A principis de 1939, mig milió de persones creuaven els Pirineus fugint del franquisme, cap al sempre incert exili. D’aquests, 150.000 eren catalans, i un miler, penedesencs. Molts d’ells van malviure durant un any i mig en precaris camps de refugiats ubicats a la meitat sud de la geografia francesa. Quan va esclatar la Segona Guerra Mundial i la Wehrmacht va entrar a França,12.000 republicans van ser capturats i deportats a camps de treball nazis. Entre 1940 i 1945, un nombre indeterminat de penedesencs, que es pot xifrar en algunes desenes, van anar a parar als camps de concentració i extermini que els alemanys tenien escampats per tot el Tercer Reich. La majoria hi van perdre la vida.
Sobre aquesta història, ben real, poc se’n sabia a Catalunya fins que el 1977 Montserrat Roig la va destapar amb la seva magna Els catalans als camps nazis (Edicions 62). El franquisme es va cuidar bé prou d’ocultar-la. Aquell llibre va obrir els ulls a molta gent, va ser la guspira que va encendre la flama d’una recerca molt més exhaustiva, que ha anat traient a la llum, amb comptagotes, tot el periple viscut per tants i tants catalans, al costat de jueus, gitanos, homosexuals, persones discapacitades, etc.
Tanmateix, són pocs encara els actes relacionats amb la memòria històrica que s’han fet al Penedès i a Catalunya per explicar a les generacions actuals la política sistemàtica de confinament, repressió i extermini que va dur a terme el règim alemany fins al 1945, i els actes de dignificació de les seves víctimes. Neus Català, supervivent catalana del camp de Ravensbrück, que va morir el 2019 als 103 anys d’edat; Rosa Torán, historiadora; o Enric Garriga, vilanoví, fill de deportat i president de l’Amical de Mauthausen i Altres Camps, són tres dels noms propis que en les darreres dècades han dut a terme una tasca continuada de difusió de la barbàrie nazi al nostre país, per evitar que aquell horror es perdi en l’oblit i que es pugui tornar a repetir.
A Vilanova, l’any 2001 es va inaugurar a la plaça de la Peixateria un imponent monument als deportats, obra de l’escultor valencià Andreu Alfaro, que recull el nom de tots els vilanovins deportats en camps nazis i que presideix cada any l’acte central a Catalunya del Dia Internacional de l’Holocaust. També l’Amical duu a terme una ingent tasca de divulgació de la memòria històrica a través del projecte Buchenwald, que porta cada any grups d’estudiants de quart d’ESO i primer de batxillerat del Garraf, l’Alt Penedès i el Baix Llobregat a visitar algun camp de concentració nazi. Unes visites que no deixen ningú indiferent. I el 2008 es va publicar el llibre Un vilanoví a Buchenwald. La defensa de la República i la deportació als camps nazis, del vilanoví Marcel·lí Garriga, editat per l’Amical de Mauthausen.
Així mateix, a Vilafranca la recuperació del record de les víctimes del nazisme arrenca el 2005 amb l’homenatge que es fa a Eusebi Pérez Martín, vilafranquí supervivent (després de cinc anys d’estada) del camp de Mauthausen, i amb la inauguració d’un monument al barri de la Girada que recull el nom de tots els altpenedesencs que van ser internats en camps d’extermini. En total en són 24, dels quals tan sols quatre van ser alliberats el 1945. També es va publicar el 2008 el llibre Eusebi Pérez Martín. Recordar per viure, viure per recordar, de Ramon Arnabat i Rosa Toran, editat per l’Ajuntament de Vilafranca.
Ara, uns anys després, els ajuntaments de Vilanova i la Geltrú i de Vilafranca del Penedès volen fer un pas més en aquesta tasca divulgadora d’un passat no tan llunyà i s’han sumat al projecte Stolpersteine, consistent a col·locar una llamborda davant la llar de cadascuna de les víctimes locals dels camps de concentració alemanys: disset a Vilanova, nou a Vilafranca. A Cubelles ja se’n va posar una l’any passat, en un acte al qual va assistir Günter Demnig, l’artista alemany autor del projecte i que des de 1995 ha disseminat aquest petit monument memorialístic per dos mil pobles i ciutats de tot Europa, entre elles les catalanes Navàs, Manresa, Sabadell, Girona o Igualada, entre altres, fins a un total de 184 llambordes.
