demostra que un cop dalt de l’arbre, devia caminar agafant-se a les branques amb mans i peus, però que no es podia penjar com feien els orangutans; o una cara sense gaire musell. Altres trets del primat catalaunicus són que era mascle (perquè els seus ullals són llargs), adult jove (perquè els queixals hi eren tots, però poc gastats) i com que l’esquelet estava trinxat, amb moltes marques als ossos, es dedueix que va acabar depredat.

Dos anys més tard es va trobar el Lluc (que vol dir “qui il·lumina”), al qual se li va posar el nom científic d’Anoiapithecus brevirostris, en referència a la comarca on es va trobar i al fet que tenia un morro molt curt. De fet, la seva cara era extraordinàriament plana. Amb tot, com el Pau, és un exemplar de transició, ja que conserva trets primitius com ara la mandíbula robusta o l’esmalt de les dents gruixut. També té 1,9 milions d’anys i en el seu cas només se’n van trobar ossos del crani.

Com sempre passa amb el gènere femení, la Laia (Pliobates cataloniae) és la tapada. La seva importància paleontològica és similar a la del Pau, però va aparèixer després, l’any 2011, i no ha aconseguit el mateix grau de popularitat. La Laia és un nou gènere i espècie extint de primat, més proper al simi que als humans, però amb trets comuns. Cheyenn Rotgers explica que la Laia “ens diu com és l’avantpassat comú entre els petits i els grans antropomorfs”, però més semblant als petits perquè, de fet, s’assembla a un gibó.

La seva descoberta ha fet canviar la idea que es tenia sobre l’ancestre dels grans simis i els de mida petita, que va existir fa entre 15 i 20 milions d’anys a l’Àfrica. La Laia en té 11,6 i probablement n’ha heretat alguns trets. Era xicarrona (pesava entre quatre i cinc quilos), els seus braços eren molt curts i no era tan acrobàtica com els gibons, tot i que sí que es penjava amb agilitat per les branques. No tenia cua, podia posar l’esquena recta i, com tots els primats, menjava fruits tendres, nous, figues… Se n’han recuperat 70 restes òssies.

Finalment, i ja d’una importància menor, a la zona de l’abocador de Can Mata s’hi ha trobat el Pliopithecus canmatensis, un espècie extingida de primat molt desconegut, que té 11,5 milions d’anys, pesava uns 15 quilos i vivia a les branques dels arbres (se n’han trobat 19 restes); i un maxil·lar i un fèmur de Dryopithecus fontani, que té 11,8 milions d’anys, és més robust (45 quilos), no es pot posar dret i anteriorment se n’havien trobat altres exemplars a França.

Més enllà dels animals de la família dels primats, a la conca del Vallès-Penedès hi vivia de tot, però no espècies autòctones sinó migrades des de l’Àfrica o Amèrica durant les glaciacions prèvies del Miocè inferior. Cavalls americans, rinoceronts, senglars, cèrvids tortugues, tigres, óssos panda, elefants…, de tot, aquí hi havia i hi convivia de tot.

I també animals de mida reduïda, que són menys vistosos però que de fet són han donat molta informació als paleontòlegs sobre el clima i la vegetació que hi havia a la zona tant de temps enllà. Perquè de restes vegetals, esclar, no se’n conserven. Així per exemple, les restes de rosegadors trobades (ratolins, hàmsters…) posen data als sediments (atès que el carboni 14 ja no serveix per a mostres de fa més d’1-1,5 milions d’anys); la temperatura de l’època s’estima per la presència d’insectívors com els talps o les musaranyes; se sap també que era un hàbitat de bosc frondós, tancat, perquè s’hi han recuperat restes d’esquirols voladors, que saltaven d’arbre en arbre, i entre ells no hi podia haver més d’un metre de distància; i la presència de castors, que viuen en llocs on hi ha molta aigua i tot l’any, fa pensar que era un hàbitat molt aquàtic. També els cèrvols ratolí o els pandes, entre altres, vivien en ambients humits.

Tot això s’ha anat coneixent els darrers quinze anys. Ho tenim a tocar de casa, són els nostres ancestres, els nostres veïns d’antany, i grans desconeguts de la majoria. Si tenim en compte que es calcula que només es coneix el 10% dels animals que hi ha hagut a la Terra, és molt el que queda per descobrir. I sota el terra dels Hostalets, com de tota la depressió penedesenca, en tenim algunes de les claus.

A l’entrada dels Hostalets de Pierola, als baixos de la restaurada masia de Can Roviralta, hi ha el Centre de Restauració i Interpretació Paleontològica (CRIP) de totes les restes del Miocè que s’han trobat dins el terme municipal dels Hostalets. Es va inaugurar el maig de 2015 amb una única sala expositiva, però també disposa de laboratoris, aules-taller i altres espais per a activitats formatives. El projecte museològic contempla que hi puguin haver cinc sales, que s’aniran obrint progressivament, per fases. Des de fa un any es fan visites, que són gratuïtes si són lliures o bé pagant si es fan amb guia. Hi solen anar grups escolars, famílies, entitats de geologia, centres excursionistes, per bé que és obert a tothom. El CRIP també ha creat tres paleorutes pel terme municipal, en les quals mitjançant una app que es descarrega allà mateix, es reprodueixen els continguts de l’exposició, a voltes ampliada, alhora que es pot fer un recorregut pels jaciments descoberts, barrancs on s’han trobat les restes, s’informa de la fauna que hi havia el clima, etc. Una app molt didàctica, amb una presentació infantil però amb continguts de rigor científic, que també inclou jocs com ara la possibilitat de muntar un puzle de l’esquelet del Pau.