La legislatura que han capitanejat ERC i Junts des del Govern de la Generalitat, i que a l’hora d’escriure aquest editorial no se sap si té les hores comptades o no, ha estat una agonia. De cap a cap. I només ha passat un any i mig de mandat. A la celebració de la majoria absoluta independentista li va seguir ben aviat un bany de realitat. Junts no va pair bé quedar per darrere de Pere Aragonès i li va fer suar la cansalada abans d’investir-lo, amb dues negatives humiliants i tot. La CUP, que va quedar fora del govern, també va vendre cara la seva pell. Un cop format el govern, ben aviat es va veure que les distàncies, que venien d’abans de l’1-O, i que amb els anys i la repressió espanyola s’han anat accentuant, no s’acabaven. El Govern podia anar a l’una, però els dos partits que el formen tenen estratègies diferents. ERC ho ha fiat tot a una taula de diàleg que ha estat una ficció. Junts ha optat per seguir amb la confrontació. No ha cregut mai amb negociar amb qui no vol negociar, i no hi ha pres part. I a Madrid es fan un fart de riure veient el panorama. L’Executiu, per la seva part, ha fet el que ha pogut. El poder és a 600 quilòmetres de Barcelona, i sense ell és difícil que cap govern ho pugui fer bé. Del color que sigui.
I amb aquestes arribem a l’inici del curs polític 2022/23, en què els partits ja flairen les eleccions municipals del maig. A Junts se li fa cada vegada més costós seure al costat d’una ERC que no ha fet ni gestos per acostar Catalunya a la independència, i que a més ha col·laborat a pentinar-se una sòcia/rival incòmoda com era la presidenta del Parlament. Però no en vol marxar. I ERC, que lidera un govern català per primer cop des de la República, no es vol arriscar a perdre’l així com així, amb els jutges a punt de treure les urpes per qualsevol gest que se surti del que entenen com a marc autonòmic. Les espurnes s’han encès aquesta setmana, en el debat de política general, quan Junts ha demanat que el president se sotmeti a una qüestió de confiança. I ERC ha dit prou. O govern, o oposició, però no les dues coses alhora. Però tampoc ha tingut la valentia d’expulsar tots els consellers de Junts, només n’ha fet fora un, i així tira la pilota a la teulada dels altres. Ningú vol ser el dolent de la pel·lícula (de sèrie B). Perquè si posen fi a la legislatura, després què? Eleccions i què més? Què els espera? Un altre govern de coalició? Potser un pla de govern consensuat pels dos, i que se’l creguessin els dos, ens hauria estalviat tanta política de baixa estopa.
