Pedres que parlen

El conjunt monument d’Olèrdola és la joia de la corona de les excavacions arqueològiques penedesenques. L’any passat es van celebrar els cent anys d’excavacions, iniciades per l’Institut d’Estudis Catalans en temps de la Mancomunitat de Catalunya, i que han tingut continuïtat amb intermitències, primer de la mà de la Diputació de Barcelona, i després com a seu del Museu d’Arqueologia de Catalunya, que és un ens depenent del Departament de Cultura de la Generalitat. Cent anys d’excavacions donen per molt, i per això s’hi fan visites, tallers i infinitat d’activitats relacionades al llarg de tot l’any.

Olèrdola està situada dalt d’una talaia amb vista a bona part del que ara és Penedès, i per això, per la seva ubicació estratègica, ha tingut ocupacions amb assentaments humans al llarg de gairebé 4.000 anys, si bé no de manera continuada. Les primeres ocupacions daten de l’edat de bronze (1800 aC), després hi va haver l’època preibèrica (VII-VI aC), els ibers (V-I aC), els romans (l’abandonen el 25 aC) i l’edat mitjana (X-XV dC).

Els primers assentaments protegits per muralla són de l’edat de ferro. Els ibers ja hi tenen un poblat fortificat important, de 3,5 ha, amb les cases a la part baixa aprofitant la muralla, i al costat es van trobar uns tallers artesans de tintoreria i adoberia únics en el món iber. D’època romana són la muralla, una cisterna d’aigua de 350 m³ de capacitat tallada a la roca, la torre-talaia i dues pedreres.

En aquest punt, el conjunt olerdolenc va queda deshabitat durant mil anys, fins que el comte Sunyer el reocupa entre el 911 i el 937. S’hi construeix la muralla perimetral, l’església de Sant Miquel a la part alta i el castell. En època feudal, Mir Geribert, castlà del castell, es revolta contra el comte de Barcelona. Olèrdola, aleshores era la segona ciutat del comtat, podia tenir entre 1.500 i 2.000 habitants (Barcelona en tenia menys de 3.000), i tenia una importància estratègica en la lluita contra els musulmans.

La decadència d’Olèrdola arriba al segle XII. El 1108 els sarraïns destrueixen l’església, el castell i les cases. Es reconstrueixen, però, com explica l’arqueòloga Núria Molist, “era una ciutat de frontera, i la frontera va avançant cap al sud, Olèrdola ja no és a primera línia de foc amb els almoràvits i la població es desplaça cap al nucli emergent –que és Vilafranca– patrocinat pel comte de Barcelona, i es desplaça cap a les terres conquerides del sud; ja no té lògica viure allà”. Deixaria de ser una ciutat, però continuaria tenint ocupacions puntuals menors.

És precisament en època medieval que es construeixen extramurs el Pla dels Albats i el seu centenar de tombes antropomorfes de nounats, l’església de Santa Maria, i cases de pagesos i artesans. Intramurs hi ha castell, església, necròpolis i cases de terratinents de la zona, a la part alta; a la part baixa, tallers d’artesans i algunes cases arran de muralla; i a la zona central s’han descobert molts cellers de vi, premses, cubs de fermentació, també una cisterna, graner, entre altres. S’acabaria desocupant del tot cap a principis del segle XV.

Les darreres excavacions fetes han deixat al descobert un crani humà seccionat, el més meridional que s’hagi trobat mai a Catalunya d’època ibera; la cinquena torre adossada a la muralla romana; i s’han recuperat 35 metres de muralla fins ara poc visibles.

La Font de la Canya és un jaciment únic a Catalunya, no per la bellesa de les troballes, que bàsicament són sitges, moltes sitges (200 d’excavades, unes 500 de localitzades i la projecció que en poden ser un miler), sinó per la gran quantitat de materials que s’hi han trobat al llarg de vint anys de recerca, que estan donant als arqueòlegs una valuosa informació per conèixer més a fons la cultura ibera.

