Acabem un any que ha estat dur com a país. Hi ha hagut bona gent que s’han passat l’any entre reixes, no per haver-se embutxacat il·legalment diners de l’erari públic, ni per evadir impostos, que aquests la campen al seu aire, sinó per haver impulsat un referèndum, una votació, la democràcia; amb un règim de visites deplorable; amb una vaga de fam per reclamar drets. A banda de presos polítics –seria imperdonable cansar-se de repetir-ho, davant d’aital injustícia–, també tenim exiliats polítics; persones que han abandonat casa seva i els seus per no córrer la mateixa dissort que els qui van ser companys i companyes en el procés cap a l’1-O. En paral·lel, el govern de l’Estat va tastar fins a tocar l’estiu l’agror de suspendre la migrada autonomia de Catalunya i li va agradar tant, la humiliació, que ara la seva amenaça plana dia sí, dia també, davant de qualsevol acció o declaració que formuli el Govern. El temps de la política, a Catalunya, s’ha acabat. Ara només donen permís per gestionar; i gràcies. La República, avui, és una quimera. Les manifestacions i la contundència dels antiavalots, més pròpia dels anys de la transició cap enlloc, tornen a ser actualitat cada vegada que hi ha una provocació. Roda al món i torna al Born. 40 anys després. A tot això, cal afegir-hi la crisi social enquistada, amb els bancs d’aliments amb més usuaris que mai, molts d’ells –i elles– malgrat tenir feina o feinetes que no donen ni per alimentar-se, al mateix temps que el preu de l’habitatge torna a escalar, els bancs salvats amb diners públics tornen a guanyar calés a mans plenes i segueixen pagant en impostos una misèria, i el funcionariat reclama que la bonança econòmica d’alguns repercuteixi en tots (llegeixi’s ensenyament, sanitat, seguretat, bombers, etc.).
Davant d’aquest galdós panorama, La Fura vam gosar obrir focus i dedicar el Tema de la Setmana de Nadal a un reportatge que remogués consciències, com és la Guerra del Iemen i la denúncia dels qui la sustenten; perquè el món és ple de nadals que no en tenen res, d’ensucrats. I acabem aquest infaust 2018, en què els dirigents mundials s’han ratificat en la seva negativa a intentar revertir el canvi climàtic, parlant de clubs de lectura. Perquè al capdavall, davant de tanta injustícia, davant de tanta ignomínia, davant de tanta intel·ligència obtusa, la literatura pot ser un refugi que mai ens podrà prendre ningú. Feliç 2019.
