Pensar és viure

Dilluns s’enceta la cinquena edició del VilaPensa, el festival del pensament del Penedès, que enguany ha programat una trentena d’activitats i comptarà amb la participació de més de quaranta ponents.

“Quan els Déus ens volen castigar, escolten les nostres pregàries”. Amb aquesta frase d’Oscar Wilde s’obre el programa de mà d’aquest 2022, una edició que se centrarà en dos pilars fonamentals en el pensament del pensament: el desig i la passió. I és que, com continua dient el programa, la frase de Wilde posa de manifest com “l’acompliment del desig també n’és la seva frustració i el retorn a una certa buidor”.

Des del moment que va néixer, el 2018, el VilaPensa s’ha concebut com un festival, amb tot el que això implica. No és cap certamen, ni simposi per a experts, sinó una programació d’actes i esdeveniments diversos, pensats per a un públic transversal en edat, interessos i formació. És un festival totalment gratuït que té per objectiu posar a l’abast de tothom moments de coneixement i reflexió al voltant de la filosofia i de les humanitats.

I el que en l’era de la modernitat i la immediatesa podria semblar una quimera, des de la primera edició el festival ha aconseguit captar l’atenció de centenars de persones (milers si es comptabilitzen les visualitzacions a través de Penedès TV i de les emissions en streaming), consolidant-se com un festival del pensament de referència a nivell europeu.

La cinquena edició

El VilaPensa d’enguany comptarà amb la presència de ponents d’alt prestigi en el món de la filosofia contemporània. El 5 d’abril serà el torn del filòsof i sociòleg francès, molt conegut per analitzar el postmodernisme, Gilles Lipovetsky. El filòsof aproparà als assistents les diverses dimensions de la seducció, en una societat on “l’imperatiu de complaure s’ha generalitzat i ha reestructurat la vida quotidiana, l’economia, la política i l’educació”, explica el director del VilaPensa.

Altres actes destacats són el de dilluns 4 d’abril, a càrrec de la doctora en filosofia i professora d’ètica de la UB, Begoña Roman, en el qual es reflexionarà sobre la utilitat de les passions en una vida finita com és la nostra i la conferència del diumenge 10 d’abril, “Passió i subversió política”, amb el corresponsal d’Orient Mitjà per a La Vanguardia Tomàs Alcoverro.

El festival proposa diferents formats i temes diversos. Des d’exposicions sobre els arquetips de masculinitat fins a col·loquis, taules rodones i concurs de microrelats. “Desig i Passió” serà un festival de filosofia que s’estén per tot el territori amb el programa VilaPensa als Municipis i arriba a altres branques de la societat, com són l’educació, amb el VilaPensa Educació, pensat per als professors, alumnes de secundària i batxillerat per reflexionar al voltant de la diversitat de cossos.

Vivim uns anys plens de perplexitat tant en l’àmbit educatiu com en el de la filosofia i, sobretot, en el de l’ensenyament de la filosofia. Ara, a les portes d’un nou VilaPensa que congrega milers de persones, coneixem que el govern espanyol acaba d’eliminar l’ensenyament de la filosofia de l’ESO. Tanmateix, les males notícies mai no arriben soles. En un mateix dia s’oficialitza la desaparició de la filosofia, es fa públic l’informe anual d’Amnistia Internacional (que assegura que la llibertat d’expressió i el dret de protesta continuen amenaçats a l’Estat espanyol) i sabem que els perfils professionals més demandats els primers mesos del 2022 són els teleoperadors, els comercials i els repartidors.

Fins fa ben pocs anys gairebé tots els autors, fins i tot aquells que podien estar tan allunyats com Maria Solà de Sellarès (1899-1998) i Alexandre Galí i Coll (1886-1969), coincidien en considerar que l’educació era imprescindible per a la llibertat i per a la formació integral de la personalitat humana. I que la filosofia hi jugava un rol principal. Però això ha canviat.

Avui volem una societat i una educació toves i afeblides. Tan estovades com el llenguatge que utilitzem, segons el qual, com podem llegir a la premsa, una guerra com la d’Ucraïna és un “conflicte” o una “operació militar”. No ens agrada dir les coses pel seu nom i no ens agrada l’humor. Heus ací dos símptomes de dogmatisme, de por i de manca de llibertat. I és precisament contra el dogma i contra la por que brostà la filosofia.

Cal dir, però, que en els darrers anys han nascut un conjunt d’iniciatives molt interessants pel que fa a la presència de la filosofia en la cultura catalana. D’una banda, pel context que acabem d’esbossar. De l’altra, potser, perquè, a poc a poc, hem paït allò que deia Josep Ferrater Mora (1912-1991) fa un munt d’anys: que l’any 1969 els membres de la Societat Filosòfica Nord-americana van considerar que el 99% de la producció acadèmica no tenia cap mena d’interès. Iniciatives a peu de carrer que caminen al costat d’altres fetes des dels mitjans de comunicació, com la sèrie Merlí de TV3.