Les restes trobades abracen un llarg període de temps que en permet conèixer l’evolució: els 700 anys que van de la fase preibèrica (segle VII aC) fins a l’arribada dels romans (I aC). Bàsicament, era un immens centre de mercaderies de dues hectàrees, que rebia la mercaderia, l’emmagatzemava a les seves sitges i, posteriorment, la distribuïa. “Com un polígon o un Mercabarna de l’època”, compara l’arqueòleg Dani López. Sobretot s’hi mercadejava amb cereals, que era la base de l’alimentació dels ibers, però també s’hi han trobat lleguminoses (llavors de llenties i de faves carbonitzades), moltes restes d’animals que permeten constatar que també hi havia ramaderia, pinyols d’oliva carbonitzats i, sobretot, llavors de raïm carbonitzades del segle VII aC, més d’un miler. En cap altre lloc se n’han trobat tantes. Sabem, per tant, que el Penedès és terra de vinya des de fa almenys 2.700 anys.

Què vol dir, això, també? López explica que “El cultiu de fruiters és un canvi econòmic i social radical, perquè la vinya té un rendiment ajornat, poden passar quatre o cinc anys des que es planta, i suposa molta inversió de treball tot l’any, de manera que t’esclavitza al territori, et converteix en sedentari i apareix l’arquitectura en pedra”. És, doncs, l’origen de la configuració dels assentaments humans estables, tal com els coneixem avui dia.

Associat amb les llavors de raïm, a la Font de la Canya hi han aparegut àmfores, gerros, decantadors, premses, eines per podar i també diversos busts de Demèter, deessa de la fertilitat, símbol de la biodinàmica, que el 2018 va ser adoptada com a logo de la DO Penedès.

Tota aquesta apassionant història dels orígens vitivinícoles del Penedès es pot conèixer de primera mà amb les visites que es poden fer al jaciment els caps de setmana (és l’únic camp de sitges visitable del país), combinades amb la visita al centre d’interpretació de la Font de la Canya, DO Vinífera, obert al Local Social d’Avinyó Nou ara fa quatre anys. També s’hi fan tastos de vi i visites concertades.

Feia molts anys que se sospitava que el jaciment que s’amagava sota terra al costat de les Masies de Sant Miquel (Banyeres del Penedès) podia ser una ciutat important dins el món iber. Es va confirmar fa quatre anys, quan una prospecció amb georadar va deixar “al descobert” tota una trama urbana enterrada de grans dimensions, amb una ocupació de fins a 5 hectàrees. “Sabem de l’existència dels edificis, però els hem de caracteritzar, no sabem si són magatzems, tallers, cases comunitàries…”, explica l’arqueòleg Jordi Morer. Tot això ho diran les excavacions que es vagin fent en els pròxims anys.Fins ara s’han fet només dues campanyes d’excavacions, i tan sols s’ha trobat la punta de l’iceberg, però l’expectativa és molt alta, perquè el que està apareixent al bell mig del Baix Penedès no té parió en el món iber. Inhumada hi ha la capital administrativa de tota la Cossetània Oriental, una ciutat amb totes les de la llei, on residien els dirigents de tots els assentaments urbans de la rodalia, tant els que es dedicaven a la mineria, com la ceràmica, l’agricultura, la ramaderia… i en connexió amb la Ciutadella Ibèrica, on hi hauria l’elit militar.

Hi ha evidències que els ibers hi van residir des del VII aC (preibèric) fins a l’arribada dels romans. N’ha quedat a la vista un complex sistema de muralles de fins a 7 metres d’altura, amb dues murades que avançaven en paral·lel. Fins al segle III aC entremig hi havia un cinturó de ronda per als guerrers, però a partir d’aquella data l’entremurs es va omplir i massissar per aguantar la maquinària de guerra: catapultes, ballestes, etc. Era el preludi de la 2a Guerra Púnica entre les dues potències mundials, romans i cartaginesos.

