Ja fa unes quantes setmanes –de fet, des de passat Reis ben bé– que la campanya electoral de cara als comicis del darrer diumenge de maig, en què s’elegeixen els ajuntaments del pròxim quadrienni, està en dansa. Qualsevol persona que tingui l’hàbit de consultar el que diuen els mitjans de comunicació, siguin digitals, radiofònics, televisius o en paper, se n’hauran adonat. Les propostes electorals es poden fer gratuïtament perquè res obliga a complir-les, i en molts casos els qui les formulen ni en tindran la competència. Els polítics, que ja de per si ocupen un espai més que generós i sobredimensionat, es fan omnipresents. A voltes per presentar qui en serà cap de llista, però també el núm. 2, el 8 o el 18. I n’hi ha que fa trenta anys que remenen les cireres, poc o molt, i que segueixen a la palestra i amb tantes ganes o més que el primer dia [sic].
Aquesta eternització de determinats candidats i candidates obre, si més no, un interrogant. Per què? De respostes, ben segur que n’hi haurà moltes. Per una banda, hi ha la vocació de servei. Segur! Tampoc hi deu faltar la sensació de ser imprescindible, de pensar que ningú ho podrà fer millor que jo. Qui sap si també, en algun cas, uns ingressos “segurs” de l’erari públic hi ajuden; la desconnexió del mercat laboral ordinari… Però…, i si els partits tenen dificultats per trobar candidats i candidates? I si costa trobar un mínim del 40% de dones, o d’homes, que hi vulguin figurar, com estableix la llei? I si el que costa és trobar prou gent, i amb capacitat, que s’impliqui en uns partits polítics cada vegada més allunyats de la societat? De partits que generen desconfiança, de líders polítics que se sotmeten a la disciplina dels partits per damunt de tot, ja que altrament perdrien el càrrec i el sou. I si a la gent cada vegada li costa més “significar-se” amb un partit? I si els partits no tenen més remei que recórrer a les cares ja conegudes, sobradament conegudes, a les quals els costa menys tornar-hi, amb resignació –ves què hi farem!– o no, perquè no hi ha alternativa, perquè ningú vol aquesta responsabilitat, perquè ningú vol dedicar-hi tant de temps?
En aquest cas, la democràcia té un problema. I gruixut. I caldria fer una reflexió profunda. Per què el que es va anhelar durant 40 anys, quatre dècades després està esgotat? Què s’ha fet malament? Una hipòtesi, tan sols una: l’omnipresència, l’extrem poder que tenen els partits polítics, hi és al darrere.