1. Memorial davant de casa
L’historiador vilanoví Xavier López Soler, responsable del projecte a Vilanova, explica que la idea de Günter Demnig era situar el llambordí davant l’última residència que havia tingut cada deportat abans d’anar a parar al camp, però que no es tracta de col·locar una pedra de cop a la vorera i prou, sinó que al darrere hi ha tota una filosofia: “l’objectiu del Günter és fer aturar els vianants i interpel·lar-los, que amb el gest d’acotar el cap per mirar-la es demana perdó a la víctima, que té noms i cognoms, per no haver pogut fer res per ajudar-la; i es fa a la porta de casa seva”. Segons López, que s’ha entrevistat amb els familiars que ha localitzat dels disset vilanovins deportats, “la majoria han arrossegat el dol fins ara, mai ningú els havia fet una entrevista, i els ha fet il·lusió que l’Ajuntament s’hagi posat en contacte amb la família per la memòria de l’avi, de l’oncle, perquè ajuda a tancar el dol”.
Així, després que el ple de l’Ajuntament aprovés el 14 de maig de 2018 per unanimitat participar en el projecte Stolpersteine, es va encarregar a López Soler la tasca de recuperar la biografia d’aquests 17 vilanovins deportats als camps nazis, dels quals tan sols tres van ser alliberats (Eugeni Balduz Asensio, Marcel·lí Garriga Cristià i Antoni Sánchez Sánchez). Els altres quinze hi van morir assassinats. López ha parlat amb familiars, ha fet recerca de cens i padrons municipals i premsa local dels anys 30 del segle XX a l’Arxiu Comarcal del Garraf; ha consultat la plataforma Arolsen Archives, que té a la xarxa tretze milions de documents sobre deportats; el Banc de memòria democràtica impulsat pel Memorial Democràtic de la Generalitat, juntament amb la UPF i l’Amical… La informació localitzada ha agafat un volum tan gran que, a banda de la propera col·locació de llambordes, en una data incerta a causa de les limitacions de concentració de persones que provoca la pandèmia, se n’ha fet un llibre, que es troba pendent de publicació. El llibret compta amb una introducció de Xavier López; l’expresident de l’IEP Albert Tubau hi situa el context històric; la historiadora Judith Barbacil hi aporta un text sobre què s’ha fet a la ciutat fins ara en matèria de memòria històrica; el periodista Francesc-Marc Álvaro, nebot de deportat, explica com viu la família el fet de tenir un familiar deportat; i finalment hi ha la biografia dels 17 deportats de la ciutat.
La stolpersteine és un llambordí de formigó de deu centímetres de llargada i deu d’amplada, cobert amb una fulla de llautó on hi ha gravat el nom de republicà exiliat i deportat, l’any de naixement, el camp de concentració on va ingressar, l’any en què ho va fer i si va ser alliberat, o bé l’any de la seva defunció i en quin camp (sovint van estar en més d’un).
2. A Vilanova, pendents de la covid i de les eleccions
El proppassat 18 de juliol es va fer davant del monument a la plaça de la Peixateria de Vilanova l’acte simbòlic en el qual la consellera de Justícia de la Generalitat, Ester Capella, lliurava a la ciutat les disset llambordes, amb la presència de familiars de les víctimes, de les autoritats municipals i de l’Amical de Mauthausen. En principi, l’Ajuntament de Vilanova té previst fer la col·locació dels llambordins en un acte el 3 d’octubre que ve, però el regidor de Memòria Històrica de l’Ajuntament, alhora net de deportat Enric Garriga, no té clar a hores d’ara si l’ajornaran, per una banda per la possible convocatòria d’eleccions al Parlament de Catalunya, que automàticament suspèn qualsevol acte institucional, però també a causa de les restriccions de la covid-19: “la idea és fer un acte solemne, amb les famílies, però si has de limitar la presència a deu persones i no hi poguessin ser ni tan sols tots els familiars, potser preferim esperar una mica més i fer-ho sense tanta limitació; tancar espais va en contra d’espai públic del projecte”.