Entre les restes excepcionals trobades a la ciutat de les Masies de Sant Miquel en tan sols dos anys hi ha 21 monedes de plata i 21 ploms escrits (unes plaques de plom amb inscripcions ibèriques que no s’han desxifrat), a més de moltes restes de ceràmica i metall, unces de bronze, àmfores, etc.

La Ciutadella Ibèrica de Calafell és, visualment, el jaciment iber més espectacular que hom pugui visitar. Descobert l’any 1982, un equip d’arqueòlegs va començar un seguit de campanyes d’excavació que el 1995 van desembocar en la inauguració de la seva reconstrucció sobre les mateixes restes trobades. Efectivament, a partir de les dades obtingudes, es va reconstruir el que havia estat l’antic poblat de les Toixoneres, utilitzant els materials i les tècniques que feien servir els ibers: argila, terra, pedres, arbres, canyes…

El van ocupar els ibers al segle VI aC i fins a l’I aC, quan els romans els van substituir, fins a instal·lar-se al cap de poc al Vilarenc. Es troba sobre un turó a uns 15 metres sobre el nivell del mar, però en aquella època la costa la tenien a tocar, i la seva funció dins el món iber era la de control del territori. L’arqueòleg Josep Pou explica que “els productes comercials arribaven per via marítima, la Ciutadella era a peu de platja i des d’allà podien fer el control de mercaderies cap a les Masies de Sant Miquel, i des d’allà es distribuïen per tota la zona”.

La Ciutadella consta de tota la seva muralla, amb un camí de ronda al voltant, la casa del cabdill, al capdamunt del promontori; també les llars de l’elit de guerrers que hi residien, i del seu servei (en total, una cinquantena de persones); i elements com uns forns, una torre d’assalt de fusta, entre altres. Entre les moltes restes trobades, destaca un gra de raïm sencer del segle III aC, amb la seva llavor, la polpa i la pell, carbonitzades. També se n’han trobat altres de les llavors, com a la Font de la Canya.

Els últims anys, la Ciutadella aboca bona part dels seus esforços al manteniment de la Ciutadella i a la divulgació del passat iber, si bé també s’estan preparant noves campanyes de recerca per als anys vinents.

A tocar de la platja, al final del passeig marítim de Vilanova, hi ha un dels jaciments de Catalunya que porta més anys excavant-se i investigant-se, després d’Olèrdola, Empúries i Ullastret. Un jaciment que, a més, té la part ibera i la part romana, ja que els romans van aprofitar el que havien deixat els ibers, i han sortit restes de les dues èpoques, des de V aC fins al V dC. I de restes romanes, al Penedès, no n’anem sobrats.

En total el jaciment ocupa unes deu hectàrees, entre la zona municipal, la privada i la que pertany a la Diputació, i inclou els jardins del Xalet del Nin, ja que cada vegada que es fa qualsevol moviment de terres al turó de Sant Gervasi, hi apareixen restes. El que té de rellevant del jaciment de Darró (o Adarró, perquè els dos termes estan acceptats) és que com que s’ha anat excavant ininterrompudament des de finals dels anys 70, se n’ha obtingut molta informació científica, sobretot de l’època ibèrica (V aC – I aC). Se sap que per darrere de Kese (l’actual Tarragona), a la Cossetània hi havia tres ciutats de segon ordre: Olèrdola, les Masies de Sant Miquel i Darró. Darró era un centre productor de ceràmica, de ferro, i en menor mesura de vi i oli. També era un important enclavament comercial, ja que disposava de port marítim i remuntava el torrent de Sant Joan amb embarcacions de poc calat, no se sap fins on, per comerciar. A més, la seva posició arran de mar era estratègica en la vigilància. Quant als romans, hi van establir una vila, aprofitant les condicions que hi van trobar: el riu, la sortida al mar. Van continuar fabricant-hi ceràmica, però van abandonar el ferro, que era de poca qualitat, per produir vi en quantitat. En aquest sentit, s’hi han trobat forns molt grans per fer àmfores per envasar vi, premses… i van crear una important xarxa comercial. Tot això i molt més s’explica a tothom qui hi tingui interès cada dissabte, diumenge o festiu, que s’hi fan visites guiades gratuïtes, en català, castellà o anglès, i també tallers i recreacions de tota mena. I és que a Darró, amb Joan Garcia Targa al capdavant, es dona molta importància al vessant divulgatiu.

