1. Bon carnaval!
Pel carnaval es manifesten, d’una manera barrejada i confusa, costums i festes molt antics, molt heterogenis i diversos, propis de diferents estadis de la civilització. Potser per això és tan difícil trobar les paraules per definir aquesta festa, si bé l’Enciclopèdia Catalana la descriu com “el període de divertiments públics que precedeix l’època d’austeritat i de penitència de la quaresma”.
De fet, el carnaval, ja sigui per les seves arrels de festa pagana o pel seu caràcter irreverent, sempre ha estat considerat com la vàlvula d’escapament necessària per fugir de la rutina. Potser perquè representa el màxim nivell de llibertat en estat pur al qual tothom pot aspirar. Les festes de carnaval han estat qualificades com “un període passional intens” o com “la festa de les festes”, una etapa especialment estratègica entre el Nadal i la Quaresma, entre l’hivern i la primavera.
A les comarques del Penedès i el Garraf, però, el carnaval significa molt més que això. És, sense cap mena de dubte, la festa per excel·lència del territori, un punt d’inflexió, una festa que reforça la nostra identitat. Fins al 26 de febrer, el Penedès s’atura per celebrar alguns dels carnavals amb més tradició de Catalunya; dues setmanes en què expressem les nostres millors essències. Per això, en aquest Tema de la Setmana hi trobareu alguns exemples de la millor predisposició per recuperar, potenciar i protegir una festa que avui ja forma part del nostre patrimoni cultural i del nostre imaginari col·lectiu.
2. El carnaval del Penedès Marítim des de dins
Per entendre l’essència del carnaval del Penedès Marítim, abans és important conèixer-lo des de dins. Les rues de disfresses, coreografies escrupolosament preparades per l’ocasió, música i molta gresca, són només el resultat de molts mesos de feina desinteressada, d’esforç, dedicació i passió per un dels carnavals més llampants del territori.
La Nerea Turrado i l’Adrián Gallo formen part de Los Engreskaos, una colla que es va fundar l’any 2017 i que des d’aleshores ha participat de forma ininterrompuda –fins que va venir la pandèmia– als carnavals de Cunit, Calafell i el Vendrell. Per descomptat, aquest any hi tornaran a ser, i ja ho tenen tot a punt per gaudir, apunten, dels millors dies de l’any: “Quan ens trobem a la concentració de carrosses, minuts abans de començar la rua, t’adones que tot aquest esforç val la pena”.
Aquest cap de setmana han acabat d’enllestir els darrers preparatius, fent l’entrega de les disfresses acabades als 130 membres de la colla i acabant de guarnir la carrossa que encapçalarà la rua. “Abans de la pandèmia érem gairebé dues-centes persones, però vam decidir reduir la xifra d’inscrits per motius organitzatius. Nosaltres som una comparsa modesta i no disposem d’una gran carrossa per aplegar tanta gent”, explica Gallo.
Tot i això, coordinar un grup de més de cent persones, no és gens fàcil. En primer lloc, és imprescindible disposar d’un espai on poder emmagatzemar el material i la carrossa, però sobretot on poder treballar i reunir-se al llarg de l’any. Enguany Los Engreskaos disposen d’un terreny que una de les membres de la colla els ha cedit i lamenten que, en aquest cas, l’Ajuntament de Cunit no ajudi les colles locals oferint-los un espai gratuït on poder treballar.
A Los Engreskaos, sortir al carnaval els costa prop de 13.000 euros. Un pressupost “molt ajustat” que garanteix el disseny i la confecció d’una disfressa per a tots els participants, el lloguer o compra de la carrossa, el material per decorar-la i avituallament per a tots els membres de la colla. “Paguem 110 euros per cap”, explica Turrado, que assenyala que “amb les inscripcions i les aportacions dels municipis que encara subvencionen el fet de participar del seu carnaval, podem fer una carrossa digna”. Tot i això, l’organitzadora assegura que el preu de les inscripcions s’han apujat un 20% respecte a l’any anterior perquè la inflació i el conflicte bèl·lic a Ucraïna ha encarit el preu dels materials que fan servir. Aquest any, confeccionar la disfressa ha tingut un cost que ha girat al voltant dels 50 euros.
Tota aquesta feina, que s’evapora lentament durant el cap de setmana, ja es comença a coure al mes de juny, vuit mesos abans del carnaval. “A l’estiu anem a comprar les teles, però els dissenys els acostumem a tenir molt abans. De fet, ja en tenim alguns dissenys pensats per a l’edició de l’any que ve”, explica l’organitzadora. Durant l’estiu es produeixen les primeres trobades per començar a cosir les disfresses i, normalment, a l’octubre es fa la presentació oficial dels vestits a tots els membres de la colla.
