No entenc el daltabaix i el rebombori que ha ocasionat l’elecció de Jaume Collboni com a alcalde de Barcelona. L’accés democràtic a l’alcaldia és per aritmètica o –si aquesta falla– per llista més votada. I així va ser. Doncs, enhorabona, senyor Collboni! Una altra cosa és que m’agradi o no… Se me’n refum que es tracti d’una operació d’estat, com si hagués estat una operació de Brussel·les; és igual, perquè obeeix al resultat de les urnes. El que em preocupa són les operacions d’estat que es fan al marge de les urnes, o encara pitjor, les que es fan contra les urnes. N’hem patit unes quantes!
El que no em sembla de rigor és aquesta proliferació d’alcaldies compartides que s’han estrenat a l’Alt Penedès; Pere Sàbat també la proposava per a Vilafranca. Si com a fruit dels acords assolits, el projecte de govern i les directrius de treball continuaran sent les mateixes, quina necessitat hi ha d’aquest joc de cadires a mig mandat?
La ciutadania no estem per aquestes solucions salomòniques, que tergiversen el sentit de la llei. El mandat d’una alcaldia és per quatre anys. La renúncia a mig mandat, sense haver-hi cap força major que la justifiqui, és un acte fraudulent i no constitueix un bon exemple de bones pràctiques. Ens interessa més què que qui, i l’alcalde escollit a l’inici del mandat pot acabar complint els acords pactats. No calen tants protagonismes. I si el problema és el sou, que s’asseguin cada dos o tres mesos i que passin comptes entre ells, però que no emboliquin la troca amb solemnes plens extraordinaris.
El súmmum dels esperpents l’ha donat Ada Colau, que proposava una alcaldia compartida a tres bandes: un any, un any i mig, i un altre any i mig… però, què és això?!
Jordi Forners i Puig
Vilafranca del Penedès