Són poques, encara, les campanyes d’excavació que s’han fet a la Timba de Santa Bàrbara. Un jaciment que es troba dalt d’un turó en zona boscosa, prop de Castellet i de l’Arboç, preibèric de la primera edat de ferro (s. VII – VI aC), i que és l’únic al Penedès i dels pocs existents a Catalunya on els romans no van construir a sobre. Les estructures que hi van apareixent són una arquitectura en pedra, fortificada, amb una muralla que supera els dos metres d’amplada que en podria haver tingut sis d’altura, i diversos recintes adossats. També han sortit a la llum nombroses peces de ceràmica, entre elles àmfores. El fet de trobar-se a mig camí del poblat de les Masies de Sant Miquel i de la Mota de Sant Pere (Cubelles) permet suggerir que la Timba podia haver tingut alguna funció relacionada amb el comerç de mercaderies i també amb la vigilància del territori, atesa la seva bona perspectiva sobre l’antiga Via d’Hèrcules.

Què és, per tu, l’arqueologia?

Per mi, és una manera de transformar la societat i de fer cohesió social, perquè pot donar moltes oportunitats de recercar el nostre passat més remot, o no tan remot, per posar les bases de saber què som. Un poble que no coneix el seu passat està condemnat a repetir-lo. Hem perdut molt la connexió amb la natura, amb l’entorn immediat. El projecte que estem fent la DO Penedès i el celler Torres, amb el suport de l’Ajuntament d’Avinyonet, d’intentar extreure informació genètica per algun dia poder replicar quines són les primeres varietats arcaiques de vinya del territori, no deixa de ser una manera que l’arqueologia et doni informació per poder replantejar-te el món de l’agricultura extensiva i tornar als orígens. Pot ser una eina per millorar la societat.

Va ser a través del col·legi que a tu et va atrapar el món de l’arqueologia?

En part sí. De petit m’apassionaven el món romà, Egipte, Grècia, la mitologia. Jo vaig començar a excavar amb 14 anys, en unes jornades de portes obertes al Museu de Badalona el Dia Internacional de Museus, i vaig acabar la selectivitat i tenia un descompte del Carnet Jove per anar a la Ciutadella. L’endemà mateix hi vam anar, i acostumat a veure sempre runes, el fet de veure un jaciment reconstruït i imaginar-me’l, em va canviar la vida i vaig dir: jo no vull fer romans, jo vull fer això.

El Penedès està ple de jaciments ibers. Per què no n’apareixen més de romans, de neolítics o de paleolítics?

De romans n’hi ha moltíssims, però de vegades surten amb excavacions d’urgència, perquè no hi ha hagut equips d’investigació, s’identifiquen i es tornen a tapar, i sembla com si els romans no existissin. Al Penedès tenim un dèficit d’investigadors que es dediquin a investigar la cultura romana. Hi ha la vila romana de Torrelles de Foix, la fase romana d’Olèrdola, el Vilarenc a Calafell, la Torrota del Moro a Subirats, on es conserven les parts d’unes termes romanes de tres metres d’alçada.

Dins el món iber, la Cossetània tenia alguna singularitat que la diferenciés de la resta de territoris ibers?