Aquest divendres a la tarda Los Engreskaos comencen el seu periple carnavalesc pel Penedès al Vendrell, i a la nit a Segur de Calafell. Dissabte a la tarda, la colla participarà en la rua de Cunit com a local i, pràcticament sense tenir temps per descansar, faran parada a Calafell la mateixa nit. Amb quatre rues i molts quilòmetres fets, diumenge al matí encara hauran de saltar i ballar a la rua de l’Arboç per acabar, a la tarda, a la rua del Poble de Calafell. En total, unes deu hores de rues que portaran la colla a recórrer els carrers més cèntrics de les principals poblacions del Baix Penedès.
3. El Vidalot: recuperant el vessant més íntim del carnaval de Vilanova
Cada any, el dia abans de Dimecres de Cendra –o enterro de la sardina–, a Vilanova se celebra el Vidalot, una festa que es va erigir com el dia de la disfressa per excel·lència, fins que un cúmul de circumstàncies van obligar a reconvertir-la.
“Hi ha moltes històries sobre el Vidalot”, explica Xavier Escofet, un dels seus impulsors, “però tradicionalment s’ha dit que la festa va néixer gràcies a en Vidal, un veí de Baix-a-mar que feia botes”. Antigament, Vidal s’encarregava d’apuntar les persones a la seva comparsa. Hi havia dues llistes, una d’homes i una de dones, que es combinaven en parelles aleatòries, o no. “En funció de quina era la propina, en Vidal t’aparellava amb aquella persona més t’agradava. Per això diuen que del Vidalot han sortit moltes parelles”, diu rient.
Amb la mort del dictador es produeix el ressorgiment de la cultura popular, de la festa al carrer i, per descomptat, també del Vidalot. Segons recorda Escofet, l’any de la seva recuperació els participants van anar a buscar els vestits al Catòlic i la primera disfressa que hi van trobar va ser la d’un arlequí venecià que encara avui dia és la imatge del Vidalot. “Els accidents, de vegades, creen tradicions”, apunta.
Aleshores, els comparsers i les comparseres es disfressaven de qualsevol cosa, de manera irreconeixible, i saltaven rere el penó que duia el mateix Vidal, Vidalot, vestit d’arlequí. Però aquelles llargues comparses que passaven per la rambla llançant ordi i picant el públic van morir d’èxit: “Sovint la llibertat es confon amb el llibertinatge i com que el Vidalot és un personatge que emprenya i fa mofa, alguns covards van aprofitar que anaven amagats darrere d’una màscara per anar a passar comptes. Passar comptes amb gent que no et queia bé, amb professors, amb antigues parelles… I, per exemple, en lloc de ruixar-los amb aigua, feien servir lleixiu”. Durant aquells anys es van produir autèntiques esbatussades que van fer que la gent deixés de sortir aquella nit per por i inseguretat.
La festa es va acabar podrint i es va deixar de fer, però no del tot. Un grup d’irreductibles van seguir reivindicant un Vidalot al carrer: “Vam creure que la festa no havia de morir del tot i vam aconseguir que, com a mínim, quedés en coma durant un temps”.
En el moment de recuperar-la, els organitzadors ho van fer de zero, creant un protocol amb totes les entitats de la ciutat per evitar que la gent tornés a delinquir.
Conscients que una festa que ha viscut moments de tanta incertesa no es pot recuperar de la nit al dia, Escofet reconeix que a poc a poc el Vidalot s’està tornant a muscular: “Fa deu anys érem quatre gats i el Vidalot ni tan sols s’incloïa dins del programa d’actes del carnaval, però ara se’n torna a parlar i cada cop s’està dignificant més”.
En el marc d’aquesta lluita per recuperar el Vidalot, enguany els organitzadors van traslladar a la Federació d’Associacions del Carnaval (FAC) la necessitat d’un revulsiu que donés una empenta a la festa, sense “pervertir la seva essència”. Per això el Vidalot tindrà com a un dels seus plats forts el concert del grup Hotel Cochambre a la plaça de la Vila, a més de la pluja d’ordi durant la cercavila o la tradicional llaçada de banderes.
“És l’acte més nostrat, més íntim i més vilanoví del carnaval”, assenyala Escofet, que defineix el Vidalot com “una mascarada de molta gent que passeja, salta i balla pel centre de la ciutat el dimarts de carnaval al vespre”. A això caldria afegir que encara avui dia les disfresses no necessiten cap sentit, només ocultar la identitat, i així aprofitar per escarnir el públic amb el llançament de gra i fer anar, amablement, el picamatalassos.