Podem parlar, primer, dels cafès filosòfics, entre els quals: el Cafè Filosòfic d’Esplugues (al Cau de les Arts), els Cafès Filosòfics a l’Aula de l’Ateneu Santfeliuenc, el Cafè Filosòfic Pensa (a la llibreria La Central) i el Sòcrates Cafè (a la rebotiga d’un bar del Raval) com a quatre exemples d’aquests nous “models” o formes de penetració de la reflexió i del pensament filosòfic (i del diàleg) en la societat, el darrer dels quals seguint el model nord-americà dels Sòcrates Cafè iniciats l’any 1996 pel periodista Christopher Philips. I també, dins l’àmbit del Penedès, que des de l’any 2006b va començar el Cafè Filosòfic del Vendrell (a la sala polivalent del Portal del Pardo), que se sent hereu dels cafès filosòfics francesos.

En segon lloc, l’altra gran aposta de la societat per la filosofia, i fora de l’àmbit acadèmic (tot i que mai deslligats d’ell), ha estat els recents festivals de filosofia, entre els quals: el BarcelonaPensa a la capital de Catalunya, el VilaPensa a la Vegueria Penedès, els festivals Cosmògraf i Pessics de Saviesa a Manresa, l’Avivament Fest / Festival de Filosofia a València i l’Inca Pensa a Mallorca. I és que, com diuen els mallorquins: la filosofia surt al carrer i cerca la participació i el contacte directe amb les persones i amb la realitat.

En aquesta geografia de cafès i festivals filosòfics, el VilaPensa té un lloc destacat i l’any passat (tot i la pandèmia) va aconseguir més de 18.000 espectadors (presencials i virtuals) i va obtenir un 35% més de ressò a les xarxes socials (2.767 seguidors totals i un abast total d’usuaris de 172.477). Cert que, com va dir Joan Fuster (a qui el VilaPensa recordarà el mes de setembre que ve), la filosofia és un afer de càtedra, però amb la càtedra sola no en tenim prou. Cal que temes tan importants com les qüestions de gènere o la mort, que són presents en els dos darrers VilaPensa, estiguin a l’abast de tothom amb el màxim rigor i incitant al debat i a la reflexió.

Acabarem amb una cita de la Carta a Meneceu, d’Epicur, en què el filòsof diu: “Que ningú pel fet de ser jove no dubti a filosofar, ni per haver arribat a la vellesa no es cansi de filosofar, ja que per assolir la salut de l’ànima, mai no s’és ni massa jove ni massa vell.”

Recentment, has publicat un llibre titulat Metafísica de la pereza. Dedueixo que deu estar relacionat amb aquest interès per la poètica de la inoperància que consta a la teva biografia…

Veig que he de retocar la biografia perquè la gent l’entenga! (riu). Per poètiques de la inoperància em refereix a un imaginari conformat per tot un seguit d’expressions artístiques (cançons, personatges, històries, imatges) on la mandra i el no fer res no estan tractats en termes pejoratius. En el llibre parle d’escriptores i artistes –com l’Agnès Martín, la Marguerite Duras, la Vivian Maier– que han pensat en la mandra no per condemnar-la, sinó com una estratègia de llibertat, una pràctica per trencar i rebutjar les formes en què som governats pel treball i els imperatius de productivitat i competitivitat. Des de la inoperància, la llibertat té a veure amb la desconnexió, amb no estar interpel·lat, amb no servir per a res ni a ningú. El que volia fer al llibre amb aquestes reflexions és invitar a pensar d’una altra manera, mostrar formes d’estar a la vida que no estiguin sotmeses al judici de l’eficiència.

Fer de la inoperància bandera és un exercici revolucionari avui dia…

Efectivament: quan la inèrcia és fer sempre coses, la revolució arriba si som capaços de parar. Nosaltres som subjectes neoliberals, i la nostra manera de pensar està governada per una gramàtica de l’operativitat i l’eficiència: som el que meritem. Tenim una certa pobresa d’experiència perquè no som capaços de pensar fora d’aquesta lògica capitalista, és a dir, de pensar altres maneres de viure que no impliquen produir. És cert que seria utòpic i acrític assumir que es pot sortir del capitalisme, però pense que en l’espai minúscul de la quotidianitat el sistema es pot hackejar, hi ha experiències que poden ser un curtcircuit a la manera que tenim de comptar el temps i experimentar l’espai. Aquestes microexperiències ja hi són a la nostra vida, tot i que prohibides o carregades de frustració, i en el llibre mire de posar paraules i imatges per fer-les gaudibles, tangibles com a forma de dissidència.