Segons l’estudi més gran de ceràmica ibèrica de tot el món, fet pel Xavier Cela, que havia estat codirector al principi de la Font de la Canya, tota la ceràmica que es fa a la Cossetània està agermanada amb la de tribus ibèriques més cap al sud, els ilergets a Lleida, els ilercavons a l’Ebre, la Contestània a Castelló i València… més que no pas de la Laietània que està al costat, a Barcelona i el Maresme, amb la Indigècia a l’Empordà i amb el sud de França. Sembla que el Llobregat era una línia que anava més enllà d’una entitat cultural. És curiós que la Cossetània Oriental tingui els mateixos límits geogràfics que el que és avui la vegueria Penedès. Aquesta unitat territorial no és perquè sí, sinó que té uns raonaments geogràfics i de connexió del territori. Després es va partir la vegueria per fer un cul-de-sac de Barcelona i un cul-de-sac de Tarragona, quan allò és una unitat territorial de 2.500 anys.

Es diu que aquí fas un forat a terra i surten restes ibèriques. Això es dona a tota la península Ibèrica?

Hi ha uns patrons d’ocupació del territori diferents. Els ibers habiten totes les zones costaneres del Mediterrani, i de broma, en el món de l’arqueologia sempre hem dit que els ibers de manual són els de València, de grans poblats. El sud és espectacular, amb més influència mediterrània, hi ha molt més metall, els fenicis que venen a buscar el que dona diners, que és el metall, la galena per fer plata, l’estany, el coure. En canvi, els del nord, que som nosaltres, han quedat més com una zona de pas, d’entrada a la península, amb ciutats més xicotetes, i són com més cutres.

Cutres?

Això és el que pensàvem fins ara, perquè a mesura que anem excavant veiem que hi ha una riquesa brutal. També et diré que quan mires un mapa de jaciments arqueològics excavats o d’estudis cartològics, normalment a Catalunya l’activitat constructiva i el fet de tenir la Llei de Patrimoni han fet que s’excavin molts més jaciments, tenim un poblament molt més dens que no pas a València i Andalusia. I és probable que el tipus de poblament que aquí hi havia en l’antiguitat sigui molt semblant al d’avui dia.

S’hauria d’invertir més en la recerca… o en la divulgació?

Sense una bona recerca no pot haver-hi una bona difusió. Per fer una bona socialització del coneixement, has de partir d’una recerca de primer nivell.

Ara n’hi ha?

Sí. Una altra cosa és que no disposem de tots els recursos perquè pugui ser de Champions. A Arqueovitis jo considero que fem una recerca de Segona Divisió.

?

Es reconeix que fas una recerca de primer nivell quan tens els canals de publicació en revistes indexades, tot en anglès, articles que no llegirà ningú que viu al municipi i ho sabran quatre arqueòlegs, però sense una utilitat social. Pots entendre més el que és la cultura ibèrica visitant la Ciutadella Ibèrica, que és una reconstrucció que mostra tot el coneixement extret d’excavar una fortificació, que si no coneixes el tema i llegeixes tres llibres sobre els ibers. Allò és una experiència amb els cinc sentits.

Arqueovitis és l’única cooperativa d’arqueologia de Catalunya. Per què cooperativa?

Jo formava part de Món Iber Rocs SL, i anava a excavar un mes a l’Ebre, un altre a Tunis, un mes aquí, un mes enllà… i vaig decidir centrar-me al Penedès i el que tinc a 50 km. Perquè no pots abraçar-ho tot. Ens vam trobar amb Mireia Sabaté, i Actua ens va assessorar molt per crear una cooperativa, com està fent ara Coopsetània. Vam dir: som d’esquerres, creem una cosa que estigui al servei de la societat, la qualitat de vida dels nostres treballadors per sobre de tot, perquè entrar a fer arqueologia amb la idea d’un empresari és impossible, no dona diners. I conèixer el vessant social del cooperativisme, on no hi ha caps, decidim entre tots i totes, potser des de la utopia, prefereixo fer-ho així.

Quins projectes nous té, Arqueovitis?

Farem un petit llibre, que estem lligant amb la DO Penedès, cellers Torres i l’Ajuntament d’Avinyonet, com un retorn de valor afegit a aquestes entitats que han confiat en nosaltres. La idea és posar en solfa totes les troballes dels últims anys sobre la història de la vinya i el vi al Penedès, des que arriben els fenicis fins que arriben els romans.