Penedès llegendari

El diccionari de la llengua catalana defineix una llegenda com una “narració popular d’esdeveniments, sovint amb un fons real però desenrotllat i transformat per la tradició”. A diferència dels mites, que expliquen fets extraordinaris protagonitzats per éssers sobrenaturals o fantàstics, les llegendes són relats populars que expliquen un fet real, natural o històric. Tenen, per tant, una aparença més o menys històrica i estan cuinades amb alguns elements imaginatius.

Aquesta dosi d’imaginació pot provenir de motivacions involuntàries, com errors, males interpretacions, o de la suggestió d’un fet excepcionalment colpidor. Però també de l’acció conscient d’algú que, per raons interessades, ha modificat la llegenda original.

Si bé n’hi ha d’escrites, fonamentalment les llegendes formen part de la literatura transmesa oralment. Segons el folklorista vilanoví Bienve Moya, “la llegenda té com a principal missió centrar el lector, o l’oïdor, en l’assumpte de la narració; els protagonistes estan al servei de l’assumpte sobre el qual s’informa, de la ‘lliçó’ que se’n pot extreure”.

En aquest sentit, explicar llegendes ha estat tradicionalment una forma d’entreteniment. Qui les escolta en pot fer una lectura afectiva que el transporta a un espai, a un moment històric, a una comunitat que la sent com a seva, etcètera. Segons el poeta francès George Jean, “aquell poble que no té llegendes per contar als seus fills està condemnat a morir de fred”. Com que la majoria de les llegendes tenen un ensenyament moral, moltes també han servit per catequitzar i temps enrere, fins i tot, havien tingut una funció sanadora, donant eines a les comunitats per afrontar temes més escabrosos, com la mort o la pobresa.

Sigui com sigui, per comprendre el sentit de les llegendes cal contextualitzar-les i fer-ne un estudi crític. Al Penedès això ho han fet importants folkloristes com Joan Amades, Cels Gomis, Pere Sadurní o el mateix Bienve Moya. L’últim a parlar-ne, però, ha estat el filòleg penedesenc Ramon Marrugat, que ha recollit un total de setanta-quatre llegendes al llibre Narracions llegendàries del Penedès. N’hi ha de clàssiques, de sants i de religió, dels balls de diables, de bruixes, de la llengua, fraseologia, toponímia, d’amor… Un compendi de contalles del Penedès històric en el qual no manquen alguns dels temes que tradicionalment han format part de l’imaginari penedesenc.

Al llarg del volum, l’autor acompanya aquestes petites històries amb notícies i comentaris que les complementen i contextualitzen. Perquè si bé totes se cenyeixen força a la transmissió que se n’han fet, Marrugat també hi deixa la seva empremta personal. Editat per l’editorial vilafranquina Andana i amb el suport de l’Institut d’Estudis Penedesencs i la fundació privada Mútua Catalana, Ramon Marrugat ja ha girat per alguns pobles de la vegueria per presentar el seu llibre. La pròxima parada de l’escriptor serà Vilanova i la Geltrú, l’1 de març, a dos quarts de nou del vespre al local de l’Agrupació Excursionista Talaia.

Això era una vegada que, en un dia d’hivern, cap a la part alta meridional del Penedès, una dona li va demanar al futur sant i ja famós taumaturg Vicenç Ferrer, que li concedís el miracle de viure sense discutir amb el marit.

El predicador, amb el seny propi de la santedat que hom li atribuïa, li va recomanar que cada cop que hagués de discutir, s’empassés abans un got d’aigua i, com que aquell dia feia molt de fred, per a fer-l’hi més fàcil, va fer que l’aigua que naixia en aquell paratge sortís calenta. La dona va seguir el consell i tots els anys que van viure aquells benaurats esposos mai no van discutir gens i, en record d’aquest miracle, amb el protagonisme del sant i de l’aigua calenta, el poble va passar a dir-se Sant Vicenç de Calders i, a més, amb la bona herència expressada en la dita comarcal que fa: “A Sant Vicenç no discuteixen mai”.

Els arbres singulars del nostre país amaguen moltes històries que fan la delícia dels veïns que en són coneixedors i, entre aquestes, en destaca bé prou la d’una bella història romàntica que explica els amors entre l’Alzina de can Ros dels Casots i el Roure de can Codorniu de Sant Sadurní.

Era una delicada relació que s’expressava en la verdor dels respectius cimalls, esponerosos i en augment any rere any, i és que, segons deien a la contrada, cadascun d’ells s’exhibia d’aquesta manera des de la llunyania i així, malgrat la distància d’una hora de camí, expressaven ensems l’amor impossible d’una distinta natura.

Vet aquí, però, que un dia un malaurat llamp va calar foc a l’alzina, que va restar tan malferida que ja no se’n va poder recuperar: la saba va deixar de circular per la soca i la vida se li esllanguí del tot.

És de creure pensar que fos volguda la mort boi coincident de l’un darrere l’altra. Podem pensar això perquè, poc després que morís l’alzina, el riu, diu que tot plorant-ne la pèrdua, es va decantar tant que les arrels van sobreeixir del terra i ja no hi va haver manera de recuperar-lo.

En un punt de la vora marina penedesenca, s’alçava un majestuós castell a partir del qual el moro Mussa que el senyorejava dominava la comarca i s’atipava de fer-hi malvestats. Prou que molts cavallers cristians havien intentat conquerir-lo, i més amb la prometença del rei que en faria senyor qui aconseguís fer-lo rendir, però mai ningú no ho havia pogut fer, perquè la host s’estavellava en les gruixudes parets de la fortalesa.

Un bon dia, al rei li va arribar la notícia que un jovenet pagès de la comarca el volia veure perquè, segons deia, sabia com prendre aquell castell.