4. L’Alt Penedès, en contra del sexisme al carnaval
“Si no tuviera mi loba para que la despose, me voy con la manada hasta que me destroce”. És un fragment de la cançó Andas en mi cabeza, de Chino & Nacho, i ja no podrà sonar en les rues de carnaval a diversos municipis de l’Alt Penedès. Ni aquesta ni cap altra amb contingut sexista. Aquest és l’objectiu de Santa Margarida i els Monjos, Castellví de la Marca, Sant Martí Sarroca, Olèrdola i Vilafranca del Penedès, que s’han aliat per “evitar estendre unes actituds i un llenguatge que no és correcte i que va en contra de la igualtat i el respecte”.
La iniciativa va néixer a Santa Margarida i els Monjos, que va començar a examinar les músiques de les cançons l’any 2019, després de constatar que a les rues hi havia “molts joves, fins i tot infants, que cantaven lletres amb contingut clarament sexista”, explica la regidora de Cultura i Igualtat, Esther Marmaneu.
Per poder excloure aquestes cançons, demanen als participants de la rua que comuniquin prèviament a l’Ajuntament el llistat de cançons que tenen previst utilitzar per descartar les que calguin. A l’hora d’establir el filtre, posen el focus en aquelles lletres que normalitzen relacions tòxiques i violentes. Marmaneu apunta que hi ha casos molt evidents, com Suavemente, d’Elvis Crespo. “Amb el “Bésame” de la tornada es pot veure un imperatiu constant que recorda el típic bavós de discoteca que no deixa en pau les noies”, assegura Marmaneu. Una altra de les cançons excloses és Rueda, de Chimbala, que per la regidora és “la més violenta de totes”. La lletra explica el despit d’un noi cap a una noia que no li contesta les trucades, i s’hi canten frases com “Que Dios te bendiga, manita, y que te vaya bien. Ojalá que te choque un carro y te pise un tren”. “És una apologia a l’assassinat de les noies”, critica.
Tot i que bona part de les cançons retirades són de reggaeton, la regidora matisa que també han trobat cançons discriminatòries en un ampli ventall de gèneres i músiques analitzades, com els Beatles. És per això que, davant els dubtes que puguin sorgir al respecte, des de l’Ajuntament ajuden les colles a detectar-les, a més d’oferir-los un llistat de cançons que empoderen les dones. “La Rigoberta Bandini o Tribade són exemples de cançons ‘liles’ que haurien de sonar a les rues de carnaval”, recomana la regidora.
Per garantir la implicació dels participants i assegurar-se que compleixen la norma, els diferents ajuntaments publiquen unes bases de participació on s’hi deixa per escrit que no es poden utilitzar músiques sexistes. Però no només controlen el llistat de forma prèvia, sinó que en molts casos també es fa un control aleatori durant les rues i, si hi ha carrosses o comparses que no han complert la normativa, s’exposen a no cobrar la subvenció prevista per a tots els participants. “No és cap censura ni prohibició, sinó fer pedagogia i fer entendre que s’està normalitzant un llenguatge que el patriarcat ens ha posat en vena”, rebla la regidora dels Monjos, que sosté que “no és coherent subvencionar grups que propaguen aquests missatges”.
Tot i que en un principi la restricció de músiques va generar dubtes –i molta més feina– entre les entitats participants, Esther Marmaneu celebra que la mesura dels Monjos s’hagi anat arrelant, tant entre els grups de disfresses com a altres municipis de la comarca. “Des de l’inici vam intentar que això s’estengués i esperem que hagi arribat per quedar-se. Si volem eradicar violències, hem de donar missatges igualitaris”. Castellví de la Marca i Sant Martí Sarroca ja ho han posat en pràctica. Aquest diumenge serà el torn dels Monjos i el darrer cap de setmana de febrer es posarà punt final al carnaval de l’Alt Penedès amb les rues de Vilafranca i Olèrdola.
5. Bienve Moya: “El carnaval és la festa dels qui no tenen festa”
Com es pot definir el carnaval?
El carnaval és una festa molt ben estructurada i universal, que se celebra arreu del món de la cultura occidental. És una festa que mai no ha fet gràcia al poder, sigui quin sigui. És, per tant, una festa antipoder, que permet posar al descobert les contradiccions de la societat i actuar, d’una forma o altra, contra tot tipus de poder, des del poder paternal fins al poder constituït. Però les definicions del carnaval són moltes i és probable que no trobis una definició única de la festa.
És clar que és una festa que trenca amb totes les barreres jeràrquiques.