Parlem del VilaPensa, passió i desig és el lema d’enguany. Si tenim en compte que vivim en una societat on tot ho volem i ho necessitem per ja, podem afirmar que el desig és immediatesa?

Crec que la nostra és una societat hiperdesitjant i hiperexcitada, però curiosament el nostre desig és molt pobre i roí: és el desig ansiós del consumidor, un exercici de poder de qui vol controlar i posseir persones i coses. Aquesta gramàtica del desig sí que està vinculada a la immediatesa. Al meu parer, una passió digna d’eixe nom hauria de suposar una experiència de vulnerabilitat i descontrol: no de possessió, sinó de despossessió; no d’identitat, sinó de diferència, no d’eufòria, sinó de placidesa. Això és una veritable carència d’aquesta societat, perquè no suportem ni allò que no és hiperestimulant, ni allò que no es pot rendibilitzar. Per això m’interessen els desitjos mandrosos…

Com hauria de ser la passió?

Una altra manera de concebre la passió podria ser la dels somnis, és a dir, una experiència de despossessió i incomprensió, com deia la Zambrano. Una passió no neoliberal hauria de passar per reivindicar el subjecte en tant que despossessió i en tant que vincle, i això pot venir de l’amor, de l’amistat, dels somnis, de l’art… No es tracta d’immediatesa. La passió hauria d’endinsar-nos en un temps que no sabem mesurar i que no som capaços de llegir.

Qui o què posa fre a la passió: la raó, l’ètica…?

Per mi, com deia Hume, la raó és i hi ha de ser esclava de les passions. La resta és moralisme i ideologia –però això també és ideologia. I avui, sí, tot posa fre a la passió. Nosaltres, els que desitgem, ens hem tornat indesitjables per a nosaltres.

Si haguessis de resumir en una frase què són per tu el desig i la passió, què diries?

Lyotard va pronunciar unes conferències als anys 90 sota el títol Per què filosofar? En elles diu “la pregunta ‘per què filosofar?’ és la mateixa que ‘per què desitjar?’”. Si he de donar una resposta de tuit, diria que el desig és allò que fa pregunta.

I la passió?

La passió és saber de l’altre. És una festa i una sesta.

Totes les passions són bones?

En la concepció del terme “passió” hi ha almenys dues tradicions que xoquen constantment. N’hi ha la platonista, que diria que cap passió és bona, excepte les raonades, és a dir, les mensurades, les governades per la raó. L’altra tradició, que és des d’on jo tracte de pensar, concep la passió en termes de vulnerabilitat, d’estar obert a l’altre, d’escoltar aquesta força aliena que no comprenc i que justament en la seva no comprensió em fa actuar. Pense que hem d’escoltar les nostres passions i tot allò altre que ens està sostenint: les llengües que parlem, les escriptures del nostre cos. I per conrear aquesta escolta s’ha de ser molt incompetent i vaguejar moltíssim.

La filosofia des de fa dies que és notícia per com Educació vol reduir hores del currículum escolar. Com a filòsof, què en penses?

Em semblen molt miserables aquestes polítiques neoliberals de llevar totes les humanitats de l’educació pública, especialment la filosofia. No fan altra cosa que posar de manifest que la filosofia, i en general el coneixement, s’entenen com un Quizz, és a dir, com un magatzem de dades. Aquesta és una concepció capitalista del saber i de la filosofia. Serveixen com a exercici de poder, per conservar un sistema, per legitimar una nació, per fer espectacle de vegades. En aquest estat de coses, la filosofia no s’entén com una experiència, no es pensa des del cos. La filosofia, més enllà de reproduir el Mite de la Caverna o altres hits metafísics, hauria de cultivar-se com la mandra: hauria de ser una vaga que suspenguera per un moment totes les convencions que ens sostenen, com deia el Derrida, per obrir un espai on inventar-ne d’altres, on jugar amb les paraules. M’agrada la filosofia com una forma de dir no, o de dir “à demain les affaires!”, i també m’agrada com un desig d’anarquia. És una experiència aneconòmica i improductiva, és parar per gaudir de coses que ens hem oblidat de gaudir.

No es vol que hi hagi temps de parar i repensar…

Eliminar la filosofia en aquests moments em sembla simptomàtic. La filosofia hauria de ser aquest espai per aprendre a desitjar i a apassionar-se per les coses.

Com acaba un enginyer organitzant un festival de filosofia?

Quan vaig començar la universitat vaig combinar durant un any els estudis d’Enginyeria amb els de Filosofia, però vaig tenir un molt mal professor que em va fer incomprensibles els presocràtics i vaig decidir abandonar. No va ser fins que vaig deixar de treballar, als 59 anys, que ho vaig tornar a provar i em vaig inscriure a la facultat de Filosofia de la UB per fer uns cursos especials per a adults. Els vaig fer i gaudir durant quatre anys.