– I qui ets tu? –li va preguntar al rei.

– Em dic Calaf i sé com podeu conquerir aquest castell, perquè visc a la vora, i conec com podem aprofitar-nos dels costums dels moros.

– Vols dir que no has begut massa? –li replicà el monarca–. Mira de no fer-me perdre el temps i digues com t’ho faries.

– Molt senzill –li va dir i, després que a cau d’orella li raonés el seu pla, va seguir– prepareu la tropa i jo aconseguiré d’obrir-li el pas.

El convenciment i la seguretat amb què parlava el noi havien deixat parat el rei que, seguint les instruccions que donava el bordegàs, va preparar els soldats per a aquella nit mateixa. Entrada fosc, el jove va posar-se a l’aguait a la platja disfressat amb roba de dona i amb dos mocadors al pit per a més dissimular. No va trigar gaire a veure que, com feia acompanyat de dos criats, el moro Mussa baixava a banyar-se.

El pageset, proveït d’una espasa, va sortir de l’amagatall, va acostar-se al cabdill moro, el va matar sense contemplacions i va poder fugir de seguida, perquè els guàrdies d’allí a prop van pensar que era una de les amants que acostumaven a acontentar el senyor.

Després, però, en veure que no es movia, van adonar-se que l’havien mort i, donada l’alarma, els soldats del castell baixaren en recerca del causant. Aleshores, desprotegit el castell, la tropa cristiana amagada hi va entrar sense resistència i el rei, complagut, va atorgar-ne el senyoriu a aquell bordegàs tal com havia promès i, com que encara tenia tan poca edat, en lloc de posar-li el nom tal com se feia en aquell temps, li va aplicar el diminutiu afectuós de Calafell.

Diu que un dia en què, com tenien per costum, a la Fonda Subur del famós restaurador sitgetà Carcolse hi havia al menú una amanida de bacallà esqueixat amb la salsa reina de la comarca, el gravador Ramon Canudas, acabar de venir de París, i que hi estava hostatjat a instàncies del seu amic Santiago Rusiñol, la va trobar tan deliciosa, que va exclamar admirat “Ça c’est un chateau!”.

La comparació amb un castell va plaure molt a Rusiñol i aquella salsa, tan corrent al país, va adquirir el toc majestuós que mereixia i ja sempre més ha tingut el nom catalanitzat de xató.

Ramon Marrugat, filòleg i autor del llibre Narracions llegendàries del Penedès.

El Penedès és un territori ric en llegendes?

Desconec si és més ric que altres zones, però en tenim moltes. Al tinter me n’han quedat una pila, algunes de precioses. Però que no obstant, al meu aire, en el moment d’escriure no m’ha estat avinent parlar-ne. Qui sap si un dia sortiran publicades. A més a més, cal tenir present que se n’estan creant de noves contínuament. Al llegendari que hem fet n’hi ha algunes que són relativament noves.

Com es crea una llegenda de zero?

Els contadors de llegendes som com els ogres dels contes; mengem tota la carn humana que trobem. Recordo que a Coma-ruga, per exemple, sempre s’ha dit que el Perón (president de l’Argentina) hi havia estat d’amagat amb les seves històries amoroses. Sigui veritat o mentida, hi ha gent que ho explica –alguns perquè ho han viscut– i aquests fets acaben esdevenint llegendes. A Vilanova hi ha la història de la carpa Juanita, un peix que menjava amb cullereta i bevia amb porro. A mesura que els pares passin als fills aquesta història, ja tindrà uns fets llegendaris.

Les llegendes expliquen el nostre tarannà?

El llegendari té una tendència a parlar de sants. Al Penedès, però, no n’hi ha gaires d’aquest tipus (riu). En canvi, sí que en tenim d’àngels bons i d’àngels caiguts. Però és clar, pensa que al Penedès s’entra pel Pont del Diable; que tenim un poble que es diu Lavern; que un dels balls més populars és el de diables…

D’una llegenda se’n poden fer moltes lectures: entretenen, alliçonen i, en molts casos, també havien tingut una funció sanadora.

La paraula “llegenda” ens evoca a una història que la gent s’explicava de pares a fills a la vora del foc, escalfant-nos per davant i tenint el fred a l’esquena. A més, com que temps enrere la majoria de persones no sabien escriure ni llegir, la manera més habitual d’explicar aquestes històries era la transmissió oral. Moltes de les llegendes també tenen un ensenyament i havien donat eines a les comunitats per afrontar les penúries de la vida. Però aquests dos últims aspectes queden molt més condensats en el refranyer, aquell saber de les coses que passen.

Per què han perdurat les històries?

Potser perquè hi ha hagut una substitució de temàtiques, o perquè ha canviat la forma d’explicar-les. Algunes llegendes tenen l’aparença d’una història antiga, però expliquen fets nous. S’ha produït una renovació efectiva perquè el món ha canviat i l’home és capaç d’adaptar-se a tot.

Algunes històries són masclistes i classistes. Creu que ha envellit malament el llegendari?

Milà i Fontanals deia que només expliquem les maldats de les coses. Els periodistes feu una mica el mateix (riu). Amb els pas del temps, les llegendes han anat endolcint les formes, tot i que de vegades continuen sent terribles. No diria que han envellit malament, que s’han enlletgit o que han perdut importància. Avui les llegendes s’expliquen d’una altra manera.

Per què és important conservar-les?

Perquè el que no s’escriu, no perdura. Conservar les nostres llegendes és una forma de fer Penedès, que és una de les voluntats del llibre. Explicar-les també permetrà que uns altres les puguin reproduir en el futur. Les noves generacions faran el que vulguin amb elles.