De fet, hi ha una definició que diu que el carnaval és la festa dels qui no tenen festa. Tots els gremis constituïts amb sants i mares de déu al davant tenen un dia per celebrar la seva festa, però el carnaval, com deia Claude Gaignebet, té aquest aire de festa per aquells que no tenen un dia dedicat a recordar-los. Per tant, en certa manera també és la festa dels pobres o dels desclassats, dels de fora de les classes.
Què en sabem, del seu origen?
És una festa multiorigen. En aquesta època de l’any, al món occidental es reuneixen tot un seguit de manifestacions antiquíssimes que tenen com a objecte celebrar que aviat arribarà la primavera i que el mal temps –l’hivern– s’ha acabat. De precedents ja en trobem a l’època dels romans, amb referències saturnals, però sobretot les trobem al món agrari. Una forma de fer arribar el bon temps –des d’un pla natural– és provocar que hi hagi relació entre els aspectes femenins i masculins. Per això en aquesta època de l’any trobarem molta permissivitat sexual.
Aquest és l’element comú de la festa: la permissivitat i un cert descontrol.
A mi m’agrada més parlar de permissivitat, que no de descontrol. La societat, fins i tot el poder, són permissius durant un període de temps, i això dona lloc al que avui anomenem carnaval. És quelcom molt antic, que ha anat adequant-se a les situacions polítiques i socials de cada moment històric. En el nostre cas, el carnaval que celebrem avui dia, des de finals del segle XX i començaments del XXI, és el fruit d’haver-lo prohibit durant el franquisme. La prohibició va fer que se’n tingués un record èpic, i quan es va poder tornar a fer, el carnaval va rebrotar d’una forma espectacular. Tant, que de vegades s’ha desnaturalitzat.
?
Des d’un temps cap aquí, els municipis procuren fer una cosa que abans se’n deia atracció de forasters i que ara se’n diu turisme. Per tant, aquest treball –li direm així– el dediquen a explicar que la ciutat té aquestes característiques i aprofiten les festes i qualsevol altra ocasió per fer-se publicitat. I el carnaval, com és lògic, també.
Però això ha permès que el carnaval de Vilanova, per exemple, sigui molt conegut.
Sí, és cert que és una festa molt coneguda arreu d’Europa, però també hi ha carnavals que superen amb escreix el de Vilanova, el de Barcelona i el de Cadis, i aquests no són massa coneguts per nosaltres. Al centre d’Europa, per exemple, celebren el carnaval d’una forma espectacular i sembla que ho ignorem. Basilea, la ciutat del capitalisme i conservadora a més no poder, celebra un fastnacht esplèndid. Tant, que a les 12 de la nit es poden permetre tancar tots els llums de la ciutat perquè pels seus carrers desfilen un seguit d’individus amb unes carrosses que ho il·luminen tot. Vilanova, però, ha tingut la gràcia i la sort de conservar el carnaval com una festa gairebé patriòtica. De fet, una de les característiques de Vilanova és que sempre hi ha hagut una voluntat de reivindicació local. Però això es desconeix i es va perdent perquè els vilanovins gairebé no expliquen la seva festa, que és més íntima i familiar del que sembla.
Per què és viu tan intensament el carnaval al Penedès?
Perquè és la nostra festa. Quan abans deia que els vilanovins ens prenem el carnaval com una festa patriòtica és perquè és la festa principal de la ciutat. És la festa a partir de la qual comença a comptar el temps. Des de la meva infantesa i joventut, el temps s’inicia després de carnaval, que és quan comencem a preparar-ne el següent. Probablement això ha fet que s’encomanés a la resta del territori –i em sembla meravellós que s’hagi encomanat–, però amb algunes diferències. Està passant, per exemple, que l’acte més important del carnaval fora de Vilanova és això que se li diu “la rua”. Tant és així que el nom està tipificant un altre tipus de festa, una altra forma de celebrar el carnaval, amb desfilades de carrosses. Si això continua així, amb el temps hi haurà dues festes: el carnaval i les rues.
I molta gent passarà a ser espectadora del carnaval.
De fet, això no es pot considerar festa. La festa és per celebrar-la i celebrar-la vol dir participar-hi. I participar-hi vol dir ser actor de la festa. Això passa amb el carnaval i amb qualsevol altra festa a partir del moment en què es ven la festa com una atracció turística.
Quin és el futur del carnaval?
Si el carnaval ha durat fins al segle XXI, per què no ha de durar fins al segle XXIV? No hi ha res que faci dir que no continuarà. Canviarà, adaptarà formes diferents, però continuarà. Les ganes de celebrar una festa desinhibida i permissiva continuen sent-hi, no en tinc cap mena de dubte.