Mentrestant, en una entrada adjacent al vestíbul principal de la Casa de la Vila de Vilanova hi ha exposades des de mitjan mes de juliol les disset llambordes, acompanyades d’uns plafons explicatius. Val a dir que a banda d’aquestes disset persones identificades com a deportats, al llibre que es publicarà també se citen dos vilanovins que ja tenen la seva llamborda a Olesa de Montserrat, on també van residir, els germans Joan i Ramon Cerdà Perayre, i dos casos més que estan en estudi, que se sap del cert que van tenir relació amb la ciutat però no hi ha encara prou dades que confirmin que hi van viure: Lluís Camacho Ferré i Carlos Rodríguez del Risco.
3. Dimarts, col·locació d’stolpersteine a Vilafranca
A Vilafranca, Vilafranca en Comú, a través del seu regidor i historiador Ramon Arnabat, va presentar el gener de 2017 una moció a l’Ajuntament per sumar-se al projecte Stolpersteine, que es va aprovar per unanimitat. Aleshores es va iniciar el procés, de la mà del Memorial Democràtic de la Generalitat i amb la col·laboració de l’Institut d’Estudis Penedesencs i de l’Amical. La intenció inicial era col·locar els llambordins la passada primavera, però en confinament va obligar a ajornar-ho. Ara, l’acte està programat per dimarts que ve, 15 de setembre, al punt del migdia, a l’altura del carrer Ateneu, 50, on residia un dels deportats. En total a Vilafranca es col·locaran nou llambordes stolpersteine, de vilafranquins empresonats entre 1940 i 1944 a Mauthausen en vuit casos i a Buchenwald en un.
La dignificació d’aquest passat, el record de tots aquests deportats, és una peça més en la necessària lluita contra l’oblit, no només per conèixer la nostra història més recent com a ciutat, com a país i com a societat, sinó també per intentar evitar que en el present i en el futur es puguin reproduir episodis de xenofòbia i de barbàrie com els que ens van deixar els nazis.
4. Els camps d’extermini nazis: una cosa del passat?
Ramon Arnabat, historiador
Els jueus foren els que patiren més intensament la persecució nazi, però als camps d’extermini hi van anar a parar també els gitanos, els homosexuals, els comunistes, els socialistes, els republicans espanyols i catalans, entre altres col·lectius. Els republicans penedesencs internats als camps nazis van ser deportats des de França i la majoria van ser internats a Mauthausen.
Sabem força què va passar, però el que ens hem de preguntar és per què va passar. Com va ser possible que una societat tan culta i formada com l’alemanya caigués en el parany del feixisme i actués de la manera com ho va fer. Entendre això és clau perquè mai més es repeteixi!
L’extermini nazi no va ser cosa “d’un boig”, Hitler, o “d’uns boigs”, els dirigents nazis, sinó que hi participà bona part de la societat alemanya. Gent normal i corrent com nosaltres va col·laborar activament o passivament amb el nazisme i l’extermini. Molts alemanys van creure que el feixisme solucionaria tots els seus problemes. Malgrat tot, no podem oblidar que hi hagué alemanys i alemanyes que lluitaren contra el feixisme, com els joves de la Rosa Blanca.
L’extermini nazi es va fer de manera científica i industrial, per aprofitar fins a l’extenuació la mà d’obra gratuïta i esclava dels presos, i l’eliminació dels que ja no servien. L’extermini no el van planejar i executar uns ignorants, sinó uns savis! Però l’element principal que va permetre generar consens al voltant del nazisme i que és a la base de l’extermini és considerar-se superior als altres humans. Considerar que els “altres”, els que són diferents de tu, no són persones i, per tant, no tenen drets. Per això quan els presos entraven als camps els marcaven un número al braç i deixaven de ser Joan, Josep, Maria o Eva, esdevenint un número.
La principal conclusió que hem de treure és que no som ni podem sentir-nos superiors als altres. Que tots els humans formem part d’un mateix col·lectiu. Que som diversos i que ens hem de respectar i ajudar. Que hem de cooperar en lloc de competir. És igual que sigui una persona sense sostre, una persona immigrant de pell negra i pobra, una persona d’una altra cultura…, tots som humans! Perquè no torni el feixisme i l’extermini hem de partir d’aquest valor universal i defensar-lo units, junts.