I és aquí quan sorgeix la idea d’organitzar el VilaPensa?

El primer any dels cursos vaig descobrir el festival Barcelona Pensa. Em penso que era el tercer o quart any que se celebrava. Això, sumat als estudis a la facultat i als professors meravellosos que allà hi ha, va fer que comencés a pensar en la idea d’organitzar a Vilafranca algun acte obert a tothom al voltant de la filosofia. Tot i que no era professor meu, estava llegint per segona vegada un dels llibres del filòsof Josep Maria Esquirol i vaig decidir anar-lo a veure al seu despatx per demanar-li si podria fer una conferència a Vilafranca. De seguida em va dir que quedéssim a Vilafranca per parlar-ne i a partir d’aquí tot va anar rodat. Vaig conèixer cap d’estudis de la facultat, el degà de la Universitat i el director del Barcelona Pensa. En pocs dies el VilaPensa va prendre forma.

Què el motiva a idear un festival de filosofia gratuït i accessible a tothom?

Aquest és el moll de l’os. Soc dels que pensa que tots tenim el deure de retornar a la societat el que ella ens ha donat, i jo no em veia quedant-me a casa amb 59 anys i el privilegi que suposa no haver de treballar més. Tots tenim el dret i les ganes d’aprendre i podem fer-ho perquè de propostes n’hi ha, només cal veure les pàgines d’agenda del vostre setmanari. Ara bé, a Vilafranca no n’hi havia cap on compartir el pensament del pensament, és a dir, de filosofia en l’àgora. Vaig creure necessari trobar un espai públic, per tant, accessible a tothom, perquè tinc la convicció que el coneixement ha de ser accessible per tothom. Sempre explico que la meva vida al VilaPensa acabarà tal com va començar.

Trucant a la porta del filòsof Josep Maria Esquirol?

Efectivament! Acabaré el meu pas pel VilaPensa el dia que el doctor Esquirol vingui a Puigdàlber, que és el meu poble, a fer una xerrada davant dels que siguem, encara que siguem deu o quinze. Allà hauré acabat, perquè hauré assolit el meu objectiu, que no és altre que tothom té dret, independentment de si viu a Barcelona o a Sant Joan de Mediona, a accedir als més alts coneixements. I les institucions públiques ho han de facilitar. D’aquí ve que el VilaPensa sigui gratuït, es faci en un espai públic i sigui d’accés universal i de cost zero.

No deu ser fàcil aconseguir portar fins al VilaPensa filòsofs de rellevància mundial i fer-ho gratuïtament?

El més complicat és l’aspecte logístic. S’ha de picar moltíssima pedra. Jo no soc filòsof, per tant, l’únic que puc oferir al festival és el meu temps i l’intento invertir tan bé com puc per aconseguir els millors ponents possibles. Ara bé, sense el suport de la Universitat de Barcelona, el Vinseum, l’Ajuntament de Vilafranca i la resta de l’equip organitzador, no ho aconseguiria,.

Desig i passió és el lema d’aquest cinquè VilaPensa. Sempre van units aquests dos conceptes?

Sí però, insisteixo, jo no soc filòsof, soc lector de filosofia. Dit això, per mi el desig i la passió, juntament amb la raó, són els motors de la vida. Això no ho dic jo, ho diu Plató. Hi ha dues grans tendències en filosofia: la de Kant, per exemple, indica que la passió ha de ser sotmesa a la raó, per tant, la raó ha de ser capaç de controlar els desitjos i les passions; mentre que altres filòsofs com Hume pensen tot el contrari, que la raó l’únic que fa és posar pedres al desig.

Enguany hi ha més d’un autor que al VilaPensa reflexionarà sobre la immediatesa del desig… Tenim més desitjos ara que abans?

Són més efímers. El que al meu entendre ens passa i explica molt bé el filòsof sud-coreà Byung-Chul Han al llibre No-cosas, la immediatesa provoca una bretxa importantíssima entre què desitgem i el perquè ho desitgem. Volem una cosa i amb un clic la tenim, però al final el problema és que no ens preguntem per què la volem; ens falta reflexió, ens falta temps, ens falta silenci, ens falta acceptar els límits de la vida… Busquem només la complaença i el benestar, busquem el què però no el perquè.

El VilaPensa arriba també a les biblioteques de diferents municipis de la vegueria. Continuarà creixent Penedès enllà?

No volem fer un festival endogàmic o localista. Tenim un festival fet a Vilafranca que és pioner i que no té res a envejar a cap dels que es fan a Barcelona, Madrid o qualsevol altra ciutat europea. N’hem d’estar orgullosos. A Vilafranca no només fem castells, no tenim només la Fira del Gall, la festa major o el Vijazz